AVANÇAMENT EDITORIAL

L’home que va pagar els 100.000 euros per les urnes de l’1-O

Avançament editorial del llibre 'Operació urnes', dels periodistes de l'ARA Laia Vicens i Xavi Tedó

D’on van sortir les urnes de l’1-O? Qui les va pagar? Com es van distribuir? Aquest i altres interrogants es desvelen en un llibre d’investigació dels periodistes de l’ARA Laia Vicens i Xavi Tedó, que han entrevistat més de 50 persones que van participar en l’operatiu. ‘Operació Urnes’, editat per Columna, és a les llibreries i, fins al dia 17, també es pot trobar al quiosc amb l'ARA. Us n'avancem el primer capítol.

-------------------------

"Totes les urnes que ens han robat són meves”. Qui es lamenta amb un ampli somriure és el Lluís, el cervell de l’operatiu que va permetre que el dia 1 d’octubre hi hagués urnes als 2.243 col·legis electorals que es van habilitar finalment per al referèndum d’autodeterminació. Ell és l’escollit com a coordinador logístic de l’operació Urnes. El tresor més buscat per les forces de seguretat espanyoles i el més esperat per milions de catalans que l’1 d’octubre volen exercir el dret a decidir. Perquè sense urnes no hi ha referèndum. Així de clar. Les paperetes es poden tornar a fer, però si intercepten les urnes la votació no tira endavant. Aquest cop les urnes de cartró que es van utilitzar el 9-N ja no valen. Ara ja no és un procés participatiu. Ara va de debò.

Els cent mil euros de la factura els paga de la seva butxaca. Encara no els ha cobrat ni sap quan ho podrà fer, tot i que no li preocupa. “La comanda la faig jo i la pago jo perquè si les comprava la Generalitat havíem begut oli”, admet. Ho confirma el 2 de novembre el conseller Santi Vila durant l’interrogatori davant la magistrada de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, en revelar que “Ni un sol euro de diners públics es va destinar a l’1-O” i que es va pagar amb “donatius de la societat civil”. L’Estat vigila cadascuna de les transaccions que fa el Govern des de fa dos anys. El control de les finances de la Generalitat arrenca just després de les eleccions del 27-S amb la nova majoria independentista al Parlament amb l’objectiu d’aturar les “vel·leïtats independentistes”, com explica el ministre Cristóbal Montoro, l’executor de l’estratègia.

El Lluís deixa clar que no és un mecenes. “Tenia els diners per pagar-ho, però no soc el Cendrós”, diu. Fa referència al cavaller Floïd, que amb els beneficis que va obtenir dels massatges facials que elaborava va treure la cultura catalana de l’ostracisme fundant Òmnium o finançant l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). En el cas del Lluís, és la seva dilatada experiència i compromís amb el país el que el converteix en la peça clau de tot l’entramat. És un independentista de pedra picada. Col·labora amb formacions i entitats sobiranistes des de fa molts anys, sempre en un discret segon pla. És un home més d’acció.

Paral·lelament a l’anunci del Govern, que engega el concurs públic per licitar les urnes, el Lluís posa en marxa l’operació amb la col·laboració de dues persones més de la seva confiança. Un d’ells és el Guti, que assegura: “Aquest era el pla A. Si hi havia pla B o C, no ho sé, espero que sí”. El Guti participa activament en la política municipal a la seva ciutat i està ben connectat amb partits i organitzacions de l’esquerra independentista. No hi té cap càrrec orgànic, però hi està estretament lligat. El tercer home és de la Catalunya Nord i té un paper cabdal en l’organització del referèndum perquè és qui aporta el camp base des d’on es repartiran les urnes. Tots tres, bregats en mil batalles, planifiquen l’operatiu des de dalt, tenint en compte que els membres del Govern no podran estar sobre el terreny.

La feina del Lluís comença a finals de març informant-se d’on es poden comprar urnes. Als mitjans de comunicació, a finals d’abril, comencen a publicar-se les primeres discrepàncies al Govern sobre com i quan s’ha de fer la comanda. El principal problema és que el departament de la Vicepresidència encarrega verbalment al de Governació licitar el contracte, però la conselleria que aleshores lidera Meritxell Borràs exigeix que l’hi sol·licitin per escrit. Tantes vegades que les urnes han esdevingut un símbol per als sobiranistes i ara semblen convertir-se en un maldecap per al Govern.

El Lluís fa el primer pas: comprar les urnes. Estudia diverses vies i sondeja empreses d’alguns països asiàtics i també d’Europa, que s’acaben descartant perquè els preus són molt més cars. Després de contrastar diferents opinions es decanta per la Xina, el principal fabricant del món. “Poden fer 6.000 urnes en un sol dia”, explica el Lluís. L’empresa escollida és Smart Dragon Ballot Expert, amb seu a Guangzhou. El pagament té lloc a finals de juny. Aquells dies, el Govern anuncia que declara desert el concurs públic per homologar les empreses que havien de fabricar les urnes de metacrilat per al referèndum i que es buscaran noves vies per adquirir-les.

“Quan van dir que es declarava desert?”, pregunta sorneguer el Lluís. El Govern prova al principi la via oficial per comprar les urnes, com ha fet la Junta d’Andalusia els darrers anys, però les visites de la Guàrdia Civil a Plastic Express i la unió temporal d’empreses (UTE) formada per Espai World i Subministraments Integrals Futbida, les dues firmes que participen en el concurs, i la querella de la fiscalia contra la consellera de Governació, Meritxell Borràs, i el secretari general en el moment de la licitació, Francesc Esteve, admesa a tràmit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), els fan tocar de peus a terra. A les bones no podrà ser. L’argument esgrimit per declarar el concurs desert és que les empreses no arriben a la facturació mínima de 365.000 euros que s’exigeix en els darrers tres anys, tot i que una sí que supera aquesta xifra un any. Aquell 27 de juny, el dia que es fa públic que el concurs queda desert, el president Puigdemont llança un missatge de tranquil·litat: “No patiu: l’1 d’octubre hi haurà urnes”.

Malgrat tot, la tensió torna a imposar-se al Govern, sobretot per l’hermetisme amb què es duen a terme els preparatius de la votació, fins i tot en l’àmbit intern. El nucli que treballa en el dia a dia de l’1-O és molt reduït i té el suport, sobretot, del que s’anomena estat major del Procés, un òrgan informal que té la presència d’exdirigents com Xavier Vendrell, d’ERC, persones de la societat civil, com Oriol Soler, o assessors com David Madí. Per dissipar dubtes, Puigdemont i Junqueras pacten una reorganització de l’executiu i el vicepresident i conseller d’Economia assumeix les atribucions en matèria de processos electorals, que fins aleshores estaven sota la tutela de Governació amb la consellera del PDECat Meritxell Borràs al capdavant. “Abans que es nomeni Oriol Junqueras com a responsable del referèndum, òbviament ja s’hi està treballant i després del mes de març ja s’han fet coses irreversibles”, anota el Lluís, que deixa clar que “ERC pot tenir el lideratge legal però cadascú treballa al seu aire amb la tasca que té encomanada”.

De fet, el Govern anuncia públicament que la compra d’urnes es reactiva quan, en realitat, la comanda ja s’ha fet. La direcció de la CUP, que desconeix l’operatiu clandestí, exigeix concreció en la compra. El Lluís no amaga que té contactes al Govern, però assegura que poquíssimes persones coneixen la seva implicació en tota la trama. “Puc comptar amb els dits d’una mà qui ho sap i encara me’n sobren”, assegura. Tant és així que la gran majoria de consellers no saben, encara ara, que darrere la compra d’urnes hi és ell. “Ni tan sols el president del Barça ho sap”, afirma, donant a entendre que el màxim representant de la Generalitat tampoc sap que és ell qui ha comprat les urnes. Fins i tot abans que Carles Puigdemont anunciï de manera oficial la data, el Lluís fa inscriure “1-10-2017” a les brides vermelles que tancaran les urnes.

Aliè a les tensions, el Lluís escull el mateix model d’urna que el del referèndum -tampoc acordat- del Kurdistan iraquià que té lloc per les mateixes dates. Encara que es rumoreja en alguns cercles, en cap moment es planteja que algun estat o organisme cedeixi les urnes. No és una opció que es posi damunt la taula. El dubte és si adquirir-les de metacrilat o de plàstic, però les primeres s’acaben descartant pel volum que ocupen. Per transportar via marítima 10.000 urnes de metacrilat són necessaris una trentena llarga de contenidors de quaranta peus, mentre que les de plàstic hi caben en només tres, perquè es poden apilar. Per logística i costos, aposten per les de plàstic translúcides, on s’incorpora l’adhesiu amb el símbol de la Generalitat. Curiosament, la paraula Generalitat no hi apareix. És un element que passa desapercebut, però que té una gran importància simbòlica. “Si han de ser vàlides amb la República, ja no hi posarà Generalitat perquè serem un estat independent”, argumenta el Lluís. La decisió l’adopta ell sense consultar-ho amb el nucli polític que coordina el referèndum. Política de fets consumats. No hi ha temps per perdre. “Ho presento com a acabat i se m’accepta”, sentencia. Les urnes que apareixen a totes les escoles el dia de la votació ho fan amb l’oval amb les quatre barres i emmarcat amb rams de fulles de llorer ben visible, però sense cap inscripció.

“Les urnes les hem de fer servir per a les properes eleccions, no sé per què no les tornen”, diu irònic. Per si se’n necessiten, encara n’hi ha un altre joc, de 6.500 unitats, amagat al Principat. “És un joc pendent d’acabar, una reserva que teníem per si les forces de seguretat de l’Estat requisaven les 10.000 unitats que volíem distribuir”, explica. “L’obsessió era que les urnes no podien fallar, perquè no podíem quedar amb el cul a l’aire”, diu el Lluís. Si l’Estat interceptava el primer lot, ja no hi havia temps de fer una nova comanda a la Xina. Per això es decideix que aquest lot de reserva es faci a Catalunya. Encara que es construeixen aquí, la policia no pot anar més perduda: amb l’obsessió que s’estan construint receptacles de metacrilat, la Policia Nacional es persona en una empresa de Galícia especialitzada en construccions d’aquest tipus i l’assetjarà durant diverses setmanes. Els cossos de seguretat, però, van a cegues: les urnes que es construeixen a Catalunya en paral·lel a la comanda xinesa són desmuntables i estan fetes de PVC.

El viatge -polític i físic- de la comanda de la Xina és llarg. Es carreguen en contenidors al transitat port de Guangzhou i inicien un llarg periple en un vaixell de càrrega que recorre 9.600 quilòmetres en un trajecte que dura vint-i-cinc dies. La ruta que segueix passa pel Vietnam, Singapur i Sri Lanka abans d’arribar a la banya d’Àfrica i creuar el canal de Suez. Ja al mar Mediterrani, el vaixell passa pel nord de Sicília, entre les illes de Còrsega i Sardenya, abans de desembarcar al port de Marsella a finals de juliol, gairebé un mes més tard. Les urnes arriben al port marsellès perquè l’Estat controla els contenidors que arriben als ports espanyols.

El Lluís explica que tota l’operació és francesa. Fins i tot la compra s’efectua a nom d’una empresa francesa, ja que si ho fa una amb seu a Espanya el material ha de passar per la duana. “Tenim clar que França no intervindrà per unes caixes de plàstic”. Però les mesures de prevenció no eviten que les autoritats duaneres franceses preguntin estranyats quina és la finalitat de les 10.000 peces de plàstic que hi ha als contenidors. I aquí entra en joc la tercera persona de la cúpula. L’home de la Catalunya Nord. L’activista nord-català, el Marc, que té un paper clau perquè disposa d’un magatzem on s’han de guardar les urnes abans de ser repartides pel Principat. És una persona de la màxima confiança del Lluís: “És gent que es trencaria la cara per aquest país, perquè sap que no és un joc, i tot i així no dubta en cap moment a col·laborar quan l’hi proposo”.

Quan els agents duaners li truquen, la resposta que els dona el Marc és tan inversemblant com eficaç. “Volem fer el castell de plàstic més gran del món per homenatjar una colla castellera”, els diu. És una explicació que satisfà la curiositat dels agents, que ja no fan més preguntes. Els contenidors encara es passaran una setmana llarga al port de Marsella per comprovar que no hagin aixecat sospites. També hi seran per un tema logístic. Cal concretar el transport fins al magatzem de la Catalunya Nord perquè els transportistes, que són francesos i no formen part del nucli organitzatiu, són subcontractats per l’empresa xinesa que ha fabricat les urnes. La paperassa allarga aquest tràmit, però els tres camions que carreguen les urnes surten finalment de Marsella el 7 d’agost. Tot està controlat. Tot avança com estava planejat. I Puigdemont ho sap. El 24 de juliol al vespre, es reuneix per sopar amb analistes i periodistes de Madrid, com el periodista Ramón Cotarelo, l’escriptor Suso de Toro, el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, intel·lectuals de l’Estat que sempre han mostrat el seu suport al dret a decidir dels catalans. A la vetllada també hi són presents el delegat de la Generalitat a Madrid, Ferran Mascarell, i el responsable del Diplocat, Albert Royo, segons avança l’ Ara. A tots ells els comunica la notícia: “El Govern ja té les urnes”.

Però, des de Marsella, les urnes han d’arribar a tots els col·legis electorals i el Lluís, el Guti i el Marc saben que l’organització és la clau de la victòria. Ells tres són la cúpula de l’organització, que funciona de forma piramidal. El Lluís fa d’enllaç amb el segon nivell jeràrquic. Es tracta dels vuit coordinadors del trasllat i del control dels vuit magatzems que són arreu del país. Són gent que escull directament ell per la seva contrastada solvència. Més que la seva militància anterior o actual es busca gent compromesa i discreta. “Gent d’ordre i desordre, patriotes”, resumeix el Lluís. La transversalitat és la clau de l’èxit. En l’operatiu hi prenen part socis d’entitats sobiranistes i militants de tot l’espectre polític independentista. Des de militants de la CUP, especialment de Poble Lliure, fins a gent de base o també càrrecs d’ERC i del PDECat.

Aquestes vuit persones, també d’un ampli ventall ideològic, són les encarregades de lliurar el material als coordinadors locals, que formen part d’una segona xarxa desconnectada de la primera perquè no es coneixen entre ells. És el Lluís qui prepara la trobada: “Al responsable del magatzem li dic que l’endemà vindrà un home amb pantalons curts i una samarreta de color groc a buscar jardineres o caixes de plàstic, i a qui les va a buscar li comento que el seu interlocutor anirà amb un barret de palla i El Punt Avui o l’ Ara sota el braç”. El desplegament de l’operació Urnes pel territori es comanda, sobretot, des d’ERC. I, en concret, són un parell de persones que formen part de l’aparell del partit però que no tenen cap càrrec orgànic les que tenen tots els moviments al cap i s’encarreguen de donar les ordres precises en el moment indicat.

A partir dels vuit grans magatzems, les urnes es guarden en una quarantena de locals més petits i més propers als centres de votació. És en aquest moment que el nombre d’implicats creix exponencialment: si fins ara ho saben una trentena de persones, quan l’operatiu es desplega a tot el territori es multipliquen els efectius que participen en la causa. Un autèntic paraestat a l’ombra que treballa com un engranatge perfecte. A les ordres dels responsables dels si fa no fa quaranta magatzems, hi ha els coordinadors locals, que són els que reparteixen les urnes entre particulars tres dies abans del referèndum. Les urnes passen, doncs, per tres magatzems abans d’arribar als col·legis electorals el dia 1 d’octubre i per centenars de persones que no coneixen qui tenen davant seu i que es limiten a dur a terme la tasca que els han encomanat sense fer preguntes. Preguntes, en qualsevol cas, que obtindrien poques respostes. “L’organització se sustenta en la norma principal de la clandestinitat de no saber què fa el veí”. L’engranatge funciona amb la precisió d’un rellotge suís. La il·lusió col·lectiva per poder votar fa que la discreció s’imposi. “Però si la gent encara s’emociona quan veu una urna!”, destaca el cervell de l’operatiu. El silenci arracona l’afany de protagonisme. Ningú parla. Tant és així que no és fins l’endemà del referèndum que alguns comencen a confessar a les seves parelles i als seus amics més íntims la seva participació. D’altres encara no ho han fet. 

“Totes les urnes que ens han robat són meves”

El dia 30 de setembre no era gens clar que hi hagués urnes als 2.243 col·legis electorals repartits per tot el territori. Milers de votants, però, hi van fer guàrdia durant la nit per assegurar-se que estarien oberts i el dia 1 al matí, poc abans que obrissin, arribaven les urnes entre els aplaudiments dels congregats, que van mostrar la seva voluntat de votar malgrat els cops i les amenaces de les forces de seguretat espanyoles. ‘Operació Urnes’ és un treball d’investigació fet en només dos mesos per dos periodistes de l’ARA, la Laia Vicens i el Xavi Tedó, que han tingut accés al cervell organitzatiu de l’operatiu, que al llibre els reconeix -sota pseudònim- que va ser ell qui va comprar les urnes, i també al testimoni de desenes de persones que hi van estar involucrades. El llibre, que edita Columna i que aquesta setmana es vendrà també amb el diari ARA, és un homenatge a l’esforç de molta gent anònima que va fer possible l’èxit d’un operatiu que quedarà gravat per sempre en la memòria de milions de catalans. Les seves conseqüències marquen avui el present i el futur de Catalunya.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 15/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF