Somnàmbuls reincidents
“La història retindrà una imatge, la dels 80 dirigents reunits sota l’Arc de Triomf. Però el que resulta incert és saber com aquesta imatge serà interpretada en el futur: si serà el símbol perdurable de la pau entre les nacions o bé l’últim moment d’unitat abans que el món s’enfonsi en un nou desordre”, va dir el president francès, Emmanuel Macron, en una demostració de la capacitat per a la prosopopeia que tenen alguns polítics de melancòlica vocació reial.
Angela Merkel, més avesada al realisme poc florit, es va preguntar al seu torn si “avui serien capaces, les nacions, d’aprovar com es va fer l’any 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans”. Ella mateixa va respondre a la pregunta, abaixant la veu, dient que no n’estava “convençuda”.
De fet, justament quan es pronunciaven aquestes paraules, un dels principals dirigents del grup, el senyor Donald Trump -ni líric ni realista, més aviat malcriat i groller-, ja havia abandonat la “unitat” per plantar el Fòrum per la Pau que va seguir l’acte principal de commemoració de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, celebrat al matí davant del mateix Arc de Triomf.
Si es llegeix el discurs sencer de Macron -d’un destacable esperit nacionalista... en contra dels nacionalismes- hi ha moments que transmeten una gran emoció.
Hi havia raons de sobres: 10 milions de morts, 6 milions de ferits i mutilats, 3 milions de viudes, 6 milions d’orfes, 1.000 milions d’obusos llançats comptant només el territori francès.
(Fora del discurs, que només feia referència als francesos, hem de fer esment d’un total de 20 milions de morts, 21 milions de ferits, tres imperis destruïts i 65 milions de soldats mobilitzats.)
Les xifres de destrucció, la brutalitat i l’absurd d’aquella guerra de només fa cent anys, resulten esfereïdors. Especialment quan avui sabem que la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra, com explica molt bé Christopher Clark en el magnífic llibre Sonámbulos, va ser deguda a la incapacitat de fer política i es va convertir en un acte de crueltat i de narcisisme de les nacions producte de la ceguesa i el somnambulisme dels seus dirigents. “Era una guerra improbable fins que es va produir realment”, escriu Clark. I llança la següent pregunta: “Quan els qui prenien les decisions dissertaven sobre la situació internacional o sobre les amenaces externes, ¿veien alguna cosa real, projectaven els seus propis temors i desitjos en els adversaris?”
Cent anys després, sembla evident -només cal parar atenció als principals dirigents reunits a París: Putin, Erdogan, Trump...- que els simples mortals ens fem algunes preguntes, més enllà dels discursos florits. Preguntes que es poden resumir, per abreujar, en dues: ¿Realment la guerra ha deixat de ser un ideal de la política, un sincer mai més? ¿Les grans nacions, els països més poderosos del món, han escollit el camí del diàleg i de la política, el desarmament, com el nou marc de relacions internacionals?
Sens dubte, hauria estat bé que honorant la memòria dels morts de fa cent anys els 80 dirigents haguessin dit alguna cosa sobre els morts d’avui, les guerres actuals -guerres en les quals participen de manera activa, directament o indirectament-, els milions de persones que busquen refugi arreu del planeta, les guerres que els grans mandataris armen des de fora i les que ells mateixos preparen, ja que la indústria de la mort segueix sent un dels principals motors de l’economia mundial i un fet d’una solidesa infinitament superior a la voluntat demostrada de fer política i dialogar.
Jo, de la cerimònia em quedo amb Maurice Ravel. O, més ben dit, amb la relació -i l’acord de pau- que la guerra va fer possible entre el soldat compositor Maurice Ravel i el soldat pianista Paul Wittgenstein, que van lluitar en bàndols enfrontats.
Que durant la cerimònia a París es toqués el Bolero no és cap casualitat, ja que Ravel va conduir camions i ambulàncies durant la guerra, i es diu -sense que mai s’hagi confirmat- que el ritme de 14 segons del Bolero evoca el pas dels camions circulant camí del front. En tot cas, la història certa és que Ravel, acabada la guerra, va rebre la visita del gran pianista austríac Paul Wittgenstein -germà del filòsof-, que havia perdut el braç dret durant la guerra. Commogut, Ravel va decidir escriure especialment per a Wittgenstein el Concert de piano per a la mà esquerra.
La peça es va estrenar a Viena l’any 1932, però Ravel, molest amb els canvis que havia introduït Wittgenstein a la partitura, en va vetar l’estrena a París. Van discutir i es van enfadar, però la cosa no es va allargar més d’un any. Finalment van fer les paus i la peça es va estrenar a París el 17 de gener de 1933: Wittgenstein al piano, Maurice Ravel dirigint l’orquestra.
