CARRETERES SECUNDÀRIES

Mali, els dies que vindran

una milícia armada dogon ataca un poblat peul al centre de Mali i mata 180 persones. Destrueix les cases. Roba els animals. Menys d’una setmana després, a la mateixa regió, durant la nit de dilluns a dimarts passat, una altra milícia armada entra en un poblat dogon, els pobladors fugen aterrits i aconsegueixen refugiar-se als pobles veïns, però els atacants aconsegueixen matar quatre homes i dues dones que atrapen mentre fugien. Els homes armats, amb tota seguretat peul, cremen les cases, roben els animals, destrueixen tot el que poden.

Sobre les ruïnes d’un estat fallit, creix la violència intercomunitària, la violència entre els diferents pobles que viuen a Mali però que no necessàriament pertanyen a les seves fronteres polítiques.

Els peul, concretament, són potser el poble nòmada més gran del món. Amb uns 40 milions de persones, estan repartits al llarg de milers de quilòmetres, des del Senegal al Sudan, passant pel Txad, la República Centreafricana, el Camerun o Nigèria. Són musulmans i viuen de la ramaderia. Als països anglòfons se’ls coneix com a fulani, als països francòfons com a peul. En tots els països on viuen s’han d’adaptar a una posició d’inferioritat política en relació als poders dominants de l’estat que els toca.

Les milícies dogon que van atacar el poblatpeul pertanyen als grups d’autodefensa anomenats Dan Nan Ambassagou. Aquest grup, prohibit l’endemà de la massacre, era promocionat pel mateix estat i aliat seu en la guerra antiterrorista en què el govern participa sota un disseny de guerra antiterrorista global, és a dir, la guerra occidental contra els jihadistes al Sahel.

L’investigador Aurelien Tobie (de l’Institut per la Pau d’Estocolm) ha definit molt bé, en declaracions al periodista senegalès Malik Roky, en què consisteix avui aquesta guerra global contra el terrorisme que va començar amb la intervenció francesa a Mali (l’any 2013) i en què avui participen les Nacions Unides (amb gairebé 15.000 soldats i policies), l’exèrcit francès (amb 4.500 soldats i l’ajuda logística nord-americana), els exèrcits africans del G5 del Sahel (de 5.000 a 10.000 soldats) i la Unió Europea (amb uns 600 soldats). Espanya, encara que aquí probablement ningú en té ni idea del que fem a Mali i potser ni tan sols de com és el país, forma part del contingent europeu, que dirigeix segons un sistema rotatori.

Però tornem a les explicacions de Tobie, que resumim: després de tots aquests anys, és molt difícil identificar amb certesa qui és avui un milicià, qui és un jihadista o qui és “l’enemic” de qui. Tothom està armat. Però la participació en un grup o un altre varia en funció dels interessos personals, familiars, comunitaris. Una persona pot combatre un temps amb un grup jihadista, tornar l’endemà al seu poble o integrar-se a un grup d’autodefensa en contra dels bandits que els roben. Els diferents pobles s’observen com a “enemics”. Si s’analitzen alguns dels atacs que hi ha es veu que molts són “preventius”. S’ataca abans que t’ataquin. La violència crida la violència. I l’estat, ineficaç per interposar-s’hi, és sovint còmplice interessat d’algun dels grups armats que ell mateix ha promogut.

Tot això passa, tot això s’ha desfermat, dins de la lamentable guerra antiterrorista al Sahel, sota un paraigua global notable i caríssim (observem la quantitat de gent bondadosa, intel·ligent i democràtica que hi participa).

Quan tot plegat va començar, amb la intervenció francesa a Mali, es va dir que aquesta guerra occidental i de l’ONU tindria dos objectius: lluitar contra el terrorisme i restaurar l’estat democràtic, per, alhora, frenar l’arribada d’emigrants a Europa.

Guerra, doncs, i política. De moment, però, només guerra sense política (que no és un mal negoci). I allò que es volia estabilitzar (però que costa car), completament desestabilitzat: així que un dia, un ramader d’un estat fallit on la pobresa, la por i el desordre són llei mata un agricultor; i, l’endemà, l’agricultor mata l’amic del ramader... i, carai, que bèsties, no? I per què venen ara aquesta gent a Europa, ¿no ho veuen que aquí ja tenim prou problemes?

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF