02/04/2017

La placeta dels sords

3 min
A la placeta de Carles Pi i Sunyer hi havia hagut el convent de  Sant Gaietà, que va acollir l’Escola Municipal de Sordmuts.

La placeta de Carles Pi i Sunyer, enmig de l’avinguda del Portal de l’Àngel, és un espai al qual sembla faltar-li una peça. Com un bolet, l’edifici franquista que va ser l’Institut Municipal d’Estadística, i ara l’Oficina d’Objectes Perduts de l’Ajuntament, sembla assenyalar-nos que alguna cosa no encaixa. Històricament aquest indret no existia, és el forat que va deixar un casalot religiós, avui desaparegut, que hi havia en la que llavors era coneguda com la plaça de Santa Anna, avui el Portal de l’Àngel. El convent de Sant Gaietà estava encarat al carrer de la Canuda i va passar per moltes vicissituds, fins que el van enderrocar. No obstant, aquest lloc hauria de ser recordat perquè va acollir l’Escola de Sordmuts de Barcelona, una institució pionera en el seu gènere.

La capital catalana va ser una de les primeres d’Europa a dedicar pressupost públic a l’educació de les persones amb limitacions sensorials. El primer col·legi data del 1800, quan el prevere francès Juan Albert Martí, que s’havia refugiat a Barcelona fugint de la persecució religiosa durant la Revolució Francesa, va crear l’Escola Municipal de Sordmuts. Aquest home era seguidor dels mètodes del filòleg jesuïta Lorenzo Hervás, que n’havia après a les escoles per a sordmuts de Roma i París. A finals del segle XVIII, aquests dos personatges van començar a fer gestions per obrir un centre similar a casa nostra. Per aconseguir-ho van buscar sords porta per porta, i els van atraure al domicili particular de Martí, que inicialment pagava de la seva butxaca tot el material docent. Fart de finançar aquella iniciativa, va demanar un espai a l’Ajuntament i li van cedir l’actual Saló de Cent. Allà va funcionar l’escola un temps, però va tancar pocs anys més tard.

L’Escola Municipal de Sordmuts va tornar a obrir el 1816, aquesta vegada al convent de Sant Gaietà, dirigida llavors pel dominic Manuel Estrada. Quatre anys després es va crear l’Escola de Sordmuts de l’Acadèmia Cívica, al carrer de Sant Pere més Alt, que dirigia mossèn Manel Català, que el 1822 va integrar també l’Escola Municipal de Cecs de Josep Ricart. Però el 1823 acaba el Trienni Liberal, tornen els absolutistes i tanquen totes aquestes institucions, que feien olor de progressisme liberal. L’Escola Municipal de Sordmuts no tornaria a obrir fins al 1838, novament al convent de Sant Gaietà, aquesta vegada incloent l’Escola Municipal de Cecs. Els mestres hi entraven per oposicions, tenien sou de funcionari i allotjament a la mateixa escola.

El 1857 la llei d’instrucció pública va ordenar que hi hagués una escola de cecs i sords a cada districte. Malgrat que la llei mai no es va complir, en aquells anys va obrir l’Escola de Sords del carrer d’Arlet, patrocinada per la Junta de Comerç i dirigida per José María Moralejo i Luis Rubio. El 1861, les escoles municipals de sordmuts i de cecs es van fusionar en una sola, i es van redactar nous reglaments. Llavors atenien uns 125 nens i nenes. El 1882 van abandonar el convent i es van traslladar a la baixada de Caçador.

Posteriorment, el 1910 van integrar també els discapacitats mentals, i va passar a ser l’Escola Municipal de Cecs, Sordmuts i Deficients. I el 1920 es van traslladar a l’Escola Vilajoana de Vallvidrera. Per aquelles dates s’havien creat un gran nombre d’institucions destinades a aquest segment de la població, com l’Institut Català de Sordmuts, el Patronat de Sordmuts, l’Associació de Socors Mutus entre Sordmuts, el Centre Familiar de Sordmuts i l’Escola de Sordmuts i Cecs de la Casa de la Caritat, pionera a ensenyar oficis manuals a aquestes persones. Mentrestant, el convent de Sant Gaietà va resultar afectat pels bombardejos de la Guerra Civil i va ser enderrocat durant la postguerra. Com a conseqüència en va sortir aquesta placeta, com un forat sense memòria, on van aprendre les primeres lletres molts barcelonins sordmuts.

stats