MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Núñez i Creix, al principi de la reconciliació

Manuel Vázquez Montalbán va qualificar Miguel Núñez González d’"un heroi del nostre temps"

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El 1938, el jove comunista Miguel Núñez González debutava en la lluita contra el feixisme a tots els fronts del " Madrid que bien resistes", que la seva veu lleugerament atiplada entonava amb la música de Los cuatro muleros. A l’estiu d’aquell any, a Barcelona, el jove policia Antonio Juan Creix era detingut per prendre part en el contraespionatge franquista i entrava en un dels centres de tortura anomenats txeques, al número u del carrer de Vallmajor, en els quals els comunistes maltractaven els seus enemics amb mètodes demencials importats per l’estalinisme. La Guerra Civil també va ser allò, víctimes o botxins segons el costat de front en què lluitaves enarborant la mateixa bandera.

Núñez i Creix es van trobar cara a cara els “vint anys després” que prescriu Alexandre Dumas per reeditar una novel·la amb argument nou i protagonistes vells. Núñez era el dirigent més buscat del PSUC, La Vanguardia fins i tot havia publicat un wanted de pel·lícula de l’Oest amb la seva descripció i noms de guerra: Pepe, Grau i Carrete, tot i que l’àlies que l’acompanyaria gairebé com el seu alter ego, Saltor, se’ls va escapar. Creix era el cap del Grup Anticomunista de la Brigada Social. El va rebre amb una bufetada que es podia considerar una benèvola benvinguda a un martiri de trenta dies “ y aún más sus noches ”, segons les paraules del mateix Núñez. La txeca canviava de color i d’adreça: Via Laietana, 43.

A Miguel Núñez li van aplicar totes les modalitats de tortura, fins i tot la tan inquisitorial de penjar-lo amb les manilles als tubs alts de la calefacció, que masega els canells, esberla l’articulació escapulohumeral i ofega. Però no li van aconseguir treure ni d’on era el claví d’una bústia on no hi havia res. Creix li va preguntar per què callava fins i tot quan el que declarés no comprometia ningú i ell es podria estalviar un càstig. Núñez li va respondre que per una qüestió d’honor. Manuel Vázquez Montalbán el va qualificar d’“un heroi del nostre temps” i encara molts anys després, quan el líder universitari Jordi Dagà rebia de valent en silenci, un dels policies que l’atonyinaven li va etzibar: “ Acabarás cantando. ¿Qué te crees, que eres Miguel Núñez?

Al consell de guerra que li costaria més de deu anys de presó, Núñez va responsabilitzar públicament Creix d’haver estat “ copiosamente torturado”, i a partir d’aquell moment el comissari, que arribaria a cap de la Social, va esdevenir l’arquetip d’aquella policia terrorífica. I al costat de la història es va teixir una llegenda que a vegades la desmenteix. Els Creix eren dos germans policies, això induïa a la confusió, i anàlogament va quedar ocult que a partir d’un curs de l’FBI que va fer a Washington, Creix va canviar de mètode i es va inclinar més per la investigació tècnica. Dos escriptors de la talla de Juan Goytisolo i Paco Candel deixen per escrit que els havia llançat algun cap en forma d’avís, diversos estudiants detinguts en manifestacions afirmen que els va enviar a casa sense tocar-los, amb el consell que s’apliquessin a la universitat i no es fiquessin en més merders. Tres testimonis de càrrec de torturats asseguren també que Creix s’hi volia atansar. Un d’ells era Núñez.

Quan va acabar el calvari, el comissari va reconèixer el valor de Núñez i li va oferir una encaixada, però ell s’hi va negar. “ Si me lo encuentro por la calle, le pego cuatro tiros ”, m’havia dit d’aquells vint anys enrere que prescriu la novel·la. Però els últims mesos de la seva vida, mentre jo compartia amb ell la meva recerca sobre Creix, Miguel Núñez em feia reflexions en veu alta sobre la reconciliació que ja havia defensat en el consell de guerra, amb les nafres encara encetades. Vaig estar força al seu costat aquells mesos, amb el doctor Raimon Belenes, que des dels seus càrrecs directius a la sanitat pública el va ajudar a viure de la millor manera mentre s’anava morint.

Vam tenir temps de fer-li un dinar de celebració del seu 88è aniversari els que vam entrar a la lluita amb ell de capdavanter i amb l’aval d’haver impulsat la històrica condemna de la invasió soviètica de Txecoslovàquia, quan era responsable del Comitè de Barcelona del PSUC. El va eixamplar tant, el comitè, que en aquell àpat hi havia militàncies d’ICV, el PSC, ERC, un sindicalista, un banquer i dos alts càrrecs nomenats pel PP, Dagà i l’exministra Anna Birulés. Núñez va lluitar primer per guanyar el feixisme, i després per no haver de guanyar ningú més.

El 2 de novembre del 2008, Dia dels Difunts, plovia a bots i a barrals i un fred ventós alenava la finestra del geriàtric de la Vall d’Hebron. Núñez era al llit, amb oxigen i morfina. Només li quedaven deu dies de vida. Va demanar que ens deixessin sols, em va agafar la mà i vam parlar de tot això. Creix feia vint-i-tres anys que s’havia mort, després que el degradessin i l’apartessin del servei els seus antics camarades per donar credibilitat a la seva reconversió en demòcrates. Li vaig preguntar amb ucronia què passaria si es trobés Creix en temps real, si li engegaria quatre trets. Al final de la tortura i al principi de la reconciliació va respondre: “ Ahora no”. 

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF