ASSAIG

Por al final del camí: fragments d’un diari del confinament

El periodista José Martí Gómez reflexiona sobre l’eutanàsia, la gestió política i la crisi econòmica derivada de la pandèmia en un relat publicat a l’últim número de ‘La Maleta de Portbou’

TEXT: JOSÉ MARTÍ GÓMEZ / LA MALETA DE PORTBOU

L’ eutanàsia continua sent delicte malgrat que les dades que he anat recollint al llarg dels anys en diverses institucions coincideixen que un 70% de metges estan d’acord amb l’eutanàsia en determinats supòsits i tres de cada quatre ciutadans són partidaris que sigui legal sol·licitar l’eutanàsia en cas de malaltia terminal.

Per què no s’afronta el tema?

Salvador Pàniker, impulsor i durant molts anys president de l’Associació Dret a Morir Dignament, havia reflexionat molt sobre la vida, la bioètica, l’eutanàsia, l’actitud de la classe mèdica i el desvergonyiment dels integristes. Sobretot això havia escrit a Asimetrías, publicat el 2008, i sobre aquests temes que l’obsessionaven vam conversar unes quantes vegades.

Pàniker em va dir que la classe política continuava tenint por a l’Església, que sempre ha volgut tenir el monopoli sobre les acaballes de l’ésser humà, però que en un futur immediat l’Església haurà de rendir-se a l’evidència que el final de la persona no el programarà la religió sinó l’avanç científic, i el 50% dels grans científics d’avui es declaren ateus o agnòstics.

Afirmava l’enginyer, escriptor, editor i filòsof Salvador Pàniker que si l’Església diu que el mal que es fa a una persona se li fa a Déu, cal preguntar-se si la tortura a un moribund entubat que demana el seu dret a morir sense més patiment no és un mal que se li està fent a Déu des del punt de vista cristià i -asseguts tots dos a la terrassa de la seva torre de la part alta de Barcelona- l’home amant de la dialèctica i la paradoxa va afegir que els mites en què podem creure avui es diuen física quàntica, teoria de l’evolució, biologia molecular i Béla Bartók.

Va repetir, abstret:

-Els polítics no afronten el tema de l’eutanàsia perquè tenen por a la reacció de l’Església catòlica.

Amb l’eutanàsia ha passat el mateix que va passar amb l’avortament: era il·legal però es practicava. Avui es practica tant l’eutanàsia activa, la que provoca la mort del pacient a través d’algun fàrmac o tractament, com l’eutanàsia passiva, la que deixa morir el pacient interrompent o no iniciant determinat tractament. El 65% dels metges i el 85% de les infermeres reconeixen en privat haver rebut peticions d’un dels dos tipus d’eutanàsia.

Un argument dels que s’oposen a l’eutanàsia és que no encaixa amb el dret a la vida reconegut a la Constitució, la qual cosa és falsa perquè la Constitució també parla del dret a la dignitat humana i quan es mor amb dolor es perd la dignitat. I aquesta no és una reflexió personal de l’autor sinó el que recull l’informe sobre l’eutanàsia elaborat pel Comitè Consultiu de Bioètica de Catalunya presidit per la filòsofa Victoria Camps.

Vaig conversar amb ella diverses vegades. A la ràdio i en actes públics. En aquestes converses van sortir els temes del dolor i l’eutanàsia i el dubte. Sobre el dubte va escriure un llibre lúcid, serè: Elogio de la duda. En les seves pàgines va reflexionar sobre la vellesa, la mort i el dolor: “La bioètica ha iniciat una reflexió sobre les maneres d’enfrontar-se a les limitacions corporals, sense negar-les, però humanitzant-les. El dolor, la malaltia, la discapacitat, la mort són part de la condició humana i obstinar-se a mantenir una certa qualitat de l’existència malgrat tot el que li pot sobrevenir implica recórrer a tot allò que poden oferir la ciència i la tècnica per pal·liar el patiment derivat de la finitud humana. Però implica també aprendre la lliçó estoica d’acceptar l’inevitable i adaptar-se a les adversitats amb bon ànim. Si deixar de desitjar equival a morir, mantenir viu el desig ha de ser la manera de dotar l’existència de la qualitat imprescindible per voler continuar vivint”.

Un dia, la dona, l’home que pateix el dolor, deixa de tenir desitjos i ja no vol continuar vivint. Pensant en aquest dia el Comitè Consultiu de Bioètica de Catalunya va reflexionar i va editar l’ Informe sobre l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi. Codirector de l’informe va ser Rogeli Armengol, metge psiquiatre i psicoanalista, president del Comitè d’Ètica Assistencial a l’Hospital Vall d’Hebron.

Un dia, la dona, l’home que pateix el dolor, deixa de tenir desitjos i ja no vol continuar vivint

Vaig anar-lo a veure i vam conversar. Em va dir que el comitè de què formava part era partidari de legalitzar l’eutanàsia amb certes condicions:

1. Malaltia terminal incurable i irreversible.

2. Requeriment exprés del pacient que vol morir.

3. Assegurar-se que ho demana de manera voluntària.

4. Que el pacient mantingui la seva petició durant un període prudent de temps.

5. Demanar l’opinió d’un segon metge.

El doctor Armengol és un home cordial, afectiu. Amb les idees molt clares.

-Què fem amb l’objecció de consciència d’un metge que no vol practicar l’eutanàsia encara que estigui legalitzada?

-S’ha de respectar la seva objecció. L’eutanàsia ha de practicar-la el metge que hi estigui d’acord.

-¿Ha canviat en els últims anys la percepció de la societat sobre l’eutanàsia?

-Sí. Casos paradigmàtics com els de Ramón Sampedro o Terri Schiavo han sensibilitzat l’opinió pública.

-I la justícia, ¿com afronta el tema de la il·legalitat de l’eutanàsia?

-Mirant discretament cap a una altra banda.

El doctor Armengol va obrir el llibre per la pàgina 102 i em va fer llegir un llarg paràgraf: “Disposar de la vida o de la mort és, en principi, una decisió privada. Ara bé, l’eutanàsia es planteja perquè la persona greument malalta que decideix deixar de viure demana ajuda per fer-ho. La protecció de l’interès de llibertat d’aquests pacients exigeix, doncs, un suport públic que autoritzi la pràctica en qüestió. És de justícia que la dignitat o la llibertat de decidir com morir sigui considerada un bé que cal garantir públicament. Com que existeixen diferents concepcions de la dignitat, la despenalització de l’eutanàsia és la manera de donar pas a totes les opcions (sense obligar a ningú) i reconèixer que tothom té dret a dur a terme les decisions més íntimes i personals relacionades amb la seva noció de dignitat i d’autonomia personal”.

-Es repeteix la paraula dignitat … -li vaig dir.

-És fonamental.

-¿Vostè creu que trigarà molt a legalitzar-se l’eutanàsia?

-No sé quant trigarà, però arribarà.

Diari del coronavirus

L’ Informe sobre l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi va ser editat per la Generalitat l’any 2006. La legalització de l’eutanàsia activa no ha arribat i ja som al 2020, però diuen que està a punt d’arribar. ¿És possible que l’eutanàsia passiva s’hagi aplicat a persones grans que han arribat als hospitals amb el virus del coronavirus ja impossible de curar? Setmanes de dubtes, angoixants a vegades si el metge és creient, quan havien de decidir la prioritat entre les dues persones que ocupaven els llits que entraven a urgències: un avi de 85 i un home de seixanta. No pots intubar-los tots dos. Pots fer una llista d’espera per a una fractura de maluc però no per a dos homes afectats per un virus mortal. Pots tenir llista d’espera per a un llit per un limfoma però no per a una llit a l’UCI. ¿Has d’optar pel pacient de 85 anys o per l’home de seixanta? És una decisió que has de prendre amb rapidesa.

Els conciliàbuls entre metges i membres de comitès deontològics dels diversos hospitals han sigut discrets però es van donar amb freqüència en els dies del paroxisme del virus.

-Què hem de fer? -era la pregunta.

L’eutanàsia no és només una cosa de metges i infermeres. També se l’ha de formular la societat -seria la resposta.

1 de maig. El 1980 el catedràtic d’economia Jacint Ros Hombravella va treballar en l’ Estudi de reconeixement territorial de Catalunya.

Quan va acabar, et va explicar que el que més l’havia impressionat del seu recorregut per la Catalunya profunda no eren les dades econòmiques i els problemes del territori sinó la història del noi que sent adolescent va deixar el seu poble a la plana de Vic, se’n va anar a viure a Barcelona i allà es va enamorar d’una bella prostituta. Va obrir una llibreta d’estalvis a nom de tots dos i l’amor va durar fins que un dia la noia va desaparèixer amb la llibreta d’estalvis i el macarra que havia arribat a la seva vida. El noi se’n va anar a viure a una cabanya d’un poble pròxim al seu, es va comprar un barret de palla i una flauta i seia als carrers del poble tocant melodies. Mai va demanar res però la gent li donava menjar i així vivia i va passar a ser l’estimat noi de la flauta del qual ningú es burlava fins que un dia uns nens van entrar a la seva barraca per dir-li hola i van sortir corrent cap al poble per donar la notícia que el noi de la flauta era mort.

Em va dir Jacint Ros Hombravella:

-Estàs estudiant la problemàtica econòmica d’una zona, i del munt de xifres i dades el que t’emportes a l’ànima és la història d’un home que va renunciar a una manera de viure a causa de la seva perduda història d’amor.

El Jacint, un altre amic a qui s’emporta el coronavirus, va ser un bon teòric de l’economia però sobretot va ser un economista que va voler gastar soles de sabates trepitjant el carrer, els despatxos, parlant amb la gent. Amb ell vaig estar a Olot, veient l’habitatge del segrestador de la farmacèutica, i recordo que al pati de la casa tancada hi havia un llençol penjat al sol. Amb ell vaig estar al mental de les Corts parlant amb uns interns que ens deien que el món en el qual vivíem estava boig. Per ell vaig saber que els clubs de futbol no estaven auditats, que això -em va explicar- és el que li van dir a la Federació quan va anar a demanar dades el 1983.

Creia que l’única salvació era una socialdemocràcia d’esquerres.

2 de maig. La gent surt al carrer trencant les estretes costures del confinament que els paralitzava. Hi havia alegria, potser també excessos. S’apartava de la ment la por que la ment guardava. Tornem a La pesta, d’Albert Camus: “Sabia que aquesta crònica no pot ser el relat de la victòria definitiva. No pot ser més que el testimoni del que havia calgut fer i que, sens dubte, haurien de fer encara, contra el terror i la seva arma incansable, malgrat les seves tragèdies personals, tots els homes que, no podent ser sants i negant-se a admetre les plagues, s’esforcen tanmateix per ser metges”.

La gent surt al carrer trencant les estretes costures del confinament que els paralitzava

En aquest 2 de maig vaig sentir al carrer les rialles dels nens. Vaig veure asseguda al sol molta gent gran sense respectar la distància de dos metres. Van passar pel meu costat joves trotant. A les cues davant el súper, també a la plaça, la gent parlava mantenint, aquí sí, la distància pintada a terra. La ciutat sortia de l’ensopiment del confinament i el sector sanitari va opinar que el que es veia als carrers era la insensatesa d’un ampli sector de la ciutadania.

4 de maig. Reflexiono mirant estupefacte com els polítics a Espanya han decidit carregar-se el sistema sense renunciar al seu sou. El govern, donant tombs. L’oposició, seguint la vella política “del país ho suporta tot”, ha carregat contra un govern feble, confós i de poc nivell intel·lectual que actua com si estigués sol al món. Quin cost pagarem? En aquest país sense sòlida educació política, la pandèmia donarà pas al virus del descontentament, que creixerà a partir de les llavors de l’atur, del sentir-se pobre, dels desnonaments, amb els polítics ultraconservadors atiant la frustració sense tenir cap solució per reconduir l’opinió pública cap a la sensatesa.

Els polítics a Espanya han decidit carregar-se el sistema sense renunciar al seu sou

Fa anys li vaig sentir dir al dirigent del PNB Xabier Arzalluz: “Animals i polítics tenen comportaments semblants. Per això tots dos s’aparellen”.

He recordat aquesta frase veient que Pedro Sánchez salva la pròrroga de l’estat d’alarma amb noves aliances.

Quan vaig sentir la frase d’Arzalluz vaig anar al zoo i m’hi vaig passar hores parlant amb experts.

Em vaig assabentar que l’estrès que castiga els animals en captivitat és similar a l’estrès de polítics tancats en les gàbies de les llistes tancades. Es detecta aquest estrès en animals i polítics per les seves postures de submissió.

Un estudi comparat demostra que els orangutans solen ser fidels al primer aparellament mentre que els polítics són, electoralment, bígams sense consciència de culpa.

A les famílies de caimans només el cap té garantit un lloc al sol. També als partits polítics subjectes a una disciplina tan fèrria com la dels caimans només el líder té garantit un lloc al sol fins que fracassa i un polític/caimà més jove el destrona. Com tot polític en fase electoral, l’orca és depredadora en llibertat però en captivitat, igual que un partit sense majoria absoluta, pacta amb el dofí, el seu rival de sempre.

Elefants i polítics són agressius en època de zel o d’eleccions, i lleons, tigres, presidents i secretaris generals de partits solen matar les seves cries o candidats a succeir-los.

A vegades els aparellaments acaben malament.

7 de maig. El doctor Baca podria avui ratificar la seva tesi sobre memòria i violència: les persones que van ser torturades per Billy el Niño, mort ahir víctima del coronavirus, hauran reviscut l’experiència amb angoixa.

No va ser l’únic torturador del franquisme però sí que va ser el torturador més conegut de la Transició. Sobre ell i sobre els que el manaven podem formular-nos l’interrogant que es formula un personatge de John le Carré a Una veritat delicada : “Quina és la distinció moral, si n’hi ha, entre l’home que aplica els elèctrodes i l’home que s’asseu darrere d’una taula i fingeix no saber què està passant malgrat que ho sap de sobres?”

8 de maig. Conversa telefònica amb Margarita Robles. L’avui ministra de Defensa va ser viceministra d’Interior a l’últim govern de Felipe González. Va arribar al superministeri de Juan Alberto Belloch el 1993.

-Canviem tota la cúpula policial, cosa molt fàcil de dir ara però difícil d’aplicar en aquell moment. Franquistes en quedaven pocs, eren residuals, però sí que hi havia molta gent de tarannà ultraconservador per principis o per interessos personals. Vam haver d’afrontar el canvi en anys durs d’ETA, els GAL i la corrupció -m’explica.

Billy el Niño ja no era a la policia quan ella va arribar al ministeri però sí que hi era la cúpula que s’havia instal·lat al poder el 1982 i havia sobreviscut als ministres Corcuera i Barrionuevo. La reforma impulsada el 1993 per Margarita Robles i el seu equip va anar donant resultats i els fons reservats sense control, la concomitància entre delinqüència i policia que va donar vida als GAL, les tortures dels Billy el Niño del passat, van anar desapareixent de les comissaries sota la premissa que la ministra de Defensa sempre ha mantingut: “L’única xarxa de protecció és la Constitució”.

-I com viu vostè el coronavirus? -li he preguntat.

-Aquí seguim. És una època dura. A veure si no ens equivoquem molt -ha respost.

Com a magistrada en un passat no gaire llunyà, com a viceministra d’Interior als noranta i com a ministra de Defensa avui, Margarita Robles ha viscut moments difícils que em fan recordar la frase que un amic li deia al dramaturg Buero Vallejo, i aquest em repetia a mi:

-Em van tocar, com a tots, mals temps per viure.

Passeges

Sí. Ens van tocar, com a tots, mals temps per viure. Em vaig fer adult amb el franquisme i envelleixo amb el franquisme de Vox passat pel túrmix de la moderna ultradreta europea.

Rebobines per recordar que el 2010 també vas passejar per cinc centres assistencials per veure de prop les seqüeles que havia deixat la crisi del 2008, i el passeig entre les institucions Arrels, Assis, Heura, Santa Lluïsa Marillac i Sant Joan de Déu et va deixar un regust amarg.

Envelleixo amb el franquisme de Vox passat pel túrmix de la moderna ultradreta europea

El balanç del que vas veure llavors intueixes que serà el balanç del que a partir d’ara veuràs: augmentarà l’índex d’atur, s’ampliarà el cens de persones que perdran el pis per no poder pagar la hipoteca o seran desnonats per no poder pagar el lloguer. Les institucions d’ajuda es veuran desbordades per les peticions, i els seus recursos, que es financen en un 80% amb donacions privades, no donaran l’abast.

Vas veure en els teus passejos de llavors el que veus ja en els teus reiniciats passejos d’avui: que a les cues dels centres socials que donen menjar hi ha gent que mai pensava que hi acabaria. Gent angoixada perquè no troba sortida laboral. Persones que mai havien demanat res i ara sol·liciten ajuda alimentària mentre la seva salut mental es deteriora.

“D’acord amb l’article 47 de la Constitució espanyola, que diu que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne, un grup de persones sense sostre volem manifestar que aquest article no es compleix a la ciutat de Barcelona, ja que cada vegada més persones dormim al carrer”, vas llegir el 2010 a la paret d’un centre d’assistència social.

Rebobines per recordar les seqüeles que havia deixat la crisi del 2008

Ho havia escrit gent sense sostre. Molts d’ells vagabunds, malalts mentals crucificats en l’aventura del carrer. Però d’aquell col·lectiu emergien veus de persones diferents: 200 persones assistides en una institució religiosa eren nouvingudes al món de la pobresa i, segons les assistents socials, moltes d’aquestes persones ja no sortirien de la marginalitat social. És part de la història que ara es repetirà perquè el coronavirus deixarà una crisi superior a la del 2008 i d’aquí uns anys, no se sap quants, la nova pobresa ja serà vella i estarà cronificada com va passar en crisis anteriors. Persones que avui tenen consciència de la seva situació de desnonades socials lluiten per sortir-ne però el desànim els guanyarà la batalla de la supervivència digna perquè en tota crisi hi ha una dada que es repeteix. En el 50% de famílies amb uns estudis primaris l’herència social pesa: és gent a la qual la crisi li avaria l’ascensor social i això fa que en moltes d’aquestes famílies la pobresa es perpetuï de pares a fills.

Un desnonament es viu sempre com un drama. Els que tenen matalàs familiar portaran millor la pèrdua de l’habitatge. Els que no en tenen acabaran dormint al carrer. El 2011 el jutge José María Fernández va presentar una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de Luxemburg plantejant el dubte de si una norma nacional s’ajusta al dret comunitari. Dit d’una altra manera: preguntava el bon jutge si el procediment d’execució hipotecària vigent a Espanya no vulnera el dret dels consumidors.

Vaig parlar amb el jutge. Em va dir que veure personalment els rostres de la crisi fa que et posis en el seu lloc i es preguntava, s’ho segueix preguntant ara quan torno a conversar amb ell, si no s’haurà de donar a aquesta gent una segona oportunitat perquè puguin tornar a començar. També els policies que intervenen en els desnonaments ho passen malament. “Veure un nen plorant al carrer al costat d’unes maletes, enganxat a la faldilla de la seva mare, et posa un nus a la gola”, em va dir un policia. El jutge em va explicar una història: l’home tenia una empresa que anava bé i un gran pis. La crisi del 2008 es va emportar primer l’empresa i el pis i més tard el matrimoni i l’home va acabar dormint al carrer.

Molts petits empresaris viuran ara, en aquest 2020 maleït, drames similars. Gent que tenia una vida normal i ara repeteix que no sap com va acabar a les cues demanant menjar i dormint al carrer en els casos més extrems. En el meu recorregut del 2008 vaig veure als centres socials donar ajuda a molts homes amb estudis universitaris, exexecutius, un pare i un fill fent cua per esmorzar al mateix centre, un ex agent de borsa… Em vaig preguntar llavors si estava mutant la geografia humana dels desheretats. Ara ja no em faig aquesta pregunta perquè és un fet. El 2020 es repeteix el mateix que el 2008.

Gent sola. Sense xarxa. Hi ha una imatge per definir les persones que es pregunten perplexes per què de sobte el coronavirus les va arrossegar.

-¿Vostè ha vist aquesta corda gruixuda formada per un trenat de moltes cordes més fines amb les quals s’amarren els vaixells al port? -em va preguntar un home d’Arrels.

Una vida pot ser aquesta corda, em va explicar: un dia es trenca el trenat dels fils de la feina, un altre dia el trenat dels fils de la depressió, després arriba l’alcohol, potser la ruptura familiar, l’adeu als amics… Quan es trenca el trenat de l’última corda la vida personal, com un vaixell sense amarratge, va a la deriva i, dada pessimista, ara, com el 2010, torna a demanar ajuda gent que amb sacrificis va sortir a flotació després de la crisi del 2008, dones i homes als quals la crisi de 2020 ha tornat a colpejar.

Rebobines

Pere Domingo va morir el 1979 als 82 anys. Va morir sent el que sempre va ser: un profund liberal en el sentit històric de la paraula abans que el liberalisme fos manipulat per la dreta. Si hagués viscut l’hivern del 2020 ens hauria pogut explicar què va ser la pandèmia del coronavirus. En sabia molt d’epidèmies.

Tenia vint anys quan va guanyar per oposició la plaça de cap d’epidemiologia de l’Ajuntament de Barcelona i poc després va haver d’enfrontar-se a un brot de pesta bubònica portada per unes rates mortes entre uns draps bruts, procedents d’Àfrica, descarregats de manera fraudulenta al port.

El va cridar al seu despatx del govern civil el general Martínez Anido, persona caracteritzada per la seva brutalitat.

-Vostè què vol? -li va preguntar el general.

-Soc el responsable d’epidemiologia.

-Estem apanyats, ens hi hem lluït! -va exclamar el general al veure’l tan jove. Després li va preguntar-: I és vostè el que ha de solucionar això?

-Miraré de fer alguna cosa.

-Miri, jove: un cas similar se’m va presentar a mi durant la meva estada a l’Àfrica i el vaig solucionar en una nit: vaig incendiar el poblat amb la gent a dins.

-Home, pensi que Barcelona és diferent -es va atrevir a dir el doctor Pere Domingo.

-Per què és diferent? -va bramar Martínez Anido.

-Les rates fugen del foc i si cala foc al barri portuari el que farà serà estendre la pesta per Barcelona perquè la rata que és ara aquí d’aquí una estona serà molt més lluny, fugint de les flames.

- ¡Joder! -va ser l’única cosa que li va dir Martínez Anido abans d’acomiadar-lo de males maneres.

Diari del coronavirus

21 de maig. Avui havien de començar les jornades anuals del Cercle d’Economia que se celebraven a Sitges però que enguany havien d’estrenar seu en un hotel de Barcelona. El coronavirus ha fet que tot quedés en una trobada virtual, com a virtual serà a la mateixa hora la trobada d’Antón Costas, expresident del Cercle, a l’Hospitalet, espai de debat. M’agradaria que un expert que hagués estudiat la febre de les conferències i col·loquis online em pogués dir quanta gent segueix aquests actes freds, confusos, tediosos com un partit de futbol sense espectadors.

La meva experiència personal com a assistent a les jornades anteriors del Cercle d’Economia reté l’absolut fracàs de totes les prediccions fetes per la classe política convidada a participar.

Em cenyiré a la intervenció de dos presidents del govern. El 2008 Rodríguez Zapatero va dir: “Estem passant per una fase de desacceleració intensa però la bona feina feta en anys anteriors permetrà poder complir els compromisos. Hi ha recursos i projectes per seguir amb la modernització de l’economia espanyola”. Una opinió que no compartia l’economista en cap del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchard, que va dir que respecte a Espanya no tenia bones notícies per comunicar-nos. El 2011 Mariano Rajoy es va esplaiar dient-nos que anàvem pel bon camí. No va compartir aquesta idea el seu ministre d’Economia, Luis de Guindos, que va venir a dir-nos que les coses pintaven malament. Els assistents a les jornades del Cercle d’Economia estaven assimilant com estem i estarem de bé, segons ZP i MR, quan els va sacsejar l’austeritat.

21 de maig. A Nadia Calviño, ministra d’Economia, també li han tocat mals dies per viure: el dimecres 20 va saltar la notícia del pacte entre el PSOE i Bildu per derogar la reforma laboral, i avui la ministra deixa clara la seva posició en la sessió telemàtica del Cercle d’Economia a la qual havia estat convidada quan el coronavirus no havia fet la seva aparició i a Espanya érem feliços.

Va dir la ministra: “Seria absurd i contraproduent obrir un debat d’aquesta naturalesa i generar inseguretat jurídica en aquests moments. Ens paguen per solucionar problemes, no per crear-los”.

Dades a 21 de maig, segons Nadia Calviño: 27.000 morts, una caiguda del PIB del 9%, tres milions de treballadors en expedient de regulació temporal d’ocupació i un milió d’autònoms amb cessament de la seva activitat. Seguint la seva intervenció telemàtica vaig prendre unes anotacions més: la crisi és més profunda que la del 2008, és necessària la mobilització de milers de milions d’euros en un any en què caurà la recaptació fiscal.

Sí. Ens han tocat mals temps per viure.

També al doctor Alex Soriano, responsable de malalties infeccioses del Clínic, que va dir, com a tancament de la jornada telemàtica del Cercle d’Economia, que portaven anys estudiant i planificant malalties rares però s’havien vist desbordats pel coronavirus, del qual no sabien res. Sobre la marxa han hagut d’aprendre, dia a dia, a tractar els pacients que omplien les UCI fins al punt que es van haver de triplicar llits.

El 2003 Bill Bryson va escriure sobre els virus a Una breve historia de casi todo : “La nostra forma de vida propicia les epidèmies. Els viatges aeris fan possible que es propaguin agents infecciosos per tot el planeta amb sorprenent facilitat. Un virus Ebola (el coronavirus, diria avui Bill Bryson) podria iniciar el dia, per exemple, a Benín i acabar-lo a Nova York, a Hamburg o a Nairobi o en tots tres llocs. Això significa també que les autoritats sanitàries necessiten cada vegada més estar familiaritzades amb pràcticament totes les malalties que existeixen a tot arreu però, per descomptat, no ho estan”.

3 de juny. Lourdes Lucía, editora jubilada, sempre militant a l’esquerra, reflecteix la seva indignació en un text que em remet, dur i concís:

1. El PP, Vox i també en força mesura Cs entenen que cal privatitzar hospitals públics i eliminar places escolars a l’educació pública. També proposen rebaixar o eliminar impostos i mantenir la reforma laboral i la reducció de drets laborals. No reconeixen la lluita de les dones per la igualtat de drets i rebaixen al mínim les mesures en defensa del medi ambient, que inclouen mobilitat més sana (transport públic, bicicleta, etc.).

2. Les forces democràtiques i d’esquerres entenen tot el contrari: defensa dels serveis públics, més inversió en sanitat, educació pública, dependència, protecció a víctimes de la violència masclista. Una política fiscal justa i progressiva que faci recaure la càrrega impositiva en els que tenen més. (Et dono una dada, mira la legislació fiscal del 1978: el tipus màxim en l’IRPF era del 65,5%, ara és del 45%. La recaptació de l’impost de societats s’ha desplomat. I els que paguen en general són les pimes. Les grans empreses tenen mil artefactes per eludir impostos.) Eliminació de la reforma laboral. Mesures per defensar la biodiversitat i el medi ambient, reconeixement de la igualtat de gènere… En general, mesures de protecció social per a la majoria social (incloent-hi la infància, per descomptat).

Per sobre de tot això hi ha la crispació que estan provocant PP i Vox amb mentides, insults i posant la por al cos. Cridant la gent a enfrontar-se. Això és molt greu i ho està embrutant tot. Després hi ha els independentistes, però això és un cas a part.

6 de juny. L’advocat Mateo Seguí explica que al març va comprar un quilo de musclos. Va pagar quatre euros. Ahir va ser al mateix lloc a comprar un altre quilo de musclos. Li van costar 7,50 euros. 

José Martí Gómezés periodista. Va obtenir el Premi Nacional de periodisme l’any 2008. El seu últim llibre es titula Los Lara. Aproximación a una família y a su tiempo (Galaxia Gutenberg, 2019). Aquest relat en forma de dietari de la pandèmia s’ha publicat a l’últim número de la revista La Maleta de Portbou corresponent als mesos de novembre-desembre.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF