Retrat de tots i de ningú

El Pau en la seva vida atorga un zero a la fe, mentre que la Meritxell un sis. La Victòria li dona un deu (ho considera un concepte fonamental), i Ningú ens diu que té una importància de sis amb vuitanta-tres infinit periòdic mixt. Certament, valorar numèricament la importància de la fe, la consciència o la mort és un exercici d’humor patafísic. Però no necessàriament inútil. El Pau, la Meritxell, la Victòria i la resta de persones retratades d’aquesta manera durant les últimes deu setmanes a l’ Ara Diumenge ens han ofert els seus sentiments, únics i sincers. La seva veritat. L’única possible. La seva anormalitat, patafísicament parlant.

Més enllà de les valoracions singulars, el retrat sempre és el mateix: el d’un individu que reflexiona en un moment concret de la seva vida sobre conceptes que o bé són inherents al mateix existir -la mort, la sexualitat, la malaltia- o bé estan tan profundament arrelats en la nostra cultura que podria semblar que també ho són -l’amor, la fe, les relacions de parella-. Tots ens hi podem veure reflectits, ja que, igual que al personatge Cremes de Terenci,res del que és humà no ens és aliè.

Ningú, en canvi, ens proposa “la veritat”. Una veritat única, amb l’ensurt que això suposa. Ningú és la regla que confirma la anormalitat: la norma. Ja en temps de Terenci s’aplicava impositivament l’1%, però són en els contemporanis llimbs de les dades massives quan li hem atorgat caràcter d’entitat. Ningú ja no és -només- l’absurd percentatge. Gràcies a la moderna tecnologia digital Ningú és els milers de milions de dades recollides sobre tots nosaltres, però sense nosaltres. Ningú som tots. Ningú en singular.

Ens podem veure reflectits en les pors i desitjos de tothom, però hem d’evitar emmirallar-nos en Ningú, que és un mirall còncau i convex que ens tornarà la deformitat de la norma. La gent tem la llibertat de no assemblar-se al veí i així Ningú aplica el seu poder opressor.