PSICOLOGIA

Per què els rics no deixen mai de treballar?

Diversos llibres i experts analitzen per què els multimilionaris de les últimes dècades ja no somien en retirar-se sinó en fer cada cop més diners

TEXT: ALEX WILLIAMS / THE NEW YORK TIMES

“E ls multimilionaris no haurien d’existir”, va afirmar el senador Bernie Sanders el mes passat. I, en el debat de fa unes setmanes entre els aspirants demòcrates a la presidència, va dir que la desigualtat als EUA és “un escàndol moral i econòmic”.

Tom Steyer, un empresari californià que (pel que sabem) era l’únic multimilionari present aquell vespre, va dir que Sanders tenia raó.

I la senadora Amy Klobuchar va assenyalar: “Ningú dels que som aquí vol protegir els multimilionaris; ni tan sols el multimilionari vol protegir els multimilionaris”.

Últimament circula aquesta idea. Mark Zuckerberg, fundador de Facebook i amb una fortuna d’uns 70.000 milions de dòlars, hi sembla receptiu. “No sé quin hauria de ser el límit exacte per als diners que es poden arribar a tenir. Però, en certa manera, ningú es mereix tenir tants diners”, va dir a principis d’octubre en una ronda de preguntes i respostes amb els empleats de la companyia reproduïda en temps real.

Vet aquí, però, que ja fa deu anys que estem immersos en un boom econòmic molt mal distribuït: segons tots els indicadors estadístics, qui hi ha sortit guanyant és l’1% més ric de la població, cosa que ha propiciat la desigualtat més acusada des dels anys vint. Aquest període, per la seva durada i els guanys generats, fa empal·lidir el lema “La cobdícia és bona” dels anys 80, una època de corbates grogues, rotllos de nigiri i cafeteres de disseny que, en l’imaginari popular, han esdevingut un símbol del luxe ostentós.

I, tot i així, en aquesta economia digna d’un casino -un casino que ves a saber si no tancarà aviat-, l’única cosa que sabem és que els de dalt no en tenen mai prou.

Elon Musk diu que ha rebaixat de 120 hores a 90 la jornada setmanal

Molta gent no multimilionària es pregunta: i per què no en tenen mai prou?

Els estudis fets al llarg dels anys indiquen que els rics, a diferència de l’alta burgesia ociosa d’altres èpoques, acostumen a treballar més hores i dediquen menys temps a la socialització. Tim Cook, conseller delegat d’Apple i propietari d’una fortuna xifrada en centenars de milions de dòlars, diu que es lleva a les 3.45 de la matinada per organitzar el seu atac quotidià contra les empreses rivals. Elon Musk, l’home al darrere de Tesla i SpaceX, té una fortuna d’uns 23.000 milions de dòlars, però considera tota una victòria el fet d’haver reduït les 120 hores de les seves setmanes laborals, “una bogeria”, a només 80 o 90, més “raonables”.

I no paren de diversificar-se. Diuen que Lady Gaga guanya un milió de dòlars per espectacle al Park MGM de Las Vegas i ha passat de la música pop a conquistar el cinema. Però és que, a més, també ha llançat fa poc una línia de cosmètics a través d’Amazon.

Gairebé tot el que els rics toquen es converteix en diners, però l’actual infern financer ha aportat ben poca cosa al 50% d’assalariats nord-americans de renda més baixa, amb uns ingressos que s’han reduït un 32% respecte del 2003.

Des de la dècada passada, l’1% més ric té el 85% del seu patrimoni net invertit en accions, bons i capital d’inversió, uns sectors en què el valor ha pujat com l’escuma. Segons la corredoria immobiliària Redfin, aquests últims deu anys el preu mitjà de venda de les propietats del 5% més ric de la població nord-americana ha pujat un 43% a tot el país, i encara més a Los Angeles i San Francisco. Els rellotges de polsera vintage, que s’han convertit en un accessori imprescindible per als joves adinerats, s’han posat pels núvols, i en pocs anys s’ha doblat el preu d’alguns models de Rolex.

L’or, ridiculitzat abans com una antigalla, ha pujat un 40% aquests últims anys.

Què passa?

Ara ningú parla dels diners que necessita per jubilar-se

Els que es van deixar seduir pel boom de les puntcom dels anys 90 et preguntaven: “Quants calés necessites per jubilar-te?”

¿Amb 5 milions de dòlars en tindries prou per plegar i anar a viure a Napa? ¿I amb 20 milions?

N’hi va haver que van aconseguir la quantitat que s’havien fixat, i d’altres van fer bancarrota, però tot i així Silicon Valley és ara més que mai la millor mostra del capitalisme desenfrenat del 2019.

Ara, però, sembla que ja ningú parla de jubilar-se, com comenta Antonio García Martínez, que va vendre a Twitter una start-up i va treballar a Facebook com a gerent de producció abans de publicar les seves memòries, Chaos Monkeys: Obscene fortune and random failure in Silicon Valley, del 2016. El gran negoci d’ahir és només el capital inicial per al de demà, que encara serà més gran.

“No hi ha mai un punt final”, explica García Martínez, de 43 anys. “Quan arriben al punt que s’han proposat, no s’aturen. Els dius: «Per què no et busques un hobby o et dediques a la filantropia?» Però és que, senzillament, no ho poden deixar. Del capitalisme n’extreuen un significat transcendent: si no tinguessin diners, què els quedaria?”.

Ara que els impostos han baixat i hi ha uns tipus d’interès assequibles, així com una allau de capital risc a l’abast dels aspirants a magnat, és un moment històric per als membres del sector empresarial que encara volen fer més diners.

Tim Ferriss, escriptor i autor de famosos podcasts que va fer d’àngel inversor a Silicon Valley durant gairebé una dècada, explica en un correu electrònic que molts d’ells “han anat per la feina i per la vida amb la sisena marxa posada durant dècades”.

“Quan, gràcies a la seva situació financera, ja no necessiten treballar -són posteconòmics, com diuen a San Francisco-, tenen problemes per reduir la marxa”, diu Ferriss. “És com si fossin pilots de curses d’acceleració que haguessin d’aprendre a girar i circular per les cruïlles de la ciutat a 50 km per hora. Sense projectes ambiciosos que els ocupin el temps, es crea un buit que fa difícil deixar de plantejar-se preguntes profundes. El soroll ja no ofega les coses que has deixat de banda. És com trobar-te amb el Fantasma del Nadal Passat”.

Marc Benioff afirma que “el capitalisme tal com el coneixíem ha mort”

En un cert sentit, ja fa més de dos segles i mig que les coses funcionen així als EUA. Com diu Margaret O’Mara, professora d’història de la Universitat de Washington i col·laboradora de la secció d’opinió del New York Times, “som una nació que té com a fonament el derrocament dels reis i dels rics ociosos, i per això l’activitat frenètica és part integrant dels conceptes més estesos sobre què vol dir ser nord-americà”.

Els rics coneixen massa rics

Segons l’administració tributària dels EUA, entre el 2010 i el 2016 el nombre de ciutadans que guanyen un milió de dòlars o més ha pujat un 40%. Seria lògic, doncs, pensar que els rics ja tenen, per fi, prou diners per prendre’s les coses amb calma, descansar i relaxar-se.

Doncs no.

Segons una enquesta feta fa poc per Harvard a 4.000 milionaris, els propietaris d’una fortuna de 8 milions de dòlars o més no eren gaire més feliços que els que tenien només un milió de dòlars.

En un estudi del 2006 molt citat, els rics afirmaven que invertien molt de temps en coses que es veien obligats a fer.

I per què s’imposen aquesta obligació?

Potser, en part, perquè ara ha pujat el nombre de rics que són més rics que mai.

Fa temps que els sociòlegs parlen de la hipòtesi de la renda relativa. Tendim a valorar la satisfacció material en funció dels que ens envolten, no en termes absoluts.

Segons Robert Frank, col·laborador del canal televisiu CNBC i autor del llibre Richistan: A journey through the american wealth boom and the lives of the new rich, del 2007, que ha entrevistat molts plutòcrates: “Per a la majoria arriba un moment que ja n’hi ha prou. Però n’hi ha d’altres que no poden parar mai, per molts diners que tinguin. El que els impulsa de debò és el zel competitiu”.

Els diners són com l’alcohol

El psicòleg Steven Berglas, assessor d’executius i escriptor, diu: “Com que viuen en una bombolla, els rics necessiten cada vegada més luxes per sentir la mateixa eufòria. Si ets alcohòlic, et prens una copa, dues, cinc i sis per col·locar-te. Doncs bé, quan guanyes un milió de dòlars, necessites 10 milions més per sentir-te com un rei. Els diners són una substància addictiva”.

Satisfer aquesta addicció esdevé un repte encara més complicat en una economia molt desigual en què el preu dels símbols d’estatus té cada vegada més zeros.

Per als superrics que volen fer-se un lloc en els esports professionals a cops de talonari, ja no n’hi a prou amb tenir seients al costat de la pista o una tribuna. Necessiten un equip. I els equips són cars. Per exemple, els Golden State Warriors es van vendre, el 2010, per 450 milions de dòlars -un preu rècord a la NBA- a un grup dirigit per Joe Lacob, un capitalista de risc de Silicon Valley. L’equip està valorat ara en 3.500 milions de dòlars.

Com més grans es fan, més sols estan perquè no formen part de res”

Però ni tan sols amb això n’hi ha prou. Ara cal construir l’estadi més gran i espectacular. Els propietaris dels Warriors ja han enllestit un flamant pavelló esportiu, el Chase Center, situat a la badia de San Francisco. Són ells els que n’han finançat la major part per un import de 1.400 milions de dòlars.

Per no quedar-se enrere, Steve Ballmer, exdirector executiu de Microsoft i propietari de Los Angeles Clippers, rival dels Warriors, vol construir un estadi de 1.000 milions de dòlars a Inglewood, Califòrnia.

Els rics sospiten que la muntanya russa està a punt de descarrilar

James Rickards, veterà en fons d’inversió lliure, assessor en metalls preciosos i escriptor especialitzat en temes financers, és un paio ric que parla amb molts paios rics. I no sempre els agrada el que els diu.

Creu que l’actual recuperació, basada en l’endeutament, pot ser el preludi d’una crisi econòmica que deixarà petita la Gran Recessió. Fins fa poc, diu, molta gent adinerada escoltava aquestes teories amb una educada falta d’interès. Últimament, però, alguna cosa ha canviat: “Literalment, en qüestió de setmanes, sobretot des de fa un parell de mesos, les trucades tenen un to diferent”, explica Rickards. “El que sento és: «Tinc diners. Què he de fer per conservar-los?» «¿Els futurs d’or aguantaran o val més que compri lingots?» «Si tinc lingots, ¿els he de guardar en una bossa o en una cambra cuirassada privada?»”

“No havia vist mai els superrics tan preocupats com ara -afegeix-. El to de veu és: «Necessito una resposta ara mateix!»”

No és només qüestió de la inestabilitat del mercat de valors. Sembla que les pors dels rics tenen un caràcter més existencial.

És com si els que s’han beneficiat més d’aquesta bonança econòmica fossin incapaços de creure que la bonança és real, o que ho continuarà sent en cas que, per exemple, Bernie Sanders arribi a president.

Diuen que Paul Singer, gestor d’Elliot Management, una empresa gegant de gestió d’inversions, està demanant als inversors milers de milions de dòlars per fer un fons de reserva de cara a una possible implosió del mercat.

Entre els grans multimilionaris del sector de les tecnològiques, el que tots volen ara és un lloc on refugiar-se en cas que d’enfonsament de l’economia, catàstrofe ambiental o revoltes violentes.

Segons va informar The New Yorker el 2017, el mateix García Martínez, quan va deixar Facebook, es va comprar 2 hectàrees de bosc en una illa del nord-oest del Pacífic i hi va instal·lar generadors i plaques solars. Fins i tot alguns dels que han aprofitat aquesta onada per amassar grans fortunes veuen que alguna cosa no rutlla.

Marc Benioff, conseller delegat de Salesforce.com, ha afirmat fa poc que “el capitalisme tal com el coneixíem fins ara ha mort”. Tot i que els beneficis empresarials sovint són mediocres, les accions d’aquestes mateixes empreses estan pels núvols, gràcies en part a la recompra d’aquestes mateixes accions, cosa que infla la remuneració dels directius però que no contribueix gaire a la prosperitat del negoci.

I n’hi ha que fins i tot s’adonen que els altres també existim. Ray Dalio, que s’ha fet multimilionari amb els fons d’inversió lliure, ha escrit fa poc en un article publicat a LinkedIn que el capitalisme “no funciona bé per a la majoria de nord-americans, perquè crea unes espirals que es retroalimenten i afavoreixen els rics mentre perjudiquen els pobres”.

Com diu Jordan Belfort, el personatge real que va servir d’inspiració per a El llop de Wall Street, a diferència dels que construeixen empreses que fabriquen productes reals, “molts agents de Wall Street no han creat res; s’han limitat a fer negocis amb el valor i la inventiva de coses que uns altres han creat”.

Els nous rics procedents de famílies normals són els que pateixen més, explica Jennifer Streaks, experta en finances personals i col·laboradora del canal CNBC: “Imagineu-vos el que és venir de la classe mitjana o fins i tot pobra i amassar milions. Sembla el Somni Americà, però de sobte tens un apartament de 5 milions de dòlars, un cotxe de 200.000 dòlars i una família que té aquestes expectatives”.

A aquestes persones els agafa pànic quan creuen que “amb una mala inversió n’hi haurà prou per portar-los a la bancarrota”.

Els rics pateixen i viuen aïllats

Això no vol pas dir que Jeff Bezos, propietari de 110.000 milions de dòlars, hagi de subhastar el seu avió Gulfstream de 65 milions de dòlars si no li surt bé la jugada de fer les entregues d’Amazon amb drons (o si ha d’afrontar un divorci de 36.000 milions de dòlars).

Tot i així, l’aïllament que sol acompanyar les grans fortunes pot convertir-se en un impuls emocional per continuar guanyant diners, encara que des de fa molt de temps ja es tinguin totes les comoditats materials. Això és el que diu T. Byram Karasu, professor emèrit de psiquiatria a la Facultat de Medicina Albert Einstein del Bronx, que en el seu consultori privat ha atès molts pacients rics. I afegeix: “Al cap i a la fi, els financers que han triomfat acostumen a ser transgressors i funcionen a base d’adrenalina. Solen tenir un cervell digital amb la precisió d’un làser, sempre estan a punt per a una transacció i, com més grans es fan, més sols estan perquè no formen part de res”.

Berglas, antic membre de la Facultat de Psicologia de la Harvard Medical School, afirma: “Si no et pots relacionar amb ningú, arribes a la conclusió que la culpa de la falta de relacions gratificants és la gelosia: tens una casa el triple de gran que la dels veïns i, quan veuen el teu Corvette nou, els cau la bava. És un mecanisme compensatori: «Potser no tinc gaires amics, però puc fer el que em dona la gana i soc el malparit més poderós de tots»”.

Oportunitats il·limitades, aïllament extrem. Ja són propietaris del present. Què més poden comprar si no és el demà, i l’endemà d’aquest demà? De sobte, comença a tenir sentit la fixació dels superrics amb el turisme espacial.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF