ENTREVISTA

Oliver Stone: “No estic inspirat per fer una pel·lícula”

El guardonat director publica un llibre de memòries en què repassa els primers quaranta anys de la seva vida. Crític amb la indústria cinematogràfica nord-americana, parla sense embuts de la falta de llibertat creativa i del seu nou projecte, un documental sobre l’assassinat de J.F. Kennedy
Oliver Stone “No estic inspirat per fer una pel·lícula” / MICHAEL CAMPANELLA_GETTY
TEXT: DAVID MARCHESE / THE NEW YORK TIMES

E l 1986, arran de l’estrena de Salvador i Platoon, va començar per a Oliver Stone una dècada de considerable èxit. Moltes de les pel·lícules que va fer en aquesta època, controvertides i amb un estil no gaire refinat, van triomfar a la taquilla i van convertir Stone -que ha guanyat dues vegades el premi de l’Acadèmia al millor director- en la veu agosarada d’una generació. Per bé que pel·lícules com Wall Street i Nascuts per matar no oferien una visió gaire matisada de la amoralitat corrupta que nia a la nostra societat, i que a Nascut el quatre de juliol i JFK no es tractaven amb gaire subtilitat els autoenganys dels Estats Units, ningú pot negar que l’obra de Stone parla sense embuts dels somnis i malsons d’aquest país. Tot i així, des de llavors, aquell cineasta que prenia el pols a l’actualitat s’ha vist de mica en mica eclipsat per la seva imatge de provocador polític a causa dels documentals que ha fet sobre personatges com Fidel Castro i Vladímir Putin. De tota manera, el llarg període anterior a aquell any daurat del 1986 és el principal tema de les memòries de Stone, Chasing the light, acabades de publicar (de moment sense versió castellana o catalana) i en les quals es posa de manifest la seva criticable fanfarroneria, així com una inseguretat que ell mateix admet. “Mai he volgut discussions”, afirma Stone. “Mai he volgut provocar. Només he buscat la veritat”.

Ha fet un munt de pel·lícules i documentals basats en la vida d’altres persones. ¿Aquesta experiència l’ha ajudat a explicar la seva història?

Bé, vaig pensar que el llibre havia de tenir l’estructura d’una novel·la. Al primer capítol ja planteges un problema: el protagonista està en un carreró sense sortida. És a Nova York. És el 1976. No té ni un centau. Té la sensació que és un fracassat i que s’ha de replantejar tota la seva vida. Aleshores la novel·la s’endinsa en el període del 1986. És una narració picaresca. S’assembla una mica a una novel·la de Thackeray.

¿He d’interpretar que qualifica les seves memòries de novel·la i que parla de vostè mateix en tercera persona?

Pot interpretar el que vulgui. Soc jo, però havia de distanciar-me de mi mateix. Això no vol pas dir que estigués ficcionant. Si escric un altre llibre, cosa que espero fer, estaria bé que m’aproximés a la meva situació actual. Encara no hi he arribat. ¿Fer una pel·lícula com a punt final d’una vida? No ho sé. Potser es pot fer. S’han fet pel·lícules de comiat molt boniques. Kurosawa va fer Rapsòdia a l’agost, una pel·lícula molt maca i delicada.

¿Li agradaria posar punt final a la seva vida amb una pel·lícula maca i delicada?

¿Tan poc delicat em troba?

No sé si qualificaria de delicada la seva sensibilitat.

Té raó. Però fins i tot a Nascuts per matar, si s’hi fixa, hi ha tendresa entre la Juliette i el Woody. O la pel·lícula que vaig fer sobre Bush, W. : al final, els tracta amb molta tendresa, a ell i la Laura.

Sé que en el passat es va sentir marginat per Hollywood. ¿Encara s’hi sent?

Crec que no s’enrecorden de mi. No hi estic ressentit. Salvatges va ser la meva última pel·lícula convencional, per dir-ho així. Jo em pensava que era convencional, i la Universal també, fins que la van distribuir. A l’últim moment van decidir passar-la de la tardor a l’estiu. Ens van passar a un època de l’any molt complicada. Feien Ted. ¿T’enrecordes d’aquella pel·lícula? Era divertidíssima. No es pot estrenar per competir amb Ted. Encara m’ofereixen coses, però no estic inspirat per fer una pel·lícula. No noto res dintre meu, el foc necessari per superar aquest dolor i aquesta tristesa. L’última pel·lícula que vaig fer va ser Snowden. Per culpa del tema -crec- em va costar molt fer-la. Vam haver de lluitar molt per aconseguir finançament. Però no he perdut la pràctica de fer documentals. En aquests moments n’estic fent dos. Un és sobre JFK, John Kennedy. Des que es va estrenar la pel·lícula el 1991, ha sortit a la llum una gran quantitat de material nou i ningú n’ha fet cas. És una història tremenda. JFK: Destiny betrayed és el títol que li hem posat. I ara he començat A bright future, que tracta sobre els avantatges de l’energia neta, que inclou l’energia nuclear. Són temes propis de documentals; potser no són gaire populars, però a mi em semblen importants.

¿Vol encendre el vesper tornant al tema de Kennedy?

No em fa por. Ja m’ha passat l’edat. No necessito fer cap pel·lícula de Hollywood. No necessito obtenir l’aprovació dels que manen.

¿Creu que ha fet la seva última pel·lícula de Hollywood?

No tindria cap problema per fer-ne una altra, però ara no em ve de gust. En vaig fer vint i, francament, vaig quedar exhaust.

Durant un període de deu anys, des de ‘Salvador’ i ‘Platoon’ fins a ‘Nascuts per matar’ o ‘Nixon’, les seves pel·lícules semblaven grans declaracions de principis sobre el país i la cultura. Quan -com els passa inexorablement als artistes- es va acabar aquest període de coincidència amb el ‘Zeitgeist’, ¿va començar a enfocar la seva obra d’una altra manera?

Reconec l’impacte que vaig tenir, però al mateix temps m’ho vaig passar molt bé fent les pel·lícules que vaig fer després. El 1999 vaig fer Un diumenge qualsevol. Va fer que es parlés força de mi. World Trade Center ha sigut una de les meves pel·lícules de més èxit des del punt de vista econòmic. O sigui que la marxa triomfal continuava. El problema és Hollywood. És molt car: el màrqueting. Tot s’ha tornat massa fràgil, massa sensible. Hollywood ara... No es pot fer una pel·lícula sense un assessor de covid. No es pot fer una pel·lícula sense un assessor per a temes sensibles. És ridícul.

Per què és ridícul?

L’Acadèmia canvia d’opinió cada cinc, deu o dos mesos sobre el que ha de fer per estar al dia. Vol ser políticament correcta, mer...! I no em moro de ganes de ficar-me en aquest món. I mai havia vist que estiguessin tan bojos com ara. És com l’hora del te a Alícia al país de les meravelles.

En quin sentit?

David, prou, sisplau. Ho farà servir per al titular. El que passa és que he llegit en algun lloc que ara les pel·lícules seran molt cares perquè s’han de prendre un munt de precaucions, i un rodatge de 50 dies es converteix en un de 60, i hi ha tot això del distanciament social entre els actors. D’això parlo.

“Crec que a Hollywood no s’enrecorden de mi. Canvien d’opinió cada cinc, deu o dos mesos sobre el que han de fer per estar al dia”

Parli’m més del seu documental sobre JFK. ¿S’hi fa alguna gran revelació que pugui ara compartir?

Seria injust que digués que n’hi ha una de gran. No hem trobat cap prova irrefutable. Miri, David, el que hi ha és una acumulació de detalls. Sisplau, miri’s la pel·lícula quan s’estreni i escrigui’m un correu electrònic quan la vegi; ja em dirà si és convincent.

¿Ara resulta que la bala va anar cap enrere i cap a la dreta?

Podem fer broma, però deixi’m que li comenti breument el que es diu al documental: no hi ha documentació sobre la custòdia de la bala màgica (en diuen així perquè una sola bala va causar múltiples ferides a Kennedy i al governador de Texas), anomenada CE-399. Tampoc hi ha documentació sobre la custòdia d’aquest coi de fusell, el Mannlicher-Carcano, que, segons l’acusació, va disparar Lee Harvey Oswald. No vull entrar en detalls, però no sabem qui estava en possessió de les bales i el fusell en determinats moments. És un desastre. A més, tenim més dades que mai que demostren que hi havia una enorme ferida al clatell de Kennedy, i això indica clarament que li van disparar un tret de cara. També és evident que l’autòpsia de l’Hospital de Bethesda va ser completament fraudulenta. I hi ha el Vietnam. En honor a la veritat, cap historiador pot dir ara que la Guerra del Vietnam va ser cosa de Kennedy. Això és fonamental. L’últim és la relació de la CIA amb Oswald. Ara en tenim més proves, no només pel que fa a la fase post-Rússia, sinó també a la prèvia a Rússia. Dit d’una altra manera, Oswald va treballar amb la CIA abans d’anar-hi i també quan va tornar. Aquests són els principals punts. No vull criticar el seu diari, però si fos honrat, faria aquesta investigació en comptes de dir: “Ja s’ha aclarit tot”.

Però, d’una manera o altra, ha de ser conscient que mai serem capaços de resoldre totes les incògnites de l’assassinat de Kennedy. Per tant, què vol que la gent en tregui, d’aquest nou documental?

Els que hi estiguin interessats descobriran que ha quedat ben clar que JFK va ser assassinat per forces que tenien gran poder dintre del nostre govern. Assenyalem amb el dit un parell de persones. Però ara no hi vull entrar, en això. ¿I per què l’he de fer, aquest documental? El faig perquè en quedi constància i perquè cadascú sàpiga en què consisteixen les proves. Vet-ho aquí. Ara que l’hem acabat començarem a presentar-lo. S’estrenarà. Encara que sigui a YouTube. O a Transsilvània.

Moltes pel·lícules seves, sobretot ‘JFK’, presenten proves que contradiuen els grans relats oficials sobre els Estats Units que s’expliquen al país. ¿La fe en la importància dels contrarelats ha sigut perjudicial, en algun moment, per al seu pensament polític? Penso, per exemple, en la sèrie d’entrevistes que li va fer a Vladímir Putin: en lloc de fer-li preguntes incisives sobre qualsevol tema, semblava que a vostè li interessés més donar-li l’oportunitat d’exposar unes perspectives que refutessin el que els nord-americans en general pensen d’ell.

Crec que, des de l’any 1999 fins al període electoral del 2016, al públic nord-americà no li han explicat mai de bona fe les opinions del president Putin. El documental és una gran obra d’investigació. Es pot estudiar perquè Putin hi diu un munt de coses, però no li van fer cap cas: “Bah! Oliver Stone el defensa”. No el defenso. Sempre burxo, i per això li vaig caure tan bé. No em va prendre el pèl. Té molta paciència. Llegeix. Es prepara. No és com molts dels nostres polítics, que són uns ximples, i per això ha durat 20 anys. Però la premsa nord-americana l’ha demonitzat.

¿Encara que la desestabilització dels Estats Units el beneficiï i, per això, intenti fomentar-la?

Crec que no pensa d’aquesta manera. Crec que considera perillosa la desestabilització dels Estats Units perquè el que busca és la seguretat del món. Si de cas, li agradaria que hi hagués un equilibri de poder i voldria firmar un tractat nuclear amb nosaltres. És molt difícil parlar quan els Estats Units no parlen. No li donen un tracte just des de fa molt temps.

“Des del 1999 fins al període electoral del 2016, al públic nord-americà no li han explicat mai de bona fe les opinions del president Putin”

Salta a la vista que Putin és un polític molt astut. ¿Té alguna idea del que es pensava que en trauria, de parlar amb vostè?

Crec que la seva intenció, com diu una vegada rere l’altra en el documental, era: “Parlem. Siguem madurs. Comportem-nos com adults”.

¿No creu que potser hi havia alguna altra cosa? Ja sap allò que diuen, ‘el tonto útil’.

Primer de tot, ha de veure el documental.

Ja l’he vist.

¿I on queda clar que soc un tonto? Crec que hi ha un diàleg molt ben articulat. També destacaria que, quan vam començar, que era cap al 2014, la relació amb els Estats Units no era tan dolenta com va arribar a ser després. Les coses han empitjorat molt. El 2017 vam tornar a parlar amb ell, i a vosaltres us consta el que va dir sobre Donald Trump i les eleccions presidencials. Crec que Rússia no té cap voluntat de desestabilitzar unes eleccions, ni tampoc té prou diners per fer-ho. ¿I com ho pot comparar amb el que nosaltres hem arribat a fer en altres països?

L’‘i tu més’ no canvia les coses.

Estem parlant massa de Putin. I això no hi surt, al llibre.

Això altre sí que està molt relacionat amb el llibre: ¿fins a quin punt impregna la seva vida l’experiència viscuda al Vietnam? ¿Encara hi està present cada dia?

No em preocupa. Al llibre parlo de tot el que hi vaig experimentar i explico que era molt estrany. El Vietnam va influir en la meva obra per tot el que penso sobre la guerra i la pau en aquest país, sobre la militarització i el punt en què ens trobem ara. Si pogués fer alguna cosa bona al món, m’agradaria transmetre una part d’aquest missatge als joves perquè s’adonin d’on anirem a parar amb aquesta contínua militarització. Però, no, la guerra, a mi personalment, no em preocupa. He arribat a una edat en què acceptes les coses.

Li vull fer una metapregunta: fa l’efecte que, si més no en aquests moments, les seves opinions polítiques gairebé han eclipsat els seus èxits com a artista. ¿Li preocupa que la seva voluntat d’implicar-se en política acabi eclipsant o distorsionant el seu llegat com a cineasta?

M’he anat obrint un camí a la vida, de vegades amb gran controvèrsia. El meu àmbit d’actuació és molt ampli. M’agrada donar i rebre. Aprenc de la gent. Com he fet fins ara, no fugiré mai de qui soc. Em reconeixeré tal com soc. 

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF