Rates

Aquest 21 d’agost Rússia ha signat un acord militar amb la República Centreafricana (RCA), que viu una guerra civil des de l’any 2013. La guerra va començar quan grups armats musulmans, amb el suport del Txad i el Sudan, van ocupar el poder a Bangui i va esclatar una guerra genocida entre milícies cristianes i musulmanes en què els primers atacs dels musulmans van ser reduïts amb una intervenció internacional dirigida per França que va girar la truita a favor de les milícies cristianes i va convertir els agredits en agressors.

Aleshores, l’any 2013, la intervenció militar estrangera es va justificar dient que era una intervenció humanitària per “salvar vides” i frenar les massacres interètniques i religioses. Com acostuma a passar en aquestes emergències, els arguments militars estaven carregats de bones intencions democràtiques, i les imatges de les víctimes de les massacres diluïen i minimitzaven qualsevol altra causa que relacionés la intervenció estrangera amb els interessos econòmics i geoestratègics que tenen les grans potències a la regió.

El programa de “salvament” del país tenia un guió també conegut: primer parem la guerra, posem fi a aquesta salvatjada de les milícies, i després, quan la situació s’estabilitzi, “acompanyem” els centreafricans en un procés de reconstrucció política amb unes eleccions “democràtiques” que els permetin recuperar la sobirania del país. Com calia esperar, només es va complir la primera part del guió, i el periodisme, abans d’oblidar-se del país destruït, va tenir el seu petit moment de glòria mentre les massacres ajudaven a vendre informació -algunes fotos, algunes cròniques, alguns vídeos, alguns viatges patrocinats per les ONG- i l’embolic interètnic era prou confús per reduir la complexitat en l’argument únic segons el qual el món es divideix entre els salvatges i nosaltres, la civilització.

Després, a poc a poc, van anar arribant les rates.

Sobre una ficció de democràcia i de pau -l’ONU hi té més de 13.000 efectius per interposar-se en la guerra civil latent d’un territori dividit- aviat es va veure que hi ha interessos que són superiors als de la vida humana i que no hi ha millor nínxol de negoci que un país inestable i pobre -aquesta és l’expressió que vaig sentir un dia viatjant en AVE d’uns veïns de seient que planificaven una operació financera ves a saber contra qui.

La fórmula seguretat a canvi de contractes funciona de meravella. Control político-militar i negocis és el renovat binomi civilitzatori del lliure comerç. Després de la colonització, la descolonització, la creació dels estats i la Guerra Freda, tornem a l’ambient de la Conferència de Berlín (1886), quan les grans potències colonials es van dividir l’Àfrica traçant fronteres amb regle i cartabó, també en nom del lliure comerç i de la civilització.

“L’URSS -llegeixo en un paper de l’agència France Presse- havia mantingut durant decennis una presència molt activa al continent africà en el marc de la guerra ideològica en contra d’Occident, sostenint els moviments africans d’alliberament després de la descolonització, enviant sobre el terreny desenes de milers de consellers. Amb la desaparició de l’URSS, les dificultats econòmiques i les lluites internes a Rússia durant els anys 90, Moscou abandona les seves posicions a l’Àfrica. Per falta de diners, els tancaments d’ambaixades i consolats es multipliquen, els programes d’ajuda s’aturen completament... “però a partir de l’any 2000 el Kremlin comença a reactivar les seves xarxes de contactes i retorna progressivament al continent, a la recerca de nous socis, deixant que siguin els contractes de venda d’armes els que ocupin el lloc de la ideologia”.

El paper de l’ONU en aquest rearmament d’armes russes que viu la RCA no pot passar desapercebut, ja que després de l’embargament decretat l’any 2013 es va decidir fer una excepció amb Rússia, que, primer, va fer-hi arribar armes i a poc a poc va decidir enviar-hi instructors militars. Actualment, a més d’ocupar-se de la seguretat presidencial -el conseller de seguretat del president és un militar rus-, han fet arribar al país nombrosos “instructors civils”, la majoria dels quals són mercenaris del grup militar privat Wagner -una empresa similar a la nord-americana Blackwater-, relacionat amb el Kremlin i que ja ha estat combatent a Síria i a Ucraïna. El grup Wagner el va crear un antic oficial del GRU (informació militar), Dimitri Utkine, i el finança un home de negocis de Sant Petersburg, Ievgueni Prigojin, amic de Putin i beneficiari de nombrosos contractes amb l’exèrcit i l’administració russos.

¿Ens hauria d’estranyar que aquest personatge dels negocis privats de la guerra sigui avui inculpat per la justícia nord-americana, que l’acusa d’estar al darrere dels missatges virals i les falses notícies a internet per afavorir la campanya electoral de Donald Trump del 2016? ¿Ens hauria d’estranyar que tres periodistes russos que investigaven Wagner a la RCA finançats per l’opositor Khordorkovski morissin en una emboscada?