Passejar és un dret humà
Agafo el metro a la Torrassa i baixo directament al futur, tres plantes sota terra. La línia 10 Sud comparteix amb les parades més noves de la xarxa aquest aspecte, entre gran superfície i búnquer atòmic, que aconsella portes antisuïcidi a les andanes. A tota velocitat arribo a la parada de Foneria, al bell mig del passeig de la Zona Franca. Unes passes més enllà i ja soc al Parc dels Drets Humans. Associo aquest indret amb en Francesc Candel, a qui vaig conèixer en una entrega del premi literari que duu el seu nom, i amb qui ens vam anar veient durant uns anys. Ell va fer parlar aquest barri en el seu llibre Barrio, i el que vinc a veure avui és precisament això, un tros de verd arrancat a la ciutat, vorejat als seus quatre punts cardinals per edificis.
La història d’aquest parc es remunta a la dècada dels seixanta, quan això era la fàbrica Lámparas Z, lligada a l’empresa Philips. L’any 1960 van decidir crear un espai d’esbarjo per als treballadors i se’n va fer càrrec la dona del director, la paisatgista holandesa Jane Addams, que va començar a plantar-hi un jardí botànic amb espècies de tot el món, que ella personalment duia dels seus viatges. L’any 1998, Philips va absorbir Lámparas Z, i sis anys més tard va abandonar aquestes instal·lacions. El mateix 2004 van començar les reformes, que es van traduir en un centre d’assistència primària, la Biblioteca Francesc Candel i diversos equipaments per al barri. A més del mateix parc, que va ser obert al públic el 2007 després d’una llarga rehabilitació a càrrec de Jaume Graells i Nuno Almeida, amb l’ajut dels alumnes de l’Escola de Jardineria Rubió i Tudurí.
El Parc dels Drets Humans és un espai íntim, ple d’ocells i cotxets d’infant, que em rep amb uns curiosos parterres de plantes herbàcies i aromàtiques. Ara fa massa calor, però imagino la pista de patinatge plena de criatures. I descobreixo un home, nu de cintura en amunt, fent la becaina sota una de les palmeres que hi ha a prop de l’estanyol. Fins i tot una senyora gran, en bata i sabatilles de retaló, que ha sortit a prendre la fresca. Sense ser-ne gaire conscient, camino entre casuarines, til·lers, oms, xicrandes i palmeres vingudes de Sud-àfrica o Llatinoamèrica. L’arbre més important d’aquest parc és un roure australià, una Grevillea de 24 metres d’alçada que és un dels exemplars més grans de la ciutat. Tot plegat recorda els parcs interiors que hi ha en moltes barriades nord-americanes, però sense pista de bàsquet. Una zona de lleure i de verd per als veïns del trepidant passeig de la Zona Franca.
