Voravit Roonthiva és el conservador que es dedica un dia a la setmana a tenir cura de les carrosses

Reportatge

Museu de carrosses fúnebres, l’últim viatge és sobre rodes

És una raresa a Europa i permet conèixer com van ser els sepelis al llarg de més de dos segles. Visitem el Museu de Carrosses, al costat del cementiri de Montjuïc

Voravit Roonthiva és el conservador que es dedica un dia a la setmana a tenir cura de les carrosses / FOTOS: CÈLIA ATSET

V isitar un cementiri per descobrir-hi els tresors artístics que s’hi amaguen pot ser una bona proposta, i a Catalunya n’hi ha uns quants amb diverses mostres d’art funerari interessants que ho mereixen. A més, al de Montjuïc hi ha també l’única col·lecció de carrosses funeràries d’Europa.

Inicialment el museu era als baixos dels Serveis Funeraris Municipals, al carrer Sancho de Ávila de Barcelona, però des del 2013 aquella instal·lació una mica llòbrega va ser substituïda per un edifici més funcional, a tocar de l’entrada principal del cementiri, al peu de la ronda Litoral.

La mostra recull tretze carrosses funeràries, sis carruatges d’acompanyament i tres automòbils, que es poden contemplar gratuïtament tots els caps de setmana. És un museu de titularitat pública força interessant, però que no rep una xifra de visitants gaire notable.

L’any 1775 el bisbe de Barcelona, Josep Climent, va promulgar que els enterraments s’havien de fer fora de les muralles, una mica distanciats dels habitatges, per evitar epidèmies. La decisió va generar molta polèmica, ja que la gent, acostumada als enterraments als patis dels convents de dins de la ciutat, considerava que fer-ho tan lluny era com abandonar els cossos dels difunts. El lloc on es traslladaven els cadàvers va ser on, més tard, el 1819, es va construir el cementiri del Poblenou, el més antic de l’Estat, dissenyat per l’arquitecte Antoni Ginesi, que es va inspirar en l’ordenació arquitectònica del de Gènova.

El nou costum va crear l’ofici de “transportador de difunts”, una feina no exempta de perills, ja que sovint aquestes persones que duien els cossos dels morts en una mena de lliteres eren assaltades per lladres que buscaven els objectes de valor que els cadàvers poguessin dur encara al damunt.

Per evitar-ho, el 1835 l’alcalde Josep Maria de Cabanes va imposar el carruatge funerari, una altra decisió que tampoc no va agradar, perquè la població considerava que no dur els fèretres a les espatlles, com s’havia fet sempre, sinó transportats per animals, era una falta de respecte.

La Casa de la Caritat es va encarregar de gestionar aquest servei, que era de pagament. La burgesia va veure en aquell costum una manera nova de poder-se diferenciar de les altres classes socials, i una oportunitat de fer ostentació de la riquesa. I, d’aquesta manera, el que va començar generant rebuig en poc temps va passar a ser gairebé un fet respectable.

Aquesta voluntat de lluïment és el que va marcar diferències entre els tipus de carruatges, en funció de l’ús a què anaven destinats, com podem veure a Montjuïc, on les famílies burgeses s’afanyaven a construir panteons familiars amb el mateix objectiu.

Models únics i amb molta història

Dels diferents vehicles exposats, el més famós és l’anomenada “carrossa estufa”, del segle XIX, que transportava la caixa mortuòria dins d’un habitacle tancat amb vidres, i que estava inspirada en els cotxes de cavalls de l’aristocràcia.

Tot i la seva sobrietat, contrasta molt amb l’anomenat “cotxe aranya”, que era el que feia servir més gent perquè era el que atenia la majoria d’enterraments pel seu caràcter popular, i que es distingeix per una figura de santa Llúcia damunt del sostre i perquè normalment només anava arrossegat per un o dos cavalls. La seva austeritat xoca molt amb el barroquisme d’una altra carrossa, feta amb fusta d’eben, procedent de Madrid, inspirada en el carruatge del duc francès Louis Doumont, i que l’any 1920 van fer servir per a l’enterrament del torero Joselito.

En totes les carrosses de la mostra s’hi poden veure els símbols utilitzats en l’art funerari: el rellotge alat, com a imatge del tempus fugit dels llatins; l’escut amb les lletres alfa i omega; el mussol, que des dels temps dels romans ha estat associat a la saviesa i la longevitat; el cascall, en referència a l’estat hipnòtic que provoca el consum d’opi, com si fos una transició de la vida a la mort; l’arbre del xiprer, o diverses icones procedents de l’art neoegipci, en què destaca la imatge d’Anubis, el protector dels difunts.

La funció defineix el disseny

Segons el color dels guarniments i dels endolats, aquests vehicles tenien un ús o un altre. Els de color morat només es feien servir per Quaresma; els blancs es reservaven als nens de poca edat, a causa de l’altíssima mortalitat infantil d’aquells temps, però també a les noies joves, o a les religioses. Entre els cotxes d’acompanyament podem distingir-ne de diversos tipus, en funció de la seva arquitectura: berlines, cupès, landós (o manoles ), faetons... Noms que han perdurat amb el pas del temps, alguns dels quals encara serveixen per anomenar alguns automòbils per la seva tipologia.

Un dels vehicles que impacten més, per la seva funcionalitat, és l’anomenat “de respecte”, destinat a les viudes, que no podien participar de tot el funeral, ja que la seva presència no estava ben vista. Per això anaven dins d’un habitacle tancat, fosc i claustrofòbic, per amagar-les de la vista de tothom. De fet, no va ser fins al Concili Vaticà Segon del 1962 que l’Església no va permetre la presència de les viudes al cementiri en el moment d’enterrar les despulles del mort.

El 1956 es van deixar d’utilitzar a Barcelona les carrosses estirades per animals, que ja feia uns quants anys que compartien la feina amb cotxes motoritzats com els que es poden veure en aquest museu, dels quals destaca un valuosíssim Hispano Suiza dels anys vint, que no portava frens al davant.

Els enterraments eren acte...

Entre els anys vint i trenta, la carrossa Estufaes va utilitzar per a l’enterrament de grans personatges, com el polític Enric Prat de la Riba, el comte de Godó i l’escriptor i pintor Santiago Rusiñol, que en el seu comiat el 1931 va anar acompanyat per un seguici de més de seixanta músics al voltant dels vuit cavalls que estiraven el vehicle, una quantitat que només es reservava als reis per qüestions de protocol -els ducs en podien dur sis.

Els enterraments de personalitats de l’època eren un motiu perquè la gent sortís al carrer de manera massiva. Així va passar amb el d’Antoni Gaudí, el del comte de Güell -el seu mecenes- i el d’Amadeu Vives. El de mossèn Cinto Verdaguer, el juny del 1902 a Barcelona, va ser tot un esdeveniment multitudinari, ja que hi van participar tres-centes mil persones, una xifra monumental si tenim en compte que a la ciutat n’hi vivien en aquell moment cinc-centes mil, segons consta a l’única biblioteca especialitzada en temes funeraris de Catalunya, situada al mateix recinte del museu.

Preservar el patrimoni amb rigor

Ja fa un temps que els responsables del museu van decidir que per garantir l’estat de conservació de les carrosses no es moguessin mai de lloc. El 1986 l’Ajuntament de Madrid va demanar el préstec de la carrossa Imperial per a l’enterrament del professor Enrique Tierno Galván -exalcalde de la ciutat-, al qual van assistir més de mig milió de persones.

El manteniment d’aquestes carrosses és molt important. La majoria estan fetes amb fusta de pi i de faig, però també tenen molts elements de cuir -com les ballestes que actuen de suspensió-, que demanen un tractament molt acurat. Voravit Roonthiva, que també s’encarrega de la restauració del Museu del Monestir de Montserrat, hi dedica un dia a la setmana. “En aquest edifici hi entren molts insectes, a més de la contaminació que ve de la ronda Litoral, ja que som enmig d’una zona boscosa -explica-. Cal, per tant, controlar les plagues, i eliminar els rosegadors que entren de tant en tant, i que semblen tenir una especial predilecció pels plomalls d’ornamentació. La calor també és un enemic, ja que provoca humitat, i això no és gens bo per a la fusta, cosa que ens obliga a fer una conservació preventiva”. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF