Brad Pitt: “No et coneixes a tu mateix fins que no identifiques i acceptes les teves parts febles i insegures”

L’actor, de 55 anys, protagonitza dos dels films estrella de l’any

“No et coneixes a tu mateix fins que no identifiques i acceptes les teves parts febles I insegures” / TRISTAN FEWINGS/GETTY
KYLE BUCHANAN / ‘THE NEW YORK TIMES’

“Sols anem més de pressa, junts arribem més lluny”, xiuxiueja Brad Pitt. Per damunt de la seva espatlla esquerra es veu Mart, de color marró vermellós i dolorosament petit, mentre que, a la dreta, Júpiter, molt més gros, brilla com una bola de miralls.

Seiem cara a cara a la planta subterrània de l’Observatori Griffith de Los Angeles. Envoltats d’una exposició tancada al públic titulada Profunditats de l’espai, reflexionem sobre homes estoics. Pitt n’ha interpretat uns quants al cinema, com ara els dos personatges d’aquest any: Cliff Booth, l’especialista i doble que deambula per l’èxit de l’estiu, Once upon a time… in Hollywood, i Roy McBride, l’astronauta a qui envien a destins de la nostra galàxia cada vegada més solitaris i llunyans a Ad Astra, un film que s’estrena el divendres 20.

Les estrelles de cine tenen les seves especialitats i, tot i que Pitt ha demostrat que pot fer papers de xerraire en pel·lícules com 12 micos i Snatch (porcs i diamants ), està molt més seductor quan es mostra reservat. Tens la sensació que és un home que només diu el que és estrictament necessari, i això és tota una proesa per a algú que ha protagonitzat dues pel·lícules de Quentin Tarantino, famós per la seva loquacitat.

“De petit em van inculcar que havia de ser hàbil, fort, i que no havia de mostrar mai debilitat”, diu Pitt. Es va criar a Springfield (Missouri) i era el gran de tres germans. El seu pare era el propietari d’una empresa de camions. Ara, als 55 anys, ha arribat a un punt que veu el seu pare en tots els papers que interpreta: “En certa manera, el copio. Es va criar enmig de l’adversitat i una pobresa extrema, i sempre va tenir la voluntat de donar-me una vida millor que la que ell havia tingut, i se’n va sortir. Però és que ell ja era un d’aquells estoics de mena”.

A Pitt aquest llinatge d’estoics l’ha afavorit més a la pantalla que a fora i, aquest any que ha fet dues grans interpretacions, ha reflexionat molt sobre la persona en què s’ha convertit. “Agraeixo que m’insistissin tant que havia de ser hàbil i fer coses pel meu compte i amb humilitat, però no em parlaven de la necessitat de fer balanç d’un mateix”, diu, inclinant-se a la cadira. “I això gairebé equival a negar aquesta altra part de nosaltres que és feble i insegura, tot i que són coses humanes que tothom comparteix. Estic absolutament convençut que no et coneixes a tu mateix fins que no identifiques i acceptes aquestes coses”.

Hores més tard, molt després que parléssim, em van començar a arribar un munt de missatges d’amics i parents: com és Brad Pitt i quina pinta té? Durant la major part de la nostra conversa, Pitt es va mostrar penitent i alhora reservat, com si anés alternant la persona que es confessava i el capellà que l’escoltava. Pel que fa a la pinta que feia: doncs portava una gorra plana grisa, samarreta grisa i pèls grisos a la barbeta. Pels braços li baixaven fent ziga-zagues uns tatuatges sorprenents: una cita del poeta sufí Rumi, una moto, la paraula invictus i un home i la seva ombra. Però, per damunt de tot, tenia pinta de Brad Pitt.

No vaig haver de preguntar-li a James Gray si, quan va escriure Ad Astra, ja n’havia decidit el protagonista; me’n vaig adonar veient la pel·lícula, quan els altres personatges s’admiren perquè el pols de l’astronauta interpretat per Pitt no supera mai els 80 batecs per minut. A Gray li agrada explicar una anècdota que il·lustra el caràcter flegmàtic de Pitt i aclareix per què l’actor no era present als Oscars quan Moonlight, una pel·lícula de què era productor executiu, va obtenir fa dos anys el premi a la millor pel·lícula.

Resulta que Pitt sí que era a Los Angeles aquella nit, però es va saltar les celebracions per anar a sopar espaguetis a casa de Gray, una tria de prioritats d’allò més sorprenent per a qui tenia possibilitats de rebre el premi més important de Hollywood. Mentre Pitt, Gray i uns quants amics sopaven, la dona de Gray es va tancar en una altra habitació per veure els premis de l’Acadèmia, i Pitt va descobrir de segona mà que la seva pel·lícula havia protagonitzat un dels moments més esbojarrats de la història dels Oscars: quan es va anunciar per error que La La Land havia sigut seleccionada com a millor pel·lícula tot i que la veritable guanyadora era Moonlight.

¿I com va reaccionar Pitt quan li van explicar el que havia passat? Grey va imitar, bo i rient, el parlar arrossegat i impassible de Pitt: “Va dir: «Uau, guai, genial!» No és que no ho hi donés cap valor, esclar, però el Brad no es deixa seduir per la pompa i la cerimònia. Crec que sap mantenir la calma”.

Pitt i Gray són amics des de fa més de dues dècades, des que l’actor va veure el debut del director, un drama de baix pressupost titulat Little Odessa, del 1995. En aquell moment, Pitt volia deixar enrere els guaperes de cabells llargs que havia interpretat a Llegendes de passió i Entrevista amb el vampir, i va tenir la intuïció que Gray seria capaç d’ajudar-lo a trobar una faceta nova. “Gray tenia aquell toc dels 70, com les pel·lícules que vaig mamar de jovenet”, em diu Pitt. “Hi havia una tosquedat, una violència. I semblava que se centrava en els homes”.

Gray es va sobresaltar quan Pitt va contactar amb ell: “No se t’acut que un actor que està arribant al cim de la fama et pugui trucar quan tens 25 anys i no has fet res, excepte aquella pel·lícula. Era estrany, surrealista. Però em vaig emocionar molt. Té un gust molt artístic i sempre busca nous punts de vista”.

Estaven decidits a col·laborar, però va haver-hi uns quants intents frustrats. El 2010 Pitt es va desvincular de The lost city of Z, un film d’aventures de Gray (al final el paper el va fer Charlie Hunnam). “En aquells moments viatjar a l’Amazònia no entrava en els meus plans”, explica Pitt.

Anys més tard, Gray li va proposar el paper protagonista d’ Ad Astra, convençut que també el rebutjaria. “No me’l vaig acabar de creure ni quan em va dir que sí. L’únic però que li trobo al Brad en el terreny professional és que no protagonitza prou pel·lícules. Crec que sap dominar la pantalla com poca gent, i això m’agradaria veure-ho sempre”.

En persona, Pitt és més callat i reflexiu del que t’esperes, i passa el mateix a Ad Astra. És veritat que hi ha seqüències d’acció força sorprenents quan el personatge de Pitt explora la galàxia buscant el seu pare, un astronauta desaparegut (Tommy Lee Jones). Però Ad Astra se centra en la vida interior del protagonista més que no pas en el gloriós paisatge estel·lar que envolta la nau espacial, i durant llargues estones a la pantalla només hi apareix Pitt, amb la seva veu en off reflexionant sobre la complexitat insondable de la vida.

Tal com reconeix l’actor: “Ens preguntem «De què va tot això?» i «Per què som aquí?» I s’assembla una mica a un camp de mines perquè hi ha moltes trampes”. Però la soledat del personatge l’atreia: “Volíem investigar la incapacitat de connectar amb els altres i els mecanismes d’autoprotecció que ens construïm i que ens impedeixen obrir-nos”.

Últimament Pitt ha reflexionat molt sobre això d’obrir-se als altres. És una qualitat que no sempre els resulta fàcil als homes, tot i que ningú li retrauria a l’actor més minuciosament observat del món que vulgui blindar una part d’ell mateix. “Però per al meu estil d’actuar, tal com jo l’entenc, el més important és partir d’un punt de veritat absoluta”, diu Pitt. “He de sentir que una cosa és real perquè a tu et sembli real”.

A principis del 2017, quan Pitt va acceptar protagonitzar Ad Astra, encara estava molt tocat per la seva separació d’Angelina Jolie, amb qui té sis fills. “Sens dubte, ha aprofitat els estímuls de la seva vida -em va comentar Gray-. De tota manera, no vaig entrar en el terreny personal amb ell (crec que no és cosa meva, ni tan sols de la meva feina), però va investigar l’essència del personatge a través d’ell mateix”.

Quan li pregunto a Pitt sobre aquest període de la seva vida, em talla: “Tenia problemes familiars. Deixem-ho aquí”.

¿ Ad Astra ha sigut una manera de superar en part la soledat que ha patit? “El fet és que tots tenim sentiments de dolor, pena i pèrdua”, respon Pitt. “Normalment els amaguem, però els portem a dintre”.

S’ha dit que la gota que va fer vessar el got de la seva relació d’11 anys amb Jolie va ser quan, el setembre del 2016, es van barallar en un avió privat perquè ell bevia massa. Ara Pitt s’ha compromès a mantenir-se sobri: “Vaig portar les coses massa lluny, o sigui que ara m’he prohibit l’alcohol”. Quan Angelina Jolie va demanar el divorci, Pitt va passar un any i mig anant a Alcohòlics Anònims.

El seu grup estava format només per homes i a Pitt el va commoure la seva vulnerabilitat. “Tenia asseguts al voltant uns homes que s’obrien i se sinceraven com no havia vist mai -diu Pitt-. Era un entorn segur on es jutjava poc la gent i, per tant, et jutjaven poc”.

Sorprenentment, ningú del grup va vendre a la premsa sensacionalista històries de Pitt. Aquells homes confiaven els uns en els altres i, en aquella confiança, Pitt hi va trobar una catarsi: “Era un autèntic alliberament treure a la llum el teu costat fosc. Això té un gran valor”.

A l’agost, Buzzfeed va publicar un article titulat “Brad Pitt és un gran actor de repartiment atrapat en el cos d’una estrella de cine”. En aquell article, l’escriptora Alison Willmore afirmava que el millor Pitt és el que fa de coprotagonista, com a El Club de la Lluita, on fa d’ alter ego d’Edward Norton, o a Érase una vez... en Hollywood ”, on fa de doble de Leonardo DiCaprio. Segurament aquest últim paper li valdrà la quarta nominació a l’Oscar i, com diu Willmore, “la contradicció de la seva trajectòria artística, de tres dècades, és que els seus millors papers són gairebé sempre els de secundari”.

Segons Grey, l’ego de Pitt té poc a veure amb els papers que tria: “Sempre demana sortir menys a la pantalla i papers més curts. Crec que al Brad no li agrada ser el centre d’atenció, l’has d’empènyer en aquest sentit”.

Si hem de fer cas a Pitt, aquests papers secundaris són com un alleujament: ha sigut el centre de l’atenció des del paper a Thelma i Louise (1991) que el va fer famós. Per tant, quina necessitat té ara de tot això?

“Als anys 90, tota aquella atenció em va descol·locar”, comenta Pitt. “Se’m feia molt incòmode, tota aquella cacofonia d’expectatives i opinions. La veritat és que em vaig convertir en una mena d’ermità i fumava maria per oblidar-me’n”.

En aquella època es miraven amb lupa tot el que feia: els èxits, els fracassos, els cabells, el cos i sobretot els amors, com ara el compromís amb Gwyneth Paltrow i el casament amb Jennifer Aniston. La seva vida, diu, no era “la bicoca que semblava vista des de fora”. Va arribar a un punt que ja no era capaç de distingir els seus sentiments i desitjos dels que els altres li atribuïen.

Amb el temps, Pitt va anar deixant els papers de galant ingenu i va iniciar una col·laboració fructífera amb el director David Fincher, amb qui ha fet Seven, El Club de la Lluita i El curiós cas de Benjamin Button. Per fi, començava a trobar-se més a gust amb les seves interpretacions. I, tot i que la seva unió amb Jolie el va fer encara més famós, aleshores com a mínim ja havia après a desentendre’s de les expectatives dels altres”.

Fa poc Pitt va dir que fer d’actor era “per a homes més joves” i, ara a la cinquantena, l’atreuen cada vegada més altres activitats artístiques. Com a productor és prolífic: “Produir vol dir que no cal llevar-se d’hora ni maquillar-se”. I Plan B, la productora que dirigeix amb Dede Gardner i Jeremy Kleiner, ha promogut pel·lícules com 12 anys d’esclavitud, If Beale Street could talk i Selma.

Tot i així, no és gaire optimista pel que fa al futur de la gran pantalla en l’època de les plataformes de streaming : “Tinc curiositat per veure si es continuen fent pel·lícules, si el cine continuarà existint”. El que sí que sap és que no participarà en tants films. “En faré menys i més de tant en tant, perquè ara vull fer altres coses”, diu Pitt, interessat per l’escultura i el paisatgisme. “Quan tens la sensació que per fi domines una cosa, ha arribat el moment de dominar-ne una altra”.

I aquí s’acaba l’entrevista. Pugem dos trams d’escala que porten de les profunditats de l’edifici a la gespa de l’observatori. És ple de turistes, la majoria fent fotos del cartell de Hollywood a l’altra banda del canyó. Pitt ha de travessar la multitud per arribar al cotxe que l’espera i em demana que em quedi enrere: si camino al seu costat tractant-lo com si fos un famós, la gent s’adonarà de qui és.

Així doncs, em quedo enrere mentre Brad Pitt s’allunya, caminant al costat de la multitud de turistes que miren el cartell en lloc de l’estrella de Hollywood que, sense ells saber-ho, és a tocar; un home que, tot i tenir tota la fama del món, en realitat no la desitja; un home que va més de pressa quan està sol. 

Copyright: The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF