“No assoliment” en lloc de “suspès”

El departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya acaba de decidir que a partir del curs vinent les notes d’ESO, com ja passava amb les de primària des de fa dos anys, no siguin quantitatives sinó qualitatives. Què vol dir això? Doncs que ja no seran qualificacions numèriques de l’1 al 10, sinó que per adaptar-se a una cosa que es diu “currículum de competències” les notes passaran a ser: “no assoliment”, “assoliment satisfactori”, “assoliment notable” i “assoliment excel·lent”.

•Utilitzar la paraula currículum per referir-se a nens d’ESO és una perversió absoluta i la comprovació fefaent que se’ls està entrenant més que mai per a la competitivitat. Suposo que just al contrari del que en principi haurien de ser aquests nous mètodes educatius que parlen tant de competències i volen parlar menys de notes.

•Utilitzar una paraula tan lletjota, malsonant, poc pràctica i poc utilitzada com assoliment ja és prou eloqüent. No és només una frivolitat sinó que a més a més resulta ridícul.

•No entenc gaire bé la diferència entre “assoliment notable” i “notable” ni la diferència entre “assoliment excel·lent” i “excel·lent”. ¿Tants beneficis aporta el canvi de nomenclatura?

•¿“Assoliment satisfactori” s’aplica tant al vell “aprovat” com al vell “bé”?

•¿Dir-li “no assoliment” al vell “suspès” o a l’“insuficient” de tota la vida no és en realitat una manera de sobreprotegir el nen perquè, esclar, ja se sap que se li han d’evitar traumes tan sagnants com el que li pot suposar tenir un suspès al seu “currículum”?

•Què es pretén aconseguir amb decisions com aquesta? Quins beneficis? Llegeixo la notícia de l’ARA del dia 9 de juliol i no en trec l’aigua clara.

“Ensenyament ha informat que pretén adequar l’avaluació al currículum per competències bàsiques, donar continuïtat a l’avaluació de primària i coherència al caràcter competencial del currículum durant tot l’ensenyament obligatori”. Em pregunto què deu significar “coherència al caràcter competencial del currículum”? Continuo llegint: “Una altra novetat que apareix a l’ordre fa referència a l’avaluació dels àmbits transversals, atès que algunes competències d’aquests àmbits es treballaran des de diverses matèries i seran avaluades conjuntament per tots els professors. Es tracta de les competències de l’àmbit digital i de l’àmbit personal i social, relacionades amb aspectes de creixement i aprenentatge de l’alumne”. Els últims anys he fet algunes entrevistes i lectures molt interessants relacionades amb els nous mètodes educatius que algunes escoles s’estan atrevint a aplicar. Mètodes que tenen a veure amb la potenciació de la creativitat, l’aprenentatge autònom, la mirada ampla sobre l’enteniment de les coses que formen el món, sigui quina sigui la disciplina que les tracti. Són abordatges educatius molt interessants, ambiciosos, necessitats de temps i de paciència per fer-los funcionar. Excitar la creativitat i la intuïció dels joves, fer-los pensar i treure conclusions per si mateixos, són idees fantàstiques en el temps d’adotzenament, repetició, egoisme desfermat i ultracompetitivitat. El sistema està parint màquines de competir, criatures fabricades per ser baules de la lògica podrida i purulenta del mercat.

¿De veritat algú creu que la sobreprotecció és una bona fórmula per a alguna cosa? Dir-li a un nen que té un “no assoliment” en lloc d’un “insuficient” és el primer pas per aconseguir que quan arribi a la universitat visqui terroritzat per l’ombra malèfica del fracàs. Així, els universitaris ni tan sols preveuen la possibilitat de suspendre una pràctica o un examen. I ja no parlem d’una assignatura.

Recordo que fa uns anys em va impressionar la pel·lícula francesa La classe (2008): professors passius, contemplatius, sense sang a les venes i alumnes que eren petits cretins, dictadors amb potència. Vaig sortir del cine histèric. Fa pocs dies una notícia per a l’esperança: a França han prohibit els mòbils a les escoles. Tant de bo sigui un primer pas per redreçar alguna cosa.