PENSAMENT

Ni un cap per decapitar

Unes jornades a Girona han analitzat un dels temes cabdals del moment: ‘Què és la sobirania?’. El director de la Càtedra Ferrater Mora fa un resum vehement i crític del que s’hi va debatre

Ni un cap per decapitar / Irene Gutiérrez

E l 26 i el 27 de novembre va tenir lloc a Girona una activitat particular. I és que la gent del CaixaForum, conjuntament amb l’Escola Europea d’Humanitats i el Cidob, hi va organitzar unes jornades que portaven per títol Què és la sobirania? L’activitat, dic, era particular perquè no se’n veuen gaires, d’esdeveniments d’aquesta mena fora del Cap i Casal. Les jornades van mostrar una altra particularitat, però. Em refereixo al format: els ponents estaven asseguts, cara a cara, en una taula quadrada situada al mig de la sala; el públic encerclava la taula, amatent, callat, expectant. Amb una mica de jocs de llum, qualsevol hauria pogut pensar que estava presenciant una nova modalitat d’espectacle del Temporada Alta. És obvi que la representació del debat intel·lectual té camp per córrer, encara.

El tema de les jornades era la sobirania. I, efectivament, tots els ponents van parlar més o menys de sobirania, però des de perspectives diferents i no sempre coincidents. En general, es va parlar poc de la sobirania com a concepte específic. En canvi, es va parlar molt més de les dificultats que hi ha avui dia per governar el món davant de fenòmens com ara la revolució digital, el fenomen migratori o el canvi climàtic. De fet, cap aquí portava la invitació interrogativa amb què Josep Ramoneda va obrir el debat: qui governa el món?

Daniel Innerarity, catedràtic de filosofia política a la Universitat del País Basc, va ser l’encarregat de posar fil a l’agulla i el primer a remarcar fins a quin punt ha canviat la noció de sobirania clàssica que es va forjar amb la Pau de Westfàlia (1648) i que, des del punt de vista de les idees, trobem recollida al Leviatan de Thomas Hobbes. Segons l’anàlisi d’Innerarity, la sobirania avui té unes propietats gairebé quàntiques, en el sentit, almenys, que es fa notar però no és possible localitzar-la en cap punt concret, ni en cap actor concret. La Unió Europea, un conjunt d’institucions sense verticalitat última, n’és una bona mostra. Però el fenomen encara és més clar a nivell mundial, on s’aconsegueix “que es facin coses sense que ni tan sols s’ordenin”. Arreu on mirem trobem protestes, certament. El drama, però, és que ja “no hi ha caps per guillotinar” i “els conspiradors semblen d’una altra època”, va reblar Innerarity.

Ramoneda va obrir el debat amb la pregunta: qui governa el món?

Tot seguit, Ester Barbé, catedràtica de relacions internacionals de la UAB, va fer una petita lliçó magistral destinada a diferenciar tres moments recents en la manera d’entendre la sobirania. En primer lloc, i durant el segle XX de què parlava Hobbsbawn -el període comprès entre el triomf de la revolució soviètica i la caiguda del Mur de Berlín-, el món s’hauria composat d’estats que es reconeixien mútuament la condició de sobirans, és a dir, la condició de ser iguals entre si. Això garantia la força del més fort, però també protegia el més feble. La cosa hauria canviat a partir dels anys 90. La fi de la Guerra Freda i un conjunt de conflictes amb una notable repercussió mediàtica -Bòsnia, Ruanda, etcètera- haurien propiciat que la doctrina de la ingerència humanitària resultés versemblant i necessària. La seguretat de les persones, no tant la dels estats, va passar a ser prioritària. Els estats són sobirans per tal de protegir la seva ciutadania i han de retre comptes de l’ús que fan del poder. Si no fan bé la seva funció, la comunitat internacional té dret a intervenir. D’altra banda, va ser en aquest període que hom va començar a posar adjectius a la sobirania: sobirania alimentària, energètica, etcètera. Finalment, en un tercer moment, l’actual, segons Barbé, el més característic és que la sobirania constitueix el problema. I és que els governs d’uns quants països grans es dediquen a conrear amb èxit la sensació que han cedit massa sobirania “cap amunt” i fan esforços per recuperar-la. D’aquí el Brexit, Trump, Putin, etcètera. És el moment de la reacció “sobiranista” enfront de la multilateralitat i la idea que els estats han de retre comptes davant de la comunitat internacional. “El futur no pertany als globalistes, sinó als patriotes”, va tuitejar Trump.

Des del pessimisme

Cristina Sánchez Miret, sociòloga de la Universitat de Girona, es va centrar principalment en el que sovint es coneix amb el nom de sobirania popular. La seva anàlisi va començar amb una constatació més aviat descoratjadora: “Abans de venir aquí m’he atrevit a preguntar als alumnes si se sentien subjectes sobirans. No sabien ni de què els parlava!” El problema de fons, segons Sánchez Miret, és la desigualtat, la distribució desigual dels recursos, començant pel poder polític i acabant amb les coses més elementals. “No puc ser sobirana si no tinc res per posar-me a la boca, un sostre, un futur”. El politòleg i també professor de la Universitat de Girona Quim Brugué va fer igualment una intervenció marcada pel pessimisme. “No ens en sortim”, va dir. No sabem trobar l’equilibri necessari entre, d’una banda, “la sobirania de la gent” i, de l’altra, la “sobirania de les autoritats”. Ho notem en l’onada de “desbordaments” que ens afecten. La gent, per exemple, demana solucions als nostres governs, però aquests governs estan desbordats per la magnitud del problema. Els governs són incapaços d’ocupar la perspectiva o la distància adequada per fer-hi front. “Sempre estan o massa lluny o massa a prop”. A la qual cosa Brugué va afegir: “El problema no és que no ens representin; el problema és que ens representen massa bé”. A banda del desbordament polític, però, n’hi ha d’altres: el desbordament temporal -volem solucions ja-, el desbordament discursiu -el llenguatge economicista ho envaeix tot-, el desbordament infantilitzant de la ciutadania. Tots aquests desbordaments, segons Brugué, generen buits de poder que acaben sent colonitzats per les grans corporacions, especialment les grans empreses tecnològiques. “Aquestes sí que ens prometen una utopia fàcil d’entendre”.

Abans eren els vells els que tenien el saber; ara, amb la tecnologia, són els joves

L’endemà, els primers dos ponents van reprendre el fil justament en aquest punt, la revolució digital. La investigadora Liliana Arroyo va descriure el món hiperconnectat d’avui com un Gran Casino, virtual i ubic. L’objectiu és que un cop la gent hi entri no en pugui ni en vulgui sortir. Per això podem parlar de l’economia actual com una economia de l’atenció. L’atenció ha passat a ser un bé escàs pel qual competeixen les grans empreses tecnològiques. El preu a pagar, però, és la privacitat de les persones i la fugacitat dels fenòmens que aconsegueixen captar l’atenció. Una fugacitat que, paradoxalment, no impedeix que tot quedi registrat a la xarxa. Val a dir que Arroyo va intentar mitigar l’impacte distòpic de la seva anàlisi fent esment d’una sèrie d’iniciatives a contracorrent que s’estan desenvolupant aquí i allà, amb un cert grau d’èxit. Però llavors va arribar el torn d’Ignacio Escolar, director de Eldiario.es, i el to pessimista va anar in crescendo. Escolar es va fixar d’entrada en com funcionava la publicitat abans i com funciona ara. Abans ens venien una mercaderia; avui la mercaderia som nosaltres. Les nostres dades són el nou petroli. El que volen les grans empreses tecnològiques és tenir tanta informació com puguin sobre l’usuari, per això busquen contínuament captar la seva atenció. “Quan un producte és gratis, senyal que tu no ets el client sinó que ho és algú altre”. Com més temps està algú a la xarxa, més rastre deixa en el camí, fins al punt que “Google sap més de tu que la teva parella”. El problema important, però, són les externalitats d’aquesta mena d’economia. Escolar en va assenyalar gairebé una desena. Per començar, les nostres dades poden anar a parar a mans de gent malintencionada. Però també poden ser utilitzades pels governs per controlar la població. O per influir en el vot de la gent, tal com ja ha passat en una colla de països. A més a més, fruit de l’expansió de la revolució digital, quatre empreses (les GAFA) ostenten una capacitat financera tan immensa que esdevenen pràcticament invulnerables davant de la competència o de la regulació política. D’altra banda, l’economia digital genera una sèrie d’externalitats que acaben donant lloc a una cultura de la comunicació preocupant: la jerarquia informativa dels mitjans de comunicació ja no està determinada per l’interès informatiu, sinó per l’algoritme que garanteix la màxima connectivitat dels usuaris; aplicacions com Twitter fomenten l’escàndol immediat, la crispació, la desinformació; la privacitat o el dret a l’oblit dels usuaris corre perill; els individus tendeixen a entotsolar-se. Després d’escoltar Escolar, Josep Ramoneda va recordar que Hannah Arendt sosté que el totalitarisme té lloc quan les persones perden el seu espai privat. Sánchez Miret hi va afegir que tots aquests canvis, a més, fan que se subverteixi l’ordre habitual de transmissió cultural. Tradicionalment, eren les generacions més velles les que ostentaven l’autoritat i el saber. Avui dia és al revés: són els joves els que en saben de tecnologia, no pas els vells. La idea hauria quedat recollida en una anècdota que va explicar Liliana Arroyo. En una edició del Mobile World Congress, un jove empresari a qui el congrés havia convidat a parlar ho va dir ben clarament: “Jo faria fora tots els polítics i al seu lloc hi posaria un algoritme”.

Les contradiccions

La intervenció de Blanca Garcés, investigadora del Cidob, va girar al voltant de la idea de frontera. És en la frontera on es delimiten i es realitzen els estats nació, al capdavall. Segons Garcés, la UE està commocionada per la tensió que resulta de dues contradiccions relacionades amb la gestió del fet fronterer. D’una banda, la tensió entre els drets humans i la sobirania territorial, que dona lloc a tragèdies com les del Tarajal ara fa cinc anys, o les crisis periòdiques que comporten els rescats de l’ Open Arms. Què és prioritari, el dret a la vida de les persones o el dret a controlar les fronteres dels països? De l’altra, però, en les fronteres també es fa notar la contradicció entre la sobirania nacional i la sobirania europea. En virtut del Tractat de Schengen no hi hauria d’haver fronteres internes. Tanmateix n’hi ha, sobretot per aturar la immigració econòmica. Els països de la UE, malgrat tot el que han signat, són enormement reticents a prendre decisions solidàries sobre les quotes d’immigració que els correspondria assumir. Cada cop que arriba un vaixell de rescat, la UE es paralitza. Cap govern no es vol comprometre a assumir una quota d’immigrants. Ara bé, des de fa poc els països europeus han trobat una manera de superar aquestes tensions. Quina? L’externalització del control de les fronteres en països tercers, generalment poc democràtics. La solució, paradoxalment, passa per renunciar a l’exercici responsable de la sobirania.

L’última intervenció de les jornades va anar a càrrec de la sociòloga italiana Valeria Bello, que es va centrar en un tema de molta actualitat. L’home fins ara s’havia cregut totpoderós, va dir. Però no ho és. Ho demostra, segons Bello, el canvi climàtic, que els “sobiranistes” -gent com Trump o Putin, per entendre’ns- s’esforcen a negar per no cedir poder a la comunitat internacional. El que és veritablement sobirà, diu Bello, és el planeta, no pas l’home. Si no en prenem consciència, l’espècie humana s’extingirà.

Aplaudiments. Evacuació de la sala. Valoració? Sens dubte, positiva. En els debats que s’hi van desenrotllar es van poder sentir arguments ben travats, importants, contundents. S’hi van plantejar reflexions molt pertinents, preocupacions serioses. Però més d’un segurament hi va trobar a faltar coses. En les ponències es va parlar de sobirania, certament, però es va fer en un sentit molt ampli i amb prou feines es van traçar distincions entre el poder, l’autarquia, el govern o la sobirania, tots ells conceptes diferents. Un sobirà ha de tenir poder, certament -vet aquí el problema dels estats fallits-. Però no és pas veritat que qualsevol forma de poder sigui ja una forma de sobirania -les grans corporacions tenen poder, però no pas sobirania-. En aquest sentit, va ser una llàstima que no s’abordés un debat clàssic quan es parla de sobirania, a saber, la qüestió de l’objecte de la sobirania. ¿Respecte a què ha de tenir l’última paraula, el sobirà? Hobbes ho va dir ben clarament: sobre la mort. Un sobirà és algú que té dret a matar o enviar a la mort els individus -fer la guerra-. Foucault va capgirar el plantejament i va sostenir que el sobirà és aquell que s’arroga el dret a configurar la vida dels individus -biopolítica-. Una de les característiques més notables del món d’avui és l’increment de les potencialitats humanes i de la regulació consegüent que resulta de l’expansió demogràfica, cultural i tecnològica impulsada per la modernitat. Si governar el món vol dir controlar-ne el desenvolupament, és obvi que el món serà ingovernable en termes de sobirania. Massa fronts, massa món. Però potser el sobirà no s’ha preocupat mai de la sort del món. Potser només li interessa tenir l’última paraula. Encara que sigui l’última. 

EDICIÓ PAPER 25/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF