REPORTATGE

Daniel, el noi a qui la guerra va deixar nu

"Tal com li canta en una de les seves cançons la seva amiga Sílvia Tomàs, el Daniel va marxar per ser lliure"

El 12 de juliol del 2016 el Daniel es va treure la vida en una gran alzina del Montseny. Tenia 23 anys. Va dir prou després de set mesos convivint amb una desena d’activistes més en un projecte comunitari al bell mig del Vallès, allunyat del vaivé de la ciutat, intentant donar resposta a les preguntes que se li havien plantejat després d’haver conegut el moviment kurd i la guerra. Sobretot l’horror de la guerra. Aquell jove de Sant Andreu, el més gran de tres germans, intentava trobar un sentit a les contradiccions que la seva experiència a Síria li havia plantejat. No ho va poder superar. Les ferides eren massa profundes. Arrossegava el pes d’un conflicte que va viure de primera mà, sense estar preparat. “El Daniel va morir en vida, és una víctima. El van ferir mortalment allà, a l’ànima, al cor, i aquí es va dessagnar”, recorda dos anys després el Juanjo, el seu pare.

Tot va començar tres anys abans. El Daniel, un noi de barri amb inquietuds, membre dels Diables de Sant Andreu i seguidor del Barça, va decidir estudiar INEFC tot i no estar-ne plenament convençut. L’any 2013, quan cursava tercer, va marxar d’Erasmus a Lituània. Aquell viatge va ser el punt “d’inflexió”, recorda la Maria Eugènia, la seva mare, que encara té ben present la imatge del seu fill tornant des del Bàltic fent autoestop amb “una guitarra a la motxilla” i “un barret de palla al cap”. Va deixar la carrera i va provar de fer un curs de permacultura a Tarragona, que també va abandonar. “Estava explorant, buscant el seu nord”, diu el pare. Precisament amb ell va arrencar el viatge que va portar el Daniel fins a Síria. Un cap de setmana va acompanyar el Juanjo a Andorra, on ell treballava llavors, i, de sobte, va dir que marxava. Sense destinació. Sense rumb. “Va acabar al Kurdistan com podria haver-ho fet a Mèxic”, sentencia el pare. Hi va arribar després de conèixer uns italians que li van parlar de la lluita del poble kurd. S’hi va sumar sense pensar-s’ho. El gener del 2015, “amb la innocència d’un nen de 21 anys”, com diu la mare, van travessar tot Europa fins a arribar a Síria.

Va entrar a Kobane per la frontera turca, i d’allà a Tel Tamer, un municipi del nord-est sirià que llavors era línia del front contra el Daeix. La família mai va tenir clar si el Daniel va voler lluitar al costat dels milicians estrangers -l’idioma l’hi va impedir, segons el seu germà petit- o la seva convicció pacifista el va mantenir lluny de les armes. Va fer un breu curs de primers auxilis amb una ONG alemanya i el van destinar a un hospital de campanya pròxim al front. “No sabia on anava, era molt jove. No sabia què era una guerra i hi va anar. Ens deia «He vist el pitjor que els humans es poden fer els uns als altres, ¿com puc creure en res més?»”, recorda una de les seves companyes en el projecte comunitari al Vallès. Durant els tres mesos que va estar a Tel Tamer enviava correus a la família amb escrits divulgatius per explicar la revolució kurda en diferents mitjans digitals, que el seu pare corregia, i alguna informació personal sobre el que estava vivint. Sempre en comptagotes. Li costava parlar del que veia a Síria, tot i que en un dels e-mails els va explicar l’horror de la primera nit a l’hospital. “Hi va haver amics que li van morir als braços”, rememora el Juanjo, que defineix el seu fill com una “ONG unipersonal: volia salvar el món, però estava sol”. Allà es va guanyar el sobrenom de Taziko ( nu, en kurd) després que un dia es banyés sense roba al riu Khabur, un fet inaudit en aquelles latituds.

Quan va tornar a Barcelona l’estiu del 2015 tampoc va obrir-se als seus pares. Tenia molta por, patia per si els telèfons estaven punxats. Va dormir pocs dies a casa, sempre amunt i avall. Era un altre noi. Un altre fill. Molt tancat, demacrat. “Tenia molt mal a dins. Se sentia desplaçat, sabia que allà seguien caient bombes i aquí estàvem preocupats per si el Barça guanyava la lliga o teníem wifi. Començava a sentir la impotència de no poder canviar la societat d’aquí”, argumenta el pare.

El setembre del 2015 va viatjar al Kurdistan turc i va coincidir amb un grup de catalans que li van parlar del projecte comunitari que havien creat al Montseny. Al desembre s’hi va instal·lar. Els pares ho van acceptar. El veien prim, poc parlador, sense nord, i la comuna podia ser una sortida, un espai amb gent amb les mateixes inquietuds. Mai van imaginar que el Daniel pensés en el suïcidi. “I si ho haguéssim sabut, què fas?”, es pregunta el pare.

Però cada cop era més introspectiu. Més existencial. Va fer-se fins i tot una cabana amb canyes al mig del bosc per viure “com un ermità”, rememora el pare. Amb una de les seves millors amigues, al cap de poc de conèixer-se, van començar a tenir “converses sobre el sentit de viure”. “Quin noi més profund”, va pensar ella: “Era molt intens. Vam fer un lligam fort”. I, un mes abans de suïcidar-se, ell va treure el tema. La va fer seure i li va dir que tenia la necessitat d’explicar-li el que li estava passant: “Em sento malament, penso molt sovint que em vull morir”. Va ser un moment crític. Van contactar amb un company psicòleg que tenia experiència amb casos similars perquè havia viscut el conflicte a Chiapas (Mèxic).

No se’n van poder sortir. Diumenge sopava a casa. “Em va fer una abraçada que mai a la vida m’havia fet, va ser un «Adeu, mama»”. Dilluns va estar-se tot el matí estirat amb l’amiga veient una pel·lícula. Dimarts a la nit deixava una carta sobre el llit i emprenia el camí de l’alzina. “No va ser un acte espontani. Ens va fer una carta de comiat molt maca”, diu el pare. “Molt poètic”, remata l’amiga. “Ens va deixar escrit que tant de bo el seu record ens donés més força a la resta per seguir vivint”, recorda un amic. Tal com li canta en una de les seves cançons la seva amiga Sílvia Tomàs, el Daniel va marxar per ser lliure, per volar ben alt. “Vola, company”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF