24/06/2018

Més enllà del vel d’ISIS

2 min

S empre tenen especial interès les geografies simbòliques establertes pels escriptors: la boira del nord, l’enlluernament del sud, l’horitzó de l’aurora, l’agonia de ponent. Rilke parla de la “muntanya de la Revelació”, Tasso del “mar del Sud”, Dante de la “selva fosca”. Tots els fenòmens i accidents de la naturalesa han tingut el seu correlat simbòlic en la literatura, sobretot en la que té una ambició mística i iniciàtica. Algunes visions són d’una extraordinària complexitat, com les de Ramón Llull o les de William Blake. Tanmateix, jo tinc una feblesa especial pel viatge poètic de Novalis en els Himnes a la Nit, una mena de descens espeleològic a l’interior de l’ànima humana que contrasta amb la voluntat d’ascensos d’altres periples místics, com el de Sant Joan de la Creu.

A l’època de Novalis -en la transició entre els segles XVIII i XIX- alguns es van plantejar si era oportú esquinçar el Vel d’Isis, el vel del coneixement. Per a uns era millor mantenir l’enigma; uns altres, però, volien saber què hi havia més enllà d’aquest vel: tot?, res?, un mateix? Novalis, entre els audaços -o temeraris-, vol mirar a l’altre costat de les coses, excitada la seva incursió per la memòria de la seva amant, Sophie, recentment morta. Des del punt de vista poètic la topografia del viatge que emprèn és extraordinària: la llum és substituïda per la foscor; el dia, per la nit; l’ascens, pel descens. A través de la mort Novalis vol arribar al centre de la vida.

Naturalment he oblidat molts versos de l’inaudit viatge contingut en els Himnes a la Nit, però sempre recordo aquell en el qual es defineixen els homes com a “hostes d’ulls plens de destinació”. Som, en efecte, hostes o, si es vol, forasters en una existència inevitablement breu; no obstant això, per a qui està disposat a utilitzar-los per mirar, els nostres ulls estan plens de destinació. Són capaços de preguntar i, de vegades, fins i tot, de respondre.

stats