ANÀLISI

Marta Harnecker la mort de l’esquerra dura llatinoamericana

El manual de Harnecker va aparèixer en un moment en què molts llatinoamericans buscaven una manera raonable d’oposar-se a un 'statu quo' que consideraven inacceptable en termes socials, econòmics, polítics i culturals

JORGE G. CASTAÑEDA / THE NEW YORK TIMES

l a sociòloga, politòloga i activista xilena Marta Harnecker, una de les expertes en teoria marxista més influents de l’esquerra llatinoamericana, va morir el 15 de juny als 82 anys. El seu llibre Els conceptes elementals del materialisme històric, escrit el 1969, va tenir un impacte enorme. Aquesta obra sobre marxisme -de prosa condensada, sintetitzada i accessible- va ser un dels materials essencials per als estudiants universitaris durant els anys setanta i principis dels vuitanta. Des que es va publicar se n’han venut gairebé un milió de còpies en espanyol i portuguès, per la qual cosa es considera una de les obres de no-ficció més venudes a l’Amèrica Llatina.

El manual de Harnecker va aparèixer en un moment en què molts llatinoamericans buscaven una manera raonable d’oposar-se a un statu quo que consideraven inacceptable en termes socials, econòmics, polítics i culturals. Va ser una alternativa teòrica a les opcions dogmàtiques i arriscades plantejades pels partits comunistes tradicionals de la regió o basades en el model radical d’Ernesto Che Guevara per a la guerrilla. Harnecker va oferir un model diferent: procubà, ni violent ni radical; una alternativa a la socialdemocràcia.

Després de la Revolució Cubana, l’esquerra a l’Amèrica Llatina va evolucionar en dues direccions. Una és la dreta de l’esquerra, que va néixer de la teoria marxista i el comunisme i és l’esquerra moderada, globalitzada i democràtica que amb el temps va derivar en els partits socialdemòcrates de Xile, el Brasil, l’Uruguai i el Salvador. L’esquerra dura té els seus orígens en el catolicisme, el populisme i la Revolució Cubana. Harnecker pertanyia a l’últim camp.

Marta Harnecker va estudiar amb el filòsof marxista Louis Althusser a París als anys seixanta. Amb la seva obra va aconseguir sintetitzar idees complexes gràcies als mètodes que va aprendre -igual que altres deixebles, com Régis Debray- amb el filòsof francès. Revolució en la revolució?, l’influent llibre de Debray escrit el 1967, va ser el model que va adoptar Fidel Castro i va definir les noves tàctiques de la guerrilla llatinoamericana. Debray va viure a Xile durant l’època de Salvador Allende, igual que Harnecker, que va treballar com a periodista amb el capitost de l’espionatge cubà que més tard es va convertir en el seu marit, Manuel Piñeiro.

Encara que l’esquerra marxista va perdre ímpetu ideològic a mitjans dels vuitanta, Harnecker va mantenir una gran influència a la regió. Piñeiro, conegut com a Barbaroja o Ministre de la Revolució, va dirigir els serveis de seguretat de Cuba i el suport cubà als grups guerrillers de tota l’Amèrica Llatina durant dècades. A través seu, Harnecker va prendre el pols de l’Havana i va estar en sintonia amb tots els grups d’esquerra de l’hemisferi, tant joves com de la vella guàrdia.

Es va tornar una partidària d’Hugo Chávez quan aquest últim va arribar a la presidència de Veneçuela el 1999, i va dedicar el seu enorme talent intel·lectual a proveir-li el marc teòric del “socialisme del segle XXI”. Era una feina impossible: com va escriure el mateix Karl Marx, sovint la història es repeteix; la primera vegada com a tragèdia i la segona com a farsa. Va ser el que va passar amb Harnecker i Hugo Chávez.

Potser és l’últim símbol de l’esquerra llatinoamericana dels seixanta i setanta que ens abandona, ara que la vella guàrdia de Cuba s’esvaeix i l’experiment veneçolà es converteix en una crisi humanitària. Només a Mèxic n’hi ha alguns que continuen receptius a moltes de les idees que Harnecker va desenvolupar i va promoure per la regió. Encara que actualment poques persones saben qui és, el seu llegat serà recordat pels que van seguir l’evolució de l’esquerra intel·lectual llatinoamericana dels últims cinquanta anys.

Aquesta evolució va seguir diversos camins, d'entre els quals en destaquen dos. Un va ser l'impulsat per un sector de l'extrema esquerra de la regió: Cuba, els sandinistes a Nicaragua, Chávez, Evo Morales a Bolívia (encara que menys), faccions més petites en altres països i una gran part de l'esquerra mexicana. Aquesta esquerra era autoritària, estatista, nacionalista o antiimperialista, amb certa predilecció per la lluita armada i totalment subordinada a l'Havana. Mai va passar pel procés de modernització que van experimentar l'esquerra europea i alguns sectors de l'esquerra llatinoamericana.

Aquest va ser el cas de molts intel·lectuals de la regió, des de sociòlegs com Fernando Henrique Cardoso del Brasil (president d'aquest país entre el 1994 i el 2002), exiliats xilens que van tornar de l'Europa oriental a la fi dels anys vuitanta a antigues guerrilles uruguaianes reformades, fins a descendents del Partit Comunista, així com escriptors i activistes com jo mateix.

Quan a principis dels noranta vaig publicar La utopia desarmada, l'esquerra armada pràcticament havia desaparegut –el moviment zapatista del 1994 a Mèxic va ser una pantomima–, i gran part dels líders i partits progressistes de la regió vivien una transició a una altra estratègia. Tal procés va comportar una ruta electoral al poder, l'acceptació del mercat, una democràcia representativa, la globalització, les llibertats individuals i un modus vivendi com el dels Estats Units.

Cap a principis de la dècada del 2000, la “millor meitat” de l'esquerra llatinoamericana va arribar al poder en països tan diferents com Xile, l'Uruguai, el Brasil i, una mica més tard, el Salvador. En un primer moment va tenir un gran èxit i va ser popular. Per desgràcia, va acabar repetint molts dels flagels tradicionals de la regió: corrupció, mala administració econòmica i ambició excessiva. Amb tot, va establir les bases per a una alternança en el poder, recurrent i democràtica, entre la dreta i l'esquerra, una cosa que a l'Amèrica Llatina no havia passat mai durant un període de temps sostingut. És la base de l'experiment actual a Mèxic –com de costum amb el meu país, a un altre ritme i en temps diferents dels altres–, que potser algun dia es fa a Cuba, Veneçuela i Colòmbia.

El descens de l'anomenada marea rosada, que va començar fa uns cinc anys, i la defunció de Fidel Castro (i de gairebé tota la generació dels seixanta) van marcar la fi d'una era. La mort de Marta Harnecker ho confirma.

Jorge G. Castañeda, exsecretari de Relacions Exteriors de Mèxic del 2000 al 2003, és professor de la Universitat de Nova York, autor de La utopia desarmada: intrigas, dilemas y promesa de la izquierda en América Latina i columnista d'opinió de The New York Times.

© THE NEW YORK TIMES

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF