L’espera és una arma de doble tall

Quan es va obrir la capsa de Pandora i els mals es van escampar per la Terra, va quedar Elpis al fons del recipient.

Així ho explica Hesíode al capítol dels Treballs i dies en què es recorda la imprudència d’Epimeteu, germà del gran Prometeu, en el moment d’acceptar l’enverinat regal dels déus, la primera dona. Elpis era l’espera o, potser, l’esperança.

Els comentaristes antics mai es van posar d’acord sobre si era bo o dolent que Elpis s’hagués incrustat al cor de l’home.

És bo o dolent tenir esperances?, ¿és bo o dolent esperar? Èsquil, el primer poeta tràgic, ho va resumir magistralment en fer exclamar al seu Prometeu: “He donat a l’home cegues esperances”.

Per evitar la desesperació de la manca de sentit, el tità havia regalat a la seva protegida, la Humanitat, la força de l’esperança però també el caràcter cec de tota espera humana.

Nosaltres, a la nostra època, no hem superat la perplexitat dels antics. Com ells, no sabem si és bo o dolent tenir esperances, no sabem si val la pena esperar. Però, malgrat tot, esperem.

Esperem a les sales d’espera dels hospitals, de les estacions de tren o dels aeroports. Esperem a la llarga barra d’un bar, com el crepuscular oli d’Edward Hopper, perquè sempre creiem, o volem creure, que un raig de llum penetrarà la foscor.