Misc 09/08/2015

A la voreta del mar

La Donzella, a Badalona, és un dels pocs establiments populars sorgits a principis del segle XX que perviuen a la costa catalana. La concessió se li acaba el 2018

Text__ Xavier Theros / Fotos__ Marc Rovira
7 min
Les instal·lacions de La Donzella a la platja dels pescadors de Badalona / MARC ROVIRA

A POCS METRES DE L’ESTACIÓ DE RENFE, passada la via del tren que separa la població del mar, al passeig Marítim de Badalona hi ha un restaurant capaç de despertar emocions que molts barcelonins creiem oblidades. Hi arribo passejant sota un sol d’estiu i em sembla ser a la Barceloneta de la meva joventut, prèvia a l’olimpisme de disseny, quan les famílies treballadores anàvem a fer l’arròs o la sarsuela amb els peus a la sorra, llestos per sortir corrent cap a l’aigua així que passessin les dues hores preceptives pel temut tall de digestió. Records llunyans de banys amb casetes de fusta, com els Orientals o els de l’Astillero, de berenadors populars i àpats interminables sense pressa.

El restaurant La Donzella de la Costa és una de les tres edificacions que queden al litoral badaloní, juntament amb el Club Natació Badalona i el Club Nàutic Bétulo. Ofereix un menjador abocat al mar, i encara conserva les casetes originals de quan això eren uns banys inaugurats als anys vint. M’ho explica el senyor Ramon Durich, tercera generació de peixaters badalonins, amb parades al mercat de Santa Caterina de Barcelona des de fa més de cent anys. Un ofici que al mes d’octubre farà tres anys que compagina amb la direcció d’aquest negoci, acompanyat d’un equip de joves cuiners. La seva és la història del client que s’enamora d’un local. El Ramon va néixer just davant de La Donzella i l’ha vista tota la vida: “Feia molts anys que un grup d’amics esmorzàvem aquí cada diumenge, i quan vaig saber que corria perill de tancar vaig sentir que no ho podia permetre. Els propietaris encara són els descendents dels fundadors, i tenen llogades les instal·lacions per parts. Jo només gestiono el restaurant”.

PERFIL BADALONÍ

Badalona va ser un dels primers municipis catalans que a partir del 1848 es van comunicar amb el ferrocarril que unia Barcelona amb Mataró. Llavors el poble antic quedava apartat del mar, i aquest sorral era un bon lloc per fer-hi passar la via. Com que hi arribaven turistes, vint anys més tard es va urbanitzar l’actual passeig de la Rambla, un tros de platja propietat del marquès de Barberà on tenien les seves barques i cosien les seves xarxes els pescadors locals. L’aristòcrata va cedir aquests terrenys a l’Ajuntament a canvi que hi fes el passeig, que corre paral·lel a la línia de mar. L’any 1868 van anivellar el sòl, s’hi van instal·lar bancs de fusta i s’hi van plantar dues rengleres de palmeres que quasi lliscaven sobre els vagons del tren. Sembla que quan hi havia temporal moltes barques acabaven travessades a les vies i aturaven el servei.

Durant els últims anys del segle XIX la costa badalonina es va posar de moda, a la Rambla es va edificar el Coro de Marina (fundat el 1882 i encara en peus). A la dècada de 1890 s’hi va instal·lar una estàtua dedicada a l’empresari filantrop Vicenç Roca i Pi, i van obrir els primers establiments d’oci del passeig, com els quioscos de begudes o els primers cinemes de Badalona (el Cinematògraf Modelo i el Cinematògraf Mary). La Rambla es va convertir en un indret simbòlic, apte per fer-hi processons, balls, fires i embalats. Fins i tot s’hi van edificar uns jardins, amb un estany i una cascada. Lloc en disputa, que ha reflectit el pas de la història en el seu nomenclàtor: va ser passeig de Martínez Campos durant la Restauració, de Pi i Margall en època republicana, del Caudillo en el franquisme, i des del 1979 és el passeig de la Rambla.

A PEU DE PLATJA

La Rambla de Badalona es va convertir en el carrer predilecte dels seus habitants, que hi acudien a passejar, a veure i a ser vistos. A finals del segle XIX es van popularitzar els banys de mar, i per aquesta raó van aparèixer casetes, en un principi desmuntables, perquè els estiuejants hi poguessin deixar la roba. Els primers establiments d’aquest tipus van ser El Tiburón (inaugurat l’any 1880), i un any després La Sirena. I a rebuf d’aquestes instal·lacions van aparèixer des de cerveseries com La Palmera fins a restaurants mariners com Can Ramonet i Casa Pepet, passant per cases d’hostes com La Florida, situada a la Rambla cantonada amb el carrer Prim, que oferien habitacions moblades tot l’any i coberts de sis rals en endavant. Hi havia els banys Maricel (actualment el Club Nàutic Bétulo), i a partir del carrer Iris els banys de Can Belluguets. I després molts bungalous d’estiuejants barcelonins, casetes unifamiliars que constituïen un primer fenomen de turisme planificat.

L’any 1928 la por al paludisme va aconsellar enrunar l’estany i la cascada que tancava un extrem de la Rambla. Aquell mateix any, els banys El Tiburón van canviar la caseta de fusta per una edificació d’obra. I al seu costat va obrir un establiment més modest, que va ser batejat com La Donzella de la Costa. Tots dos negocis van obtenir en aquella mateixa data una concessió d’ús d’una zona costera. Com m’explica el Ramon: “El peixater Pere Bot deia que l’any 1920, els dissabtes a la tarda, es reunien un grup de persones que incloïa el mestre de l’escola pública i molts pescadors. Feien un sopar, i en acabar treien una guitarra i es posaven a cantar havaneres i cançons populars. Una de les més conegudes era aquella que deia: « A la voreta del mar hi ha una donzella», i d’aquí va sortir la cosa. De mica en mica, els cantaires es van acostumar a quedar «a la donzella», fins que un d’aquells amics anomenat Quimarru va decidir obrir-hi uns banys que portarien el mateix nom”.

Llavors La Donzella era una construcció de fusta, sobre uns pilars d’obra per protegir-la de les tempestes. Es pot veure en una gran fotografia que hi ha a la veïna plaça de Josep Cortinas i Suñol, un històric fotògraf badaloní que va deixar constància de com era la seva ciutat a principis del segle XX. S’hi veu l’establiment als anys trenta, amb una gran publicitat pintada a la façana dels dentífrics Rosemail i del fixador de cabells Roséfix. “En aquesta mateixa plaça hi tenia el final de línia l’autobús que sortia del carrer Trafalgar de Barcelona -evoca el Ramon-, i a l’estiu deixava milers de persones carregades amb para-sols i paquets, que baixaven cap a la platja pel carrer de Sant Pau, que va a morir just davant del nostre restaurant”.

Passada la Guerra Civil, la Rambla acolliria locals tan emblemàtics com el bar Marisa (en deien “el Frigo” perquè va ser dels primers llocs a vendre gelats), el bar Bahía, que disposava d’una sala dotada amb futbolins i billars, i l’orxateria Fillol, que va ser pionera a oferir aquella beguda valenciana. Com m’explica el senyor Durich: “Fins fa quatre dies això era un poble, les famílies anàvem a la Rambla els diumenges al migdia a fer el vermut, a passejar o a ballar sardanes. I el jovent hi acudíem els dissabtes a la tarda, a fer la partida o el gelat. Al final de la Rambla s’hi instal·laven els cavallets de la festa major, mentre l’actual passeig Marítim era encara un camí de sorra molt diferent de com és ara”. No obstant, durant les dècades de 1960 i 1970 els antics establiments de bany ja oferien restaurant, i també discoteca. Potser la més famosa va ser Titus a l’antic El Tiburón, o La Donzella (la pista de ball encara es conserva, i l’obren en ocasions especials com la revetlla de Sant Joan o Cap d’Any).

EL TA-KA-TÀ

A la platja que hi ha davant de La Donzella de la Costa també es va començar a jugar al ta-ka-tà, l’esport de platja que només es practica a la Barceloneta i a Badalona, malgrat que els primers juguen dos contra dos, i els segons tres contra tres. Els establiments de la platja van promocionar els seus propis equips (com el Titus i La Donzella), i es van organitzar campionats molt disputats. Un altre esport propi que també es disputen totes dues poblacions és el patí de vela, la paternitat del qual comparteixen el Club Natació Badalona i el Club Natació Barcelona. En aquesta modalitat van ser figures cabdals els germans badalonins Mongé, que van dissenyar el prototip de l’embarcació, el fuster Antoni Soler, que va ser el primer constructor d’aquesta mena de nau, o la figura del gran campió Joan Vidal Paulí.

L’antiga reivindicació de fer un port a Badalona es va perllongar molt de temps. A finals de la dècada de 1980 es va remodelar la façana litoral de la ciutat, i es va construir el passeig Marítim amb la intenció d’enllaçar amb la zona portuària. El senyor Durich continua: “Badalona va ser la primera població de la costa a reclamar un port, ja que era una de les que tenia un nombre més gran de pescadors. Tanmateix, també va ser una de les últimes a tenir-lo. El meu cosí Quimet Costa va ser un dels pioners a l’hora de demanar-lo”. En aquella mateixa època es va aprovar la llei de costes del 1988, que va anar escombrant establiments tan emblemàtics com els xiringuitos de la Barceloneta o de Castelldefels. O els antics banys El Tiburón i la discoteca Titus de Badalona, que van ser aterrats entre el 1999 i el 2000.

A La Donzella de la Costa se li podria acabar la concessió l’any 2018. De moment resisteix com una càpsula del temps, com a testimoni d’allò que va ser la costa catalana, agermanat amb les veïnes casetes de bany de Montgat, que segons la llegenda van ser construïdes amb la fusta de les caixes d’embalatge amb què van arribar al nostre país els primers automòbils Ford-T.

Mentre espera quin serà el seu futur, La Donzella segueix com un local familiar, de bon peix i cuina sense sorpreses, que atreu famílies i parelles joves de la mateixa localitat, gent de Barcelona i del Maresme, clients de tota la vida i tafaners que fan la troballa i s’hi aficionen, amics de la platja i de la bona taula, que poden tastar plats típics de Badalona com el guisat de clavellada (rajada), el pop amb allioli i patates i el suquet de moixina (una mena de tauró, de carn blanca i poca espina). A més de morralla fregida, espardenyes amb mongetes de Santa Pau, o arròs caldós de llamàntol.

Com em repeteix entusiasta el Ramon: “Tot m’ho compro jo, per això fem cuina de mercat. Segons el peix que trobo oferim una cosa o una altra. L’objectiu sempre és que el client surti satisfet”.

stats