Rivera, Hernando i la maldat dels polítics

M algrat que la política cada cop fastiguegi més i els polítics resultin cada vegada menys creïbles, per poc curiós que siguis -i als periodistes la curiositat se’ls ha de suposar de fàbrica-, observar ni que sigui de reüll o tangencialment l’actualitat diària, l’activitat política i parlamentària -sense perdre de vista la conjuntura internacional-, a més de mantenir-te mínimament informat i d’alimentar el context i el bagatge crític i analític, et permet engrandir i matisar el teu prisma de coneixement humà. El mostrari d’actituds, de reaccions i de valors que detectes és substancial i molt variat, proporciona molt bona informació sobre com són, com pensen i com senten les persones encarregades de governar-nos i de representar-nos a les institucions públiques per a les quals els hem elegit.

Per votar un polític, ¿cal que sigui bona persona? Quina responsabilitat tens si votes una mala persona perquè sigui el teu representant públic? Tinc molt d’interès a saber què opinava un votant mitjà del Partit Popular quan sentia parlar Rafael Hernando al debat de la moció de censura del divendres 1 de juny al matí. Què pensava quan el sentia dir i repetir que la sentència del cas Gürtel no condemna el PP? Què sentia quan deia que cap membre del PP actual té cap responsabilitat política en la sentència? Quina sensació li feia sentir-lo parlar d’ETA sense que vingués a tomb de res? Què sentia quan el veia treure bilis sense parar, amb aquell llenguatge de carcamal enquistat en temps foscos, aquell tarannà xulesc, aquella retòrica vella, venjativa i autoritària? ¿Sentia alguna cosa, algun remordiment, alguna empatia, algun sentiment llunyanament emparentat amb la humanitat? Tinc curiositat.

Què notava un votant de Ciutadans quan veia i sentia el seu representant Juan Carlos Girauta en un debat a La Sexta afirmant que el dia 20 de setembre algú va robar les armes de dins del vehicle de la Guàrdia Civil que custodiava la conselleria d’Economia a la Rambla de Catalunya de Barcelona? ¿I quan el veia i sentia protestant -al Congrés dels Diputats- davant el ministre Dastis perquè no havien fet prou esforços per impedir que els mitjans de comunicació internacionals expliquessin una realitat de les pallisses policials de l’1-O allunyada dels interessos del govern espanyol?

Què sentia un votant de Ciutadans quan veia el seu líder Albert Rivera enrient-se de Pablo Iglesias perquè se li havia escapat una llàgrima mentre explicava les atrocitats del torturador franquista Billy el Niño, condecorat i subvencionat pel ministeri de l’Interior? Billy el Niño. Que fort. Em sembla colpidora l’escena d’estar parlant d’un individu a qui anomenen Billy el Niño amb el ja exministre Zoido -¿com és que va arribar a ser ministre d’alguna cosa, aquest home?- i que el subconscient cinèfil em salvi una vegada més i m’enrecordi de Pat Garrett i Billy el Nen (1973), aquella obra mestra de Sam Peckinpah -amb música de Bob Dylan- sobre l’amistat i la traïció, sobre els valors de la resistència i els impulsos de la decència.

Quin mecanisme vital i emocional t’empeny a decidir que t’has d’enriure d’una cosa així? I encara més: ¿com pot ser possible que no et reprimeixis de fer-ho? En quina impunitat moral t’empares quan fas això? I ho torno a preguntar: què opina un votant de Ciutadans quan ho veu? ¿En quin moment decideix que tornarà a votar el mateix partit a les properes eleccions? Ja no és només una qüestió de corrupció o d’honestedat, d’antigor o de regeneració. Hi ha prou indicis per detectar un costat fosc, una llavor de maldat en tants comportaments indignes i immorals. ¿Com s’explica, si no? ¿Amb els interessos polítics n’hi ha prou per justificar-ho? ¿La rivalitat? ¿L’ànsia de poder? Em costa molt concebre-ho així, em costa molt entendre com algú s’exposa d’aquesta manera davant l’opinió pública, cridant als quatre vents que és un autèntic cretí, i es queda tan ample.