Entrevista

“Mai he sigut una gran fan de Cher. M’agrada cantar més que no pas escoltar-me a mi mateixa”

Està a punt d’estrenar-se un musical a Broadway sobre la seva vida.

“¿Ho podem fer al llit?”, pregunta Cher somrient amb picardia quan, a les nou d’un vespre xafogós d’agost, apareix pel laberint de passadissos de la seva enorme suite al centre de Manhattan. Qui seria capaç de dir-li que no?

“M’estic congelant aquí”, diu. Les habitacions semblen una cambra frigorífica. O sigui que la segueixo fins al dormitori, molt més càlid, on es recolza sobre un gran llit amb tot el glamur que la caracteritza: una samarreta negra molt estilosa i pantalons texans cenyits pel cinturó més ample i lluent que s’ha vist mai fora d’un combat professional de boxa. Els cabells foscos i ondulats li cobreixen les espatlles i porta una bandana estampada lligada al cap. Va descalça.

Ha estat unes quantes hores en un estudi de gravació donant els últims tocs a Dancing queen, un nou àlbum amb versions d’Abba que sortirà a la venda el 28 de setembre. La idea va sorgir quan va tornar a la gran pantalla al juliol, amb motiu de la pel·lícula musical Mamma mia! Una y otra vez, i precedeix l’estrena de The Cher show, un musical de Broadway sobre la seva vida, que es començarà a representar l’1 de novembre.

De sobte, m’inunda una onada d’incertesa: ¿jo també he de pujar al llit?

“On és la seva beguda?”, em pregunta mentre jo continuo immers en els dubtes. Cher, de 72 anys, ha demanat que ens portin dues xocolates desfetes gelades de Serendipity 3, “el local més màgic de Nova York”, segons ella. (“Tant de bo l’hagués comprat quan estava a la venda”.) Agafo la meva tassa de la tauleta de nit. “Vingui, segui aquí”, em diu assenyalant la cadira al costat del llit.

Durant els 90 minuts següents parla de la seva vida i la seva carrera, extraordinàriament polifacètica. D’estrella de xous televisius a diva del pop. De cap de cartell de concerts a actriu guanyadora d’un Oscar. I ara, activista i llegenda: el seu compte de Twitter, amb gairebé 3,5 milions de seguidors, sovint està carregat de contingut polític. El 2 de desembre li donaran a Washington el premi Kennedy, la nit abans de l’estrena oficial a Broadway de The Cher show, que ella mateixa coprodueix.

Amb to reflexiu, Cher analitza amb lucidesa la convivència, durant més de 50 anys, del seu glamurós personatge públic amb el seu jo, de caràcter més tranquil. Heus aquí un fragment de la conversa.

Quan se’n va anar de casa, als 16 anys, ¿volia arribar a ser cantant o actriu, o senzillament volia marxar de casa?

No volia que em manessin més. Poc m’imaginava que encara em manarien molt més. Però era la manera de ser del Sonny [Bono, el seu exmarit]. Era un sicilià típic de la seva generació.

Sorprèn que digui això. Vostè era la que portava la veu cantant al programa The Sonny & Cher comedy hour.

Miri, jo estava molt segura de mi mateixa abans de conèixer el Sonny. Jo era un belluguet, una adolescent amb una energia increïble, però no estava centrada. En canvi, el Sonny estava molt centrat. Deia: “D’acord, aniràs per aquí; aniràs per allà”. I jo estava entusiasmada perquè no sabia on anar. Només rebotava d’una paret a l’altra.

Però l’objectiu no era cantar?

No, no és el que feia al començament. Però sempre he cantat. La meva mare, el meu oncle, el meu avi... Sempre hi havia cançons i guitarres a casa. La cosa que més m’agrada al món és assajar. Agafo qualsevol cançó i em quedo allà dreta cantant-la. No hi ha públic per jutjar-me. I m’encanta la sensació que experimenta el meu cos al cantar: perquè és una cosa extraordinària, i jo no ho soc. La música, quan et surt, és una cosa extraordinària.

Per tant, si només pogués fer una al cosa món, seria cantar...

L’altre dia parlava amb Barbra Streisand, que em va preguntar: “Com és que encara cantes?” I li vaig contestar: “Perquè arribarà un dia que ja no podré”. Ningú voldrà venir a veure’m, i no podré cantar com ara. Tinc una potència de veu increïble! El meu metge diu que soc un fenomen. Però si no pogués cantar, seria molt desgraciada.

Així, totes les altres coses que fa -el cine, els concerts espectaculars, els tuits...- són menys importants...

No em plantejo les coses d’aquesta manera. Les faig i punt. Mai he planejat res en tota la meva vida. És com aquest àlbum d’Abba. Vaig fer la pel·lícula. No l’hi vaig demanar a ningú. El meu amic Ronnie Meyer em va trucar i em va dir “Faràs Mamma mia ” i va penjar.

Però no li va pas dir que no.

El Ronnie era el meu agent. Dirigia la Universal i som molt amics. O sigui que, quan va penjar, vaig pensar: “Hosti!” Però després vaig pensar: “Bé, seran cinc minuts i ni tan sols s’adonaran que hi surto”.

Em sap greu dir-l’hi, però vostè roba el protagonisme de la pel·lícula.

No l’he vist. Però ja li puc dir que, pel que jo recordo, no hi faig res memorable, excepte cantar Fernando. Després, quan la Jen [la seva ajudant] i jo fèiem l’equipatge per tornar a casa, li vaig dir: “Saps què pot tenir gràcia?” Així és com em fico en tota mena d’embolics. “Seria divertit fer un àlbum d’Abba”. Les cançons són fàcils de cantar, però també són complicades. N’hi ha que són dificilíssimes, per això aquest vespre he hagut de tornar a l’estudi de gravació.

¿S’havia plantejat mai la possibilitat de fer un àlbum de versions?

No, mai. Però a tothom li va encantar la idea quan els hi vaig suggerir, com si ho hagués estat planejant durant un milió d’anys. “Ets un geni!” Però vaig pensar que potser seria divertit.

¿En què es diferencien les seves versions de les cançons originals?

Jo no era una gran admiradora d’Abba als anys 70. El Benny [Andersson] agafava les noies i les utilitzava com a instruments. El Sonny també m’ho feia a mi. Els reservava un espai per a elles a les cançons, i elles encaixaven en aquell petit espai. Però no els donava l’oportunitat de cantar tal com a elles els hauria agradat.

¿I les versions que n’ha fet vostè?

Les meves són molt més lliures. I era un moment molt adequat per fer-ho. Soc una addicta a les notícies, i vivim temps difícils. Però quan gravava, em vaig deixar portar per la diversió de la música. Les cançons són tontes i esbojarrades, i, per a l’àlbum, vaig triar les més tristes i les més divertides.

Quan va començar a agafar confiança com a cantant?

Mai em sento segura de mi mateixa. De vegades, estic contenta de la meva manera de cantar. Però mai he sigut una gran fan de Cher. M’agrada cantar més que no pas escoltar-me a mi mateixa. O sigui que a excepció d’un parell d’àlbums...

“La gent té tota mena d’idees sobre mi. Hi ha el meu jo efervescent i el meu jo tranquil. Però el tranquil em resulta més natural”

Quin és el seu favorit?

Probablement Believe i un de molt infravalorat titulat Closer to the truth. No hi ha cap cançó dolenta en cap dels dos. He fet milions d’àlbums, i la majoria no són gens bons. Però n’hi ha uns quants que no són dolents.

Parlem del seu treball com a actriu. Quan el xou televisiu es va acabar i la seva carrera com a cantant pop es va estancar durant un temps, aparentment no va haver de fer cap esforç per començar a fer d’actriu. Ha dit que el seu objectiu no era cantar. ¿Era fer d’actriu?

El meu objectiu era ser famosa! Volia ser la Ventafocs. De petita vaig veure dues pel·lícules, Dumbo i La Ventafocs. Quan tornàvem cap a casa, vaig començar a cantar les cançons al cotxe. La meva mare va donar un cop de colze al meu pare i li va dir: “Fixa’t! Està cantant les cançons de la pel·lícula”. No les havia sentit mai. No entenia la realitat. Jo només sabia que volia sortir en aquella pantalla.

¿Li va resultar difícil treballar amb directors com Robert Altman i Mike Nichols?

Jo ja coneixia tots aquells famosos, però no em deien ni ase ni bèstia. Un dia vaig anar a veure Mike Nichols per un paper en una pel·lícula titulada The fortune, i em va dir: “No. T’equivoques”. Me’l vaig mirar i li vaig dir: “Saps què? Tinc molt talent i un dia te’n penediràs”. No tinc ni idea per què l’hi vaig dir.

I quan feia 5 & Dime [ Come back to the 5 & Dime, Jimmy Dean, Jimmy Dean ] a Broadway, el Mike va venir a veure’m al camerino i em va dir: “Tens molt talent. I me n’he penedit”. Llavors em va preguntar si volia fer una pel·lícula amb ell i Meryl Streep. Li vaig contestar que sí. En realitat, aleshores m’interessava més una altra cosa, però vaig pensar que potser seria divertit.

Li agradava el guió?

Quan vam començar a filmar Silkwood, jo gairebé no hi feia cap paper. Era petitíssim. Però aleshores el Mike va començar a dir: “Cher, et vull en aquesta escena”. O: “Cher, vull que diguis això”. Ni tan sols sabia que estava treballant o actuant. “Seu al sofà i menja crispetes i, quan entrin els nens, digues això”. La cosa anava així. Jo només sabia que tothom era amic meu i el Mike era com el meu pare. Fins i tot li deia papa. Era com un joc.

“Quan vaig deixar el Sonny [Bono] vaig ser feliç. Però vaig començar a cometre uns errors enormes davant de tothom perquè per dintre tenia 16 anys. No havia madurat”

Per a molta gent actuar és molt difícil.

A mi no m’ho va semblar. A més, tampoc havia de mirar el públic. Tota la vida havia hagut de mirar el públic i pensava: “Com ho estic fent? Us agrada?” Però al cine només has de mirar els altres actors. Només cal confiar en ells i trobar la manera de convertir-te en aquella altra cosa.

¿Als que l’envoltaven els va sorprendre que vostè se’n sortís tan bé?

Quan es va estrenar Silkwood, el Mike em va trucar i em va dir que posaven el tràiler en un cine de Westwood [a Los Angeles]. Em va dir: “L’has de veure. És genial”. O sigui que hi vaig anar. Hi sortien escenes de la pel·lícula, però la veritat és que jo no semblava la Cher. I deien: “Protagonitzada per Meryl Streep”: molts aplaudiments. “I Kurt Russell”: més aplaudiments. “I Cher”: i tothom es va posar a riure. Em va doldre molt, però vaig pensar que era una reacció sincera. O sigui que vaig trucar al Mike i li vaig dir: “Papa, tothom s’ha posat a riure”. I ell em va contestar: “Potser riuen abans de la pel·lícula, però després no riuran”.

Per ser justos, el gran mèrit de la seva carrera com a actriu és la seva capacitat de submergir un personatge públic gegant com el seu en personatges de dimensions humanes.

Miri, la gent té tota mena d’idees sobre mi. Hi ha el meu jo efervescent i el meu jo tranquil. Però el tranquil em resulta més natural. Si pogués fer Silkwood durant la resta de la meva vida, seria molt feliç.

Va fer un munt de pel·lícules bones: ‘La màscara’, ‘Les bruixes d’Eastwick’ i ‘Encís de lluna’, per la qual li van donar un Oscar. Però després això es va estroncar. ¿Va començar a dir que no o van deixar d’arribar-li ofertes?

No, em vaig posar molt malalta [amb el virus Epstein-Barr]. No vaig poder treballar durant dos anys. Va ser terrible. Vaig acabar el segon any amb una pneumònia. M’arribaven ofertes per fer pel·lícules però les havia de rebutjar. Estava molt disgustada. I quan em vaig recuperar, vaig haver de començar de zero: fer concerts i tota la pesca.

¿Hi ha hagut a la seva vida algú, una parella - el Sonny, Gregg Allman, David Geffen- o un bon amic, que li hagi fet de conseller? ¿O sempre ha confiat en els seus instints?

Abans de conèixer el Sonny, confiava molt en els meus instints. Però jo era molt jove i ho vaig deixar tot en mans del Sonny. Llavors, quan el vaig deixar, vaig ser feliç. Però vaig començar a cometre uns errors enormes davant de tothom perquè per dintre encara tenia 16 anys. No havia madurat.

Quina mena d’errors?

Per exemple, casar-me amb el Gregory [Allman] i divorciar-me’n tan aviat. Però havia de cometre els meus errors davant de tothom.

Perquè era molt famosa?

Sí. I després vaig anar a Las Vegas, i la gent es pensava que jo era idiota perquè feia aquell gran espectacle amb tots aquells vestits. Jo m’hi avorria molt. L’últim que volia fer era plantar-me allà i cantar. I, a més, volia ser actriu. Recordo que el Francis [Ford Coppola] va venir al camerino després de la funció. Em va mirar i em va dir: “Per què no fas pel·lícules?” Vaig arrencar a plorar. I així és com, de trascantó, vaig entrar en contacte amb Robert Altman i vam fer 5 & Dime a Nova York.

Parlem ara de ‘The Cher show’, el musical de Broadway sobre la seva vida que inclou un munt d’èxits seus. La premissa és que hi surten tres versions de Cher -l’adolescent, l’estrella pop i la madura- que interactuen entre elles. La idea va ser seva?

No, és una idea de sempre de Rick Elice [el guionista de l’espectacle]. Per això m’hi he mantingut en contacte. Va tardar molts anys a dissenyar aquest espectacle. Però crec que és una gran idea: he viscut tants anys que realment he tingut personalitats diferents.

Ara mateix, quina versió de les tres li ve primer al cap?

La nena [interpretada per Micaela Diamond] és molt brillant. L’actriu ha acabat la secundària i havia de decidir si anava a la universitat o venia a fer aquest espectacle. Ha fet una aposta arriscada. I s’assembla tant a mi quan era jove que no ha de fer res. Però tots s’esforcen per representar-me en diferents moments de la meva vida. És el ganxo.

“Odio Trump perquè fa servir el seu càrrec per guanyar diners, però, sobretot, perquè està destrossant aquest país i tardarem generacions a reconstruir-lo, si és que en som capaços”

La seva vida ha sigut molt pública. ¿Vol fer servir aquest musical per corregir la història de la seva vida o afegir-hi coses?

Hi vam donar moltes voltes, a això. El públic ha de saber més coses sobre mi després del musical. És important per a mi. Miri, fins ara no s’havia fet mai cap musical sobre mi, i vivia força contenta. Per tant, vull que digui la veritat i resulti divertit, i que sigui com la vida: de vegades ets genial i de vegades ets patètica. De vegades estàs cansada i de vegades t’enfonses. Ha de ser així. I no s’ha de deixar res de banda.

¿Sent ara tendresa per la Cher jove? ¿Pels errors que va cometre?

Procuro no pensar-hi gaire. Tothom té moments amb coses bones i moments amb coses dolentes, i llargs períodes en què no passa res.

¿I al revés? ¿La jove Cher la miraria aquí, en aquest llit, i li diria: “Ben fet!”?

Esclar que sí! Però miri-la. És jove, no sap res de res. Només vol ser això [s’assenyala amb el dit a ella mateixa].

Però vostè sempre ha sigut alguna cosa més que “això”, malgrat tots els adorns de cap de plomes.

Sí, cada vegada que surto i parlo amb el públic, intento expressar-ho: “D’una banda, hi ha el glamur i, de l’altra, el meu autèntic jo”.

Aquest any rebrà el premi Kennedy. ¿Li sap greu que no l’hagin incorporat al Saló de la Fama del Rock & Roll?

Abans em sabia greu. Però sé que només és un club infantil i creuen que no soc prou cool. Però ja m’està bé. La meva vida continua tan activa com sempre. Continuaria activa fins i tot sense el premi Kennedy. Em feia pànic que Trump s’hi presentés.

¿No li preocupa guanyar-se l’antipatia dels partidaris de Trump amb els seus tuits, tan desacomplexats i sovint amb càrrega política?

Als votants de Trump ja no els caic bé. I no els en culpo. Dic coses terribles d’ell, i són veritat. L’odio perquè fa servir el seu càrrec per guanyar diners. Però, sobretot, l’odio perquè està destrossant aquest país i tardarem generacions a reconstruir-lo, si és que en som capaços.

Suposo que, si es mossegués la llengua, no seria Cher, oi?

Exacte. He rebut amenaces de mort dels seus partidaris, amb fotos meves dintre de càmeres de gas. Gent que escriu: “Aquell dia va anar a esquiar el Bono equivocat”. [Sonny Bono va morir en un accident d’esquí.] Però no em puc mossegar la llengua. És una qüestió de caràcter. La meva mare m’hauria donat una pallissa tremenda si hagués mentit. I no començaré ara. 

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF