Mirar l’horitzó

E ls seus crítics el van acusar sovint de posar la veritat al servei de la imaginació. No obstant això, crec que la principal història que Bruce Chatwin va explicar, que es referia a ell mateix, és certa. Chatwin tenia problemes als ulls. Va anar a l’oftalmòleg, que li va dir que no advertia cap malaltia. Chatwin hi va insistir. Finalment el metge li va dir que el seu problema potser era que es passava el dia mirant coses des de molt a prop quan el que li convenia era mirar a la llunyania, a l’horitzó. “Vagi-se’n a la Patagònia”, li va receptar.

Quan va rebre aquesta recepta, Bruce Chatwin, gran coneixedor de l’art, es passava el dia contemplant pintura impressionista. Era el principal expert en impressionisme de l’empresa de subhastes Sotheby’s, a Londres. Els seus ulls eren presoners dels minúsculs i preciosos detalls. Va fer cas literal a l’oftalmòleg i se’n va anar a la Patagònia. Va entrar en contacte amb l’horitzó. Els paisatges patagònics són la quinta essència de l’horitzó. Va tornar a Europa amb un llibre de viatges extraordinari, A la Patagònia. A l’obra, l’escriptor es juxtaposava a l’expert artístic que havia abandonat el punt per la línia, una línia infinita.

És un gran llibre. Però per a mi el millor de Chatwin, o si més no el més entranyable, és Els traços de la cançó. Aquest viatge al cor d’Austràlia per posar al descobert els camins invisibles que comuniquen la tradició aborigen és d’una bellesa commovedora. Ens parla d’una civilització rica, delicada, exquisida que desborda fàcilment la qualificació de primitivisme atorgada des d’Europa. Malgrat això, a més a més, Els traços de la cançó és una aventura excel·lent pels camins sinuosos de la memòria, no només dels aborígens australians sinó de tota memòria: per a qualsevol de nosaltres la xarxa dels records, flotant en la matèria fosca de l’oblit, és una xarxa d’ecos. Eco s de paraules que van i tornen.