07/01/2018

L’home que somreia

2 min
L’home que somreia

V oltaire va ser sens dubte el primer escriptor il·lustrat de qui vaig sentir a parlar en la meva vida. Per a mal. Va ser al col·legi, perquè hi havia un capellà que es recreava explicant les terribles imatges que van envoltar la seva mort. Segons el capellà, Voltaire, enmig d’una espècie de delírium trèmens, va ser assetjat per cuques, serps i tot tipus de monstres, una bacanal de l’horror que anticipava la seva segura anada a l’infern com a càstig pel seu ateisme i impietat. Aquesta història va impressionar molt els alumnes i a mi, naturalment, em va encuriosir per saber alguna cosa d’un home tan malvat. En una enciclopèdia vaig trobar una reproducció del bust que en va esculpir Jean-Antoine Houdon. Voltaire somreia entre afable i irònic. Era una excepció perquè els personatges il·lustres sempre apareixien amb aspecte seriós, gairebé esquerp. Instintivament vaig ser volterià durant una part de la meva vida, però després em vaig cansar d’aquells que es vanaven de volterianisme. No m’agradaven ni l’ateisme massa fàcil ni l’anticlericalisme excessivament ranci. Les provocacions volterianes semblaven més adequades per a un passat definitivament allunyat. No obstant això, no vaig deixar que l’home, que l’escriptor, quedés sepultat per la caricatura. No vaig deixar que el volterianisme devorés Voltaire com no he volgut que el wagnerisme succionés Wagner. Vaig llegir moltes de les obres de Voltaire, i encara avui considero que el Càndid és una de les més grans obres mestres de la subtilesa i la ironia que s’han escrit mai.

He gaudit amb moltes reflexions i definicions del Diccionari filosòfic. Voltaire tenia un do únic per a la síntesi lapidària precisament en un segle, el XVIII, en què van abundar els grans escriptors lapidaris, moralistes i antimoralistes de la paraula justa per a la idea justa. És difícil dir quina és l’obra més decisiva de Voltaire, però em quedo, per la seva dramàtica profunditat, amb el poema que va escriure després del terratrèmol de Lisboa. El cínic Voltaire s’eleva fins a l’altura d’un antic poeta tràgic per ressaltar la fragilitat de la condició humana. No obstant això, quan penso en Voltaire, continuo recordant les truculentes fantasies del capellà sobre el seu imminent infern. Encara sort que també penso en el bust d’Houdon: en aquest Voltaire d’expressió riallera, intel·ligent, que tant va fer perquè els homes fóssim una mica més lliures.

stats