Entrevista
Misc 02/09/2018

Pierre Alechinsky, visceral i venerable

L’artista belga, l’últim membre viu de l’històric grup artístic CoBrA, ha rebut als seus 91 anys el Praemium Imperiale del Japó, considerat el Nobel de les arts

Text: Pere Antoni Pons / Foto: Jean Marie del Moral
10 min
Pierre Alechinsky, visceral i venerable

Pierre Alechinsky (Brussel·les, 1927) és l’últim supervivent del Grup CoBrA, una colla d’artistes de Copenhaguen, Brussel·les i Amsterdam -el nom és la fusió de les inicials de les tres capitals- que el 1948 es van aplegar sota el doble paraigua de la gosadia estètica i la rebel·lia política i social. Tot i que formalment CoBrA només va existir durant tres anys (el grup es va dissoldre a principis dels 50), ha passat a la història com un dels moviments artístics més importants del segle XX, en part perquè la majoria dels seus membres van tenir unes llargues, fructíferes i cotitzades trajectòries.

Influïts per l’art dels nens, dels bojos i de les civilitzacions que aleshores s’anomenaven primitives, els artistes més emblemàtics de CoBrA van ser Asger Jorn, Karel Appel, Corneille, Constant i el mateix Alechinsky. Cada un va crear, a la seva manera i amb el seu estil personal, un art que tenia ressonàncies expressionistes i que bevia de les llibertats del surrealisme, amarat de sentit lúdic però alhora ple de pulsions extremes i de fúries irracionals, d’un colorisme sovint elèctric i agressiu, poblat per figures i formes sorgides del fons menys domesticat de la imaginació.

Alechinsky, que té casa seva i el seu taller a Bougival, als afores de París, és un home baixet, nerviüt, amb aspecte de follet savi i vitalista, que desplega un sentit de l’humor escèptic però d’una vivacitat refrescant. Té 91 anys, però el primer que penses en entrar al seu estudi és que és l’espai d’un artista en actiu, encara amb plena productivitat. Hi ha taules plenes de llibres, de pinzells, de pots de pintura i d’objectes de tota mena. Gran, espaiós i de dos pisos, l’estudi està en gran part ocupat per teles enllestides i guardades. El racó de l’estudi on sol treballar, un angle recte de dues parets, és també ple d’obres -acrílics de notables dimensions i dotze tintes sobre paper- ja acabades o a punt d’estar-ho.

Hereu del surrealisme, l’estudi de Pierre Alechinsky és un caos pulcrament organitzat, ple dels estris i els utensilis propis de l’ofici de pintor, però també amb nombrosos objectes, figures i andròmines estranys, sorprenents i inspiradors.

Quan l’anem a veure, a finals del mes de juliol, Alechinsky fa tot just tres dies que sap que acaba de ser guardonat amb el Praemium Imperiale del Japó, considerat el premi Nobel de les arts -a més de la categoria de pintura, que Antoni Tàpies va guanyar el 1990, també hi ha les categories d’escultura, arquitectura, música, cinema i teatre. Després de donar-li l’enhorabona li pregunto què va pensar quan li van anunciar que li havien concedit un premi tan gran. “Que era massa tard”. Em penso que ho diu per una qüestió de vanitat, com si lamentés que no l’hi haguessin donat abans, quan li hauria resultat més estimulant personalment i més profitós comercialment. M’equivoco de mig a mig. “Ja soc massa vell -raona-. Hauria sigut un plaer immens rebre’l de més jove i poder anar-hi sense problemes. Però avui, a la meva edat, seria ridícul morir-me anant a recollir un premi a l’altra punta del món. Però bé, és possible que faci aquest ridícul, perquè potser hi aniré”.

No és aquest l’únic temor que l’assalta davant la possibilitat de viatjar a l’octubre al Japó, un país, juntament amb la Xina, que ha sigut una influència fonamental per a Alechinsky, en el sentit que l’art de l’artista belga ha tingut sovint una dimensió cal·ligràfica. És un art, vull dir, que ha sorgit de barrejar gestos i paraules, moviment, colors i signes. “Pintura escrita i escriptura pintada”: aquesta és la fórmula que ell mateix ha fet servir per definir la naturalesa híbrida o bicèfala del seu art. “El problema de tornar al Japó -m’explica- és que serà un xoc. Hi vaig anar el 1955, i encara en conservo imatges mentals que em serveixen cada dia per treballar. Si ara hi torno, les noves imatges que acumuli seran una interferència per a les imatges antigues... Però tampoc no vull ser desconsiderat amb els que m’han donat el premi”. Ho diu fent servir una frase feta francesa: “ Je ne veux pas cracher dans la soupe ”, és a dir, no els vull escopir dins la sopa. I afegeix somrient: “A més, és una sopa magnífica, una de les millors que pot menjar un artista”.

La fascinació per l’espontaneïtat

Nascut a Brussel·les el 1927, la mare d’Alechinsky era valona i el seu pare un jueu rus naturalitzat belga que havia marxat de Crimea fugint de les persecucions antisemites de l’Exèrcit Blanc. Tots dos eren metges, persones cultes i obertes. Tot i l’ambient propici a la cultura que va respirar en l’àmbit familiar, Alechinsky va ser sempre un estudiant pèssim. Hi va tenir a veure que era esquerrà i els mestres sempre el van forçar a escriure amb la mà dreta. D’adolescent va fer classes de dibuix i va estudiar clarinet -el jazz, anys més tard, seria una influència cabdal per a la seva pintura alliberada, espontània i enèrgica.

Una experiència d’infantesa i d’adolescència que va ser determinant en la seva formació ideològica va ser conèixer, refugiats a Bèlgica, fills d’espanyols republicans que fugien de l’Espanya de Franco i fills de famílies jueves alemanyes que fugien de l’Alemanya de Hitler. Emocionat, m’explica que un dels seus amics d’infantesa era un noi jueu que se’n va anar cap a Amèrica l’any 1939. “No en vaig saber mai més res -diu-, fins que un dia era a Nova York inaugurant una exposició i un home va venir, em va dir que era pediatre i que era aquell noi. Ens vam abraçar”.

Durant la Segona Guerra Mundial, Alechinsky passa un temps refugiat en un poble de la França interior, Rieupeyroux, però el 1945 ja torna a ser a Brussel·les i veu com l’aviació nord-americana bombardeja la ciutat, encara ocupada pels nazis. Alechinsky, que té divuit anys, ajuda a desenrunar un dels barris arrasats per les bombes. L’experiència tindrà influències en el seu art. Queda tan impactat pel que veu i sent que es proposa no fer servir mai l’horror com a motiu de la seva pintura. Recordant les olors barrejades de sang, de merda i de podridura, va afirmar molts anys després que “si mai pensés a pintar un bombardeig, un assassinat o un acte de tortura, en comptes d’abalançar-me sobre la tela me n’aniria directe al lavabo a vomitar”.

Alechinsky es va proposar no fer servir mai l’horror com a motiu de la seva pintura.

Tot i que estudia a l’Escola Normal Superior d’Arquitectura i a l’Escola de Disseny i Arts Decoratives de La Cambre, i que fa classes de publicitat i de fotografia, l’art ja el té atrapat. Descobreix Henri Michaux, Victor Brauner, Jean Dubuffet. I els surrealistes, i Sigmund Freud. El 1947 fa la seva primera exposició: de pintures sobre paper. Tot es precipita quan el 1948 fa la seva primera estada a París i coneix els principals membres de CoBrA. El fascina l’espontaneïtat, l’atreviment dels colors i les formes, la connexió entre pintura i escriptura, l’internacionalisme i l’esperit llibertari del grup. Ell passa a ser-ne l’integrant més jove. El 1949, el Museu Stedelijk d’Amsterdam dedica una important i escandalosa exposició al grup CoBrA, que serveix per ubicar-lo en el panorama de l’art mundial. El nom d’Alechinsky comença a sonar i a partir d’aleshores ja no pararà mai de fer exposicions, de viatjar arreu del món, de col·laborar amb altres artistes (Karel Appel, Antonio Saura) i amb tota mena d’escriptors, que escriuen sobre la seva obra (Eugène Ionesco, Octavio Paz, Julio Cortázar...) o els llibres dels quals il·lustra (Hugo Claus, Yves Bonnefois...). Un recompte de les principals fites expositives de la llarga carrera d’Alechinsky per força ha d’incloure les exposicions fetes al Palau de Belles Arts de Brussel·les, al Centre Pompidou de París, al Museu d’Art de Pittsburgh, al Guggenheim de Nova York i al Museu Nacional d’Art d’Osaka.

Perdre el fil, seguir el fil, inventar el fil

Intens i vitalista, Alechinsky ha treballat molt tota la vida. Mirant la seva obra, plural en tots els sentits -ha conreat la pintura, el dibuix, l’estampat i la ceràmica, i ha fet servir indistintament l’oli, l’acrílic i la tinta xinesa-, l’espectador té una sensació de barreja i de perpètua acumulació. Vull dir que una carrera tan llarga dona per a molts tempteigs, provatures, èxits, fracassos i variacions estilístiques de tota mena. I, en efecte, l’obra d’Alechinsky ha tingut períodes o moments més abstractes o més figuratius, més lírics o més salvatges, més refinats o més brutals, més coloristes o més apagats, més impersonals o més reconeixibles gràcies a uns elements o trets recurrents -la sèrie sobre volcans, les figures zoomòrfiques que fan pensar en monstres o serps, i, sobretot, els marges pintats dins el quadre que, des de la seva obra mestra Central Park (1965), han sigut un segell inconfusible-. Però a pesar d’aquesta enorme varietat la sensació que té l’espectador és que Alechinsky sempre té en compte tot el que ha fet i tot el que sap; és a dir, quan fa abstracció no renega de la figuració i quan fa figuració sempre incorpora elements abstractes, quan és líric ho és amb salvatgia i quan és salvatge ho és amb la finor i la desimboltura de qui domina a la perfecció la tècnica del dibuix, etcètera, etcètera.

Quan fa una estona que parlem goso preguntar-li si encara treballa cada dia i si encara se sorprèn del que fa i del que li surt. Alechinsky acota el cap i em mira per sobre de les ulleres: “Si hi poses un interrogant, en aquesta frase, me la puc prendre com un insult”. És a dir, que encara treballa cada dia -almenys sempre que pot- i que encara se sorprèn -almenys quan les coses, creativament, li van bé-. Una de les seves últimes feines són dotze il·lustracions amb tinta xinesa sobre paper que ha preparat per a un llibre de Léon-Paul Fargue titulat Les Quat’saisons: astrologie poétique. Són les que ocupen l’espai protagonista de l’estudi.

Alechinsky m’explica com les ha fet i, de passada, com treballa. “Havien de ser dotze dibuixos i havien de correspondre a dotze cels estrellats. Per fer-los, vaig escampar per terra dotze rectangles de paper, em vaig asseure en una cadira amb un got de tinta xinesa en una mà i un pinzell en l’altra, i vaig començar a fer un seguit de taques que jo imaginava que donarien com a resultat uns cels estrellats. Però al cap d’una estona de fer feina vaig mirar els dotze rectangles i vaig quedar extremament decebut. Vaig trucar a l’editor per dir-li que renunciava a il·lustrar el llibre i vaig reprendre les feines que havia deixat aparcades per aquell encàrrec. Però al cap d’un temps vaig decidir retornar als dibuixos, ara sense pensar que havien de servir per il·lustrar un text. De cop i volta, els resultats van començar a ser interessants. Me’n van sortir set en un dia i els altres cinc l’endemà. Vaig trucar a l’editor i li vaig dir que creia que la feina estava feta”. I estava feta?, li pregunto jo. Alechinsky em respon amb una arrogància irònica, plena de sornegueria. “Deixo que ho jutgis tu”.

N’hi ha prou entrant a l’estudi de Pierre Alechinsky per adonar-se que és l’estudi d’un artista que, a pesar dels seus més de noranta anys, encara treballa i crea cada dia. Entre els seus projectes més recents hi ha les dotze tintes xineses que ha fet per il·lustrar la reedició d’un llibre de poemes de Léon-Paul Fargue.

Mentre explica alguna història o rememora alguna anècdota -per exemple la llarga ruta que va haver de fer per anar al Japó l’any 1955-, Alechinsky s’esplaia llargament, fa digressions, s’embranca en tota mena de detalls. De tant en tant perd el fil, s’excusa i em demana que li recordi on érem. Jo li dic que no passa res i l’hi recordo. I ell em diu: “Sí, no passa res. Però és important que tu posis a l’entrevista que el meu cervell d’ancià ha perdut el fil”. Li demano si mai perd el fil, quan dibuixa o pinta. “No el perdo mai -em respon sense dubtar-ho-. Perquè no busques paraules, quan pintes. Només busques aquella línia que no has vist mai i, quan la trobes, prestes tota l’atenció a la direcció cap on va. Això és tot el que importa”.

Tot i que ell no es mostra incòmode en cap moment, quan torna a perdre el fil no puc evitar demanar-li, concernit, què li semblen les entrevistes, si només són un destorb o bé li serveixen per aclarir-se o per entendre més racionalment el que fa. Em respon que ara les entrevistes més aviat li fan nosa: “Només són una melmelada de paraules”. Però m’agraeix que no gravi la nostra conversa i que faci l’esforç d’anar prenent notes. “Així tots dos tenim el mateix ritme”, raona. “Quan un dels dos va armat amb una gravadora, hi ha un desequilibri. Escriure amb llapis i paper, això que fas, no és fàcil. Parlar és menys difícil, esclar, però tampoc no és fàcil”.

La cerimònia de lliurament del Praemium Imperiale, que se celebrarà a Tòquio el 23 d’octubre, no és l’única fita important en el futur del veterà artista. Per a l’abril de l’any que ve està preparant una exposició a la Galeria Lelong de Nova York. Fa gairebé trenta anys que no exposa a la capital de l’art mundial, i el projecte de tornar-hi, si bé li fa il·lusió, també l’entristeix una mica. “El temps ha passat tan de pressa! -exclama-. Tots els meus amics són morts. Aquest pot ser el final de la conversa. Què et sembla? Tots els meus amics són morts...” Alechinsky calla i adopta un posat una mica lúgubre, però de sobte somriu i li diu al fotògraf Jean Marie del Moral. “Bé, no: tinc amics vius, encara! Tu, per exemple, ets viu, no?”

Abans d’acomiadar-nos, el tornem a felicitar pel premi. I ell, hereu del surrealisme, ens parla d’André Breton, a qui va conèixer i tractar. “Cap artista de la colla de Breton no hauria acceptat mai un premi en vida. Era un personatge difícil, però també molt enriquidor -continua-. A més, com em va dir un cop Roberto Matta, quan et barallaves amb Breton també et barallaves amb una part de tu mateix”.

Mentre ens acompanya a la sortida de l’estudi, Alechinsky s’atura davant d’un petit armari ple d’objectes i utensilis. Sap que treballem per a un diari català i ens vol mostrar una cosa. Obre el vidre de l’armari i en treu un ganivet de gravador. “Fa anys treballava amb un impressor-gravador que em va ensenyar una capsa tota plena d’estris per gravar. Per instint, vaig escollir aquest ganivet per treballar sobre coure. Després d’acabar la sessió de treball, l’impressor-gravador em va dir que havia triat el ganivet amb què Joan Miró va fer molts dels seus gravats. Encara empunyant el ganivet -continua Alechinsky-, la mà em va tremolar de l’emoció. Vaig fer el gest de tornar-lo a posar dins la capsa, però l’impressor-gravador em va dir: «No, te’l regalo, queda-te’l»”.

stats