VIDA REGALADA

Ramonet 2.0

El fill del senyor Esteve ara diu que vol ser artista. Aquest desastre monumental -o sigui, que l’hereu no vulgui entomar el negoci familiar- va ser un conflicte modernista de primer ordre... però ja no. Els pijos, que, com sabem, són fonamentalment molt hàbils, han après en només tres generacions que el fet insòlit que un dels seus plançons vulgui ser artista és, en primer lloc, inevitable i, segonament, força decoratiu:

- Cariño, ¿dónde dices que vais?

-El Nico ens ha convidat a una performance...

-¿Nico Guardans?

-Sí, claro, Nico Guardans... Dirigeix una performance...

- Una performance?

-Sí, mamà, una performance, diu que ha creat “un espectacle sentimental de so i llums” per acomiadar-se de la Villa Favorita....

- ¿De Villa Favorita? ¿El palacete de Vía Augusta?

-Sí, mamà, la casa que ha heretat. Diu que és molt gran per a ells i l’han venuda per quinze milions als Ferrer-Salat. I, per acomiadar-se’n abans de la demolició, ha creat una performance. Projectarà fotos de l’àlbum familiar a les parets a ritme de jazz eclèctic...

- Este Nico siempre me ha parecido un lelo...

- Joder, mamà...

- Lo que yo te diga, el resto de hermanos, fíjate: el uno abogado del estao, el otro eurodiputado, y Betina, listísima, gestionando los parkings. ¡Y este con esto del jazz trasnochado...!

- Ecléctico, mamá, jazz ecléctico.

El pijo artista de tercera generació és un diletant, un flâneur, un, en definitiva, babau, que viu de suculentes i puntuals rendes que li permeten crear obres postavanguardistes i tècnicament impecables (perquè els seus papàs li han pagat les millors acadèmies arreu) però mancades d’ironia, tendresa i zeitgeist i curulles de pedanteria, vanitat i ciment armat (el de la seva cara, el que suporta el negoci familiar). El pijo artista, quan hi quedes (que pot ser a qualsevol hora del dia o de la nit, perquè com que té una agenda amb moltes clarianes és molt accessible) sempre t’acaba alliçonant perquè: ha arribat en bicicleta, no té cotxe, no contamina; vesteix una americana de tweed (estiu i hivern) que era del seu besavi, company de caça d’algun Alfons (ara no recordes si del XII o del XIII) i és per això que no es compra roba des de l’any 1984, no consumeix, i, com que és artista, ja ningú espera d’ell que vesteixi atenent-se al context. Si resulta que has anat a veure l’última del Woody Allen a ell li semblaràs una víctima del capitalisme perquè “el cinema va morir quan va morir Godard”. La seva nòvia, que és molt jove i centreeuropea, també és artista (fa ceràmica) i han acordat que les seves dues filles no mirin la tele per evitar que s’intoxiquin però, per contra, reciten, en grec original, la Ilíada d’Homer mentre les teves, salvatges, estan enganxades al Fortnite i han demanat als reis un iPhone 11 Pro per seguir-hi jugant amb millor resolució. Mentre tu et lleves cada dia a les sis de la matinada per posar en marxa el taxímetre, ells miren a l’horitzó, blavíssim (Cadaqués, Sant Martí d’Empúries) i invoquen les muses perquè han rebut una beca de l’Institut Italià per realitzar una “acció” que s’estrenarà a la Fundació Tàpies la primavera del 2023.

El compte del vermut, un cop més i per descomptat, el pagues tu.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF