Ruta Lizano
A vegades, les casualitats sí que existeixen. Fa uns dies pensava en ell, i de sobte algú em va regalar un dels seus llibres. Jesús Lizano era un poeta dels carrers, de les ciutats, dels balcons, de la vida fora de les cases, l’home que volia instal·lar cavallets a tots els carrers. Ja ni recordo quan el vaig conèixer, però sempre el vaig tractar amb barba. El Lizano afaitat no el vaig arribar a veure mai. Amb Accidents Polipoètics havíem compartit molts recitals, en bars i ateneus, i una vegada a la presó de dones de Wad-Ras. El recordo aquell dia parlant amb les recluses de la realitat política i de la realitat poètica, amb aquella mirada de solter vocacional que feia a vegades. En els anys 2000 i 2001, el Jesús, en Palau i Fabre i jo vam compartir escenaris, en un cicle de poesia a les escoles que va patrocinar la Fundació La Caixa. Els recordo a tots dos a l’hora de dinar, en Palau sempre trist, amb el seu somriure desenganyat i fràgil; en Lizano emprenyat, sorrut i crític amb tot i per tot. Durant anys, quan ens trobàvem sempre em preguntava, burleta, per la quantitat que cobraríem. La poesia és un ofici molt mal pagat, i ell ho sabia millor que ningú.
En Jesús Lizano va néixer el febrer del 1931, al Poble-sec. Era fill d’un barber, que el va abandonar a ell i a la seva mare, i van haver de traslladar-se al carrer Salvà, a la cantonada amb el carrer Blai, on va passar la joventut. Com tants adolescents, va començar a escriure poemes, i va cursar estudis de filosofia. Un cop llicenciat, es va convertir en professor a l’institut de Granollers, on es feia dir l’anti-senyor Lizano, el mestre que aprovava tothom. Entre els seus alumnes va tenir el futur còmic Pepe Rubianes.
El seu primer llibre es va publicar el 1955, i amb el segon va aconseguir el premi Boscán del 1957. Era un premi important, i es va veure situat enmig de la generació dels cinquanta. Però a partir del 1964, coincidint amb el naixement del seu primer fill, la seva obra va experimentar un gir, amb l’anomenada trilogia de la creació. Situat en una posició marginal dins del panorama poètic del moment, als anys vuitanta va començar a incloure la seva ideologia llibertària en la seva obra, i van fer aparició els conceptes de Món Real Polític enfront del Món Real Poètic.
En aquella mateixa època va estrenar el seu poema escènic El vendedor de globos, amb la companyia La Pipironda, que dirigien Àngel Carmona i Jaume Sisterna. Amb ells es va integrar en el grup poètic O’Així, que es reunia al bar London del carrer Nou de la Rambla, amb Enric Cassases, Meritxell Sales, Joan Vinuesa, Jordi Pope, Pau Maragall, David Castillo, Piru Cirugeda o Eulàlia Framis. Junts van fer recitals en molts bars de Gràcia o al bar Glaciar de la plaça Reial. Així mateix, van recitar en llocs impensables llavors per a un poeta, com la presó Model. En aquell moment, en Lizano publicava regularment a la revista àcrata Polèmica, al diari Avui i a la revista El Ciervo, i presentava un poemari nou cada any entre el 1981 i el 2001.
Jo el recordo el 2002, quan va convocar els amics a una manifestació per la Rambla a favor de la innocència, acompanyada d’un recital a bord de les golondrines. Per les mateixes dates, una tumultuosa aparició al programa de televisió de Sánchez Dragó el va donar a conèixer a un públic més ampli, i el va descobrir a la gent jove. En aquells últims anys va viure a Sants, al carrer Guitart cantonada amb la plaça del Centre, el pis on va morir la primavera del 2015, després d’una llarga malaltia. En Lizano, a qui tant agradava sortir a passejar per aquells carrers que, com ell mateix deia, estan plens “de presons encobertes”. Aquest matí he guardat el seu llibre entre els records volguts.
