19/08/2017

Parla’m com la pluja i deixa’m escoltar

3 min
Gairebé ha convertit en una raresa, en una variant del turisme o en un esport la nostra relació amb els paisatges de les muntanyes. A la imatge, els primers espectadors de les curses ciclistes al cim del Mont Ventoux, en una fotografia del 1906. © Gallica BNF

E n una carta datada l’abril del 1336, el poeta Petrarca va escriure al seu amic Dionigi da Borgo San Sepolcro, mestre de teologia i filosofia a la Universitat de París. És la més cèlebre, i potser la més bella, de les moltes que va escriure, i explica l’ascensió al mont Ventor, la muntanya de la meravellosa Provença que els francesos coneixen com a Mont Ventoux. Hi volia pujar des de feia temps, segons diu, però no es va decidir a fer-ho fins aleshores. Ho va fer per la cara nord, amb moltes dificultats -“ja que és un massís molt abrupte i gairebé inaccessible”-, estimulat pels versos de Virgili “labor omnia vincit / improbus ” (“tot ho venç l’esforç obstinat”). Hi havia anat amb una motivació molt clara, “portat només pel desig de contemplar la notable elevació del lloc”. I no estranya, perquè, recollint una opinió encara comuna que estableix una analogia entre l’aspiració a l’altura dels cims i a l’altura de l’esperit, Petrarca confessava: “La vida que considerem feliç està situada en un lloc elevat; el camí que hi mena és estret, segons diuen. En el camí s’alcen també molts puigs i cal una marxa excel·lent per escalar de virtut en virtut; en el cim hi ha la fi i el terme de la vida”.

Un cop dalt, Petrarca es va plantar i va mirar al seu voltant, “fascinat i commogut pel vast panorama i per la insòlita brisa que bufava”. Però, encara que sembli estrany, després de contemplar aquestes meravelles, va creure oportú posar-se a llegir les Confessions de sant Agustí, que feia temps que portava sempre a sobre. Disposat, com ell mateix explica, a començar pel primer que l’atzar li posés al davant de la vista, va obrir pel llibre desè, just a les línies on el bisbe d’Hipona havia escrit: “I els homes se’n van a admirar l’altura dels cims de les muntanyes, l’enorme agitació del mar, l’amplada dels rius, la immensitat de l’oceà i el curs dels astres, i s’obliden de si mateixos”.

La lectura d’aquest passatge, al cim del mont Ventor, va tenir en Petrarca l’efecte d’una revelació: “Vaig tancar el llibre, irritat contra mi mateix, perquè la bellesa terrenal encara m’admirava, tot i que dels mateixos filòsofs pagans hauria d’haver après, temps enrere, que no hi ha res digne d’admiració sinó l’esperit, a la grandesa del qual res no és comparable”. El gest de Petrarca té el valor d’un símptoma, perquè, efectivament, aviat, amb el que coneixem com a Renaixement, començaria l’època d’una atenció extraordinària i incomparable fins aleshores a la interioritat de l’esperit i al que els filòsofs començaran a qualificar de subjectivitat.

Si recordo aquesta carta de Petrarca, de fa gairebé set-cents anys, és per constatar que lluny que ha anat la nostra cultura, que gairebé ha convertit en una raresa, en una variant del turisme o en un esport la nostra relació amb els paisatges de les muntanyes. I és una llàstima. Perquè, metropolitans com ens hem fet tots, gairebé hem perdut molt majoritàriament el costum de sortir al bosc, de caminar pels camins entre matolls i arbres, o de pujar muntanyes. Però, com deia Thoreau, de tant en tant ens cal enlairar-nos, i per això recomanava irònicament que, a falta de muntanyes, almenys pugéssim a un arbre!

Potser ens caldria una revelació com la de Petrarca, però a la inversa, per redescobrir la natura de la qual som, i ben just, una petita peça. Podríem repetir el credo de Thoreau: “Crec en el bosc, i en les prades, i en la nit durant la qual creix el blat de moro”. I podríem descobrir la intensitat expressada per Tennessee Williams en el que era un títol però amb la grandesa d’un vers perfecte: Talk to me like the rain and let me listen.

stats