26/11/2017

L'hora del cafè

4 min
Montse Pérez a la seva consulta a la Pondichéry, a l’Índia, on passa cinc mesos a l’any centrant-se en la cura de la lepra.

Als 60 anys va començar a córrer. Avui en té 67 i continua corrent. Cada any corre una marató i, entremig, algunes mitges maratons. “Vinga, som-hi! Una mica més, una mica més...!” Però encara que sigui aquest el crit que l’anima, no és la marató la seva principal carrera de la vida.

Montse Pérez. Dermatòloga. Pellòlogoa, com li agrada dir, era tot just una joveníssima estudiant de medicina, quan una causalitat -diu que no creu en la vocació- la va portar a l’Índia.

“Vaig conèixer una associació de Barcelona que treballava amb malalts de lepra, la JAL (Junta d’Acció contra la Lepra), i m’hi vaig apuntar. És interessant saber que el seu fundador ni tan sols era un metge: era un professor de francès, Claudio Satorre, un home que un dia, colpit pels malalts de lepra abandonats al carrer que encara hi havia a l’Espanya de la postguerra, va decidir fundar uns pisos per ocupar-se dels seus fills: els donava un lloc per viure, educació...”

-¿Hi havia molta lepra aleshores a Espanya?

-I tant! I eren malalts rebutjats per la societat. Els ingressaven a la leproseria de Fontanilles, a Alacant, dels jesuïtes. Avui encara hi queden unes 40 persones.

-Què és la lepra?

-És una malaltia infecciosa molt semblant a la tuberculosi, que afecta la pell i sobretot els nervis. Per això es produeixen unes mutilacions i deformacions tan grans. La gent pensa que és contagiosa i que no es pot curar. Fals: es pot curar amb un tractament que dura dos anys i no és infecciosa. Però hi ha l’estigma.

-La campaneta?

-La campaneta. I el vestit de sac que encara portaven els malalts del segle passat. A finals dels anys 60, la lepra va disminuir a Espanya gràcies al tractament, i és aleshores quan Claudio Satorre va decidir marxar a l’Índia. Jo m’hi apunto. Avui soc la responsable de l’associació.

-¿Hi ha encara molta lepra al món?

-Uns 250.000 casos nous a l’any. La majoria a l’Índia. Després ve el Brasil. Al Brasil hi vaig treballar a l’època de Lula. Va passar una cosa: a Lula li van donar els Jocs, el Mundial de futbol... i va decidir que s’havia de reduir la lepra. Que era una mala imatge per al país. Així que es va fer una campanya massiva, amb un tractament d’un any. Però com que el tractament demana dos anys, ara la lepra torna a ser una malaltia emergent. El bacteri es torna a reproduir. Em sembla un bon exemple de com funciona avui la política. Si a un polític se li planteja fer un hospital o iniciar un tractament, per exemple, contra l’hepatitis, la pregunta que farà és quant es trigarà a inaugurar l’hospital o quant durarà el tractament. Com que l’hospital es pot fer en un any i el tractament pot allargar-se cinc anys, decideix l’hospital: pensa en el dia que el podrà inaugurar.

-¿A vostè li costa visitar una persona de Barcelona que vol un tractament contra la calvície, després de passar cinc mesos a l’Índia cuidant leprosos?

-Costa, costa! Però abans, quan era jove, em costava una mica més. Ara veig, sobretot, la persona. Ja no tinc aquella primera cultura missionera. Un gra a la punta del nas, a vegades, pot afectar molt una persona.

-O pot ser una collonada.

-També! Aleshores els hi faig veure. No m’ho callo. I els hi cobro. I saben que molts d’aquests diners que paguen van a l’Índia. Però ¿saps que aquí la gent està molt més fotuda del que sembla? Sobretot del cap. Deia Paul Valéry que la pell és la part més profunda del nostre cos. Ens ensenya el que ens passa per dins. I tenia raó. Avui hi ha molta gent amb malalties de pell, gent que es rasca, gent amb neurodermatitis. A la pell hi veiem aquest dolor interior. I aquesta és la part que més m’agrada de la meva feina. Al metge se’l vol convertir en una mena de científic. No hi crec gens, en això. A mi m’agrada veure’l com un humanista, algú que s’interessa per la societat, que s’hi fica.

-Què ens passa aquí, que patim tant?

-Els valors. Fallen els valors. Cada dia ens mirem més el melic. La felicitat que ensenyem és absolutament falsa. La por a perdre comoditat ens allunya dels nostres veïns, de les persones. I les persones és el millor que tenim, cada una d’elles, totes.

-A més a més de l’Índia, de la consulta privada, de córrer maratons, fa uns anys que col·labores com a voluntària en un programa amb els serveis socials del Barri Gòtic de Barcelona.

-Es diu Aprenem Junts, i dins d’aquest programa jo en faig un que es diu Aprenem a Cuidar. Ensenyo a gent molt necessitada, sense feina, a cuidar-se dels altres, encara més necessitats. Com fer el menjar per a un malalt, com acompanyar-lo al metge, com rentar-lo. És una formació que després els serveix per trobar una feina. Pensava que també havia de fer alguna cosa per a la meva ciutat i n’estic encantada. És una meravella veure com gent de tota mena, vinguda de fora, alguns que no saben ni llegir ni escriure, alguns molt desarrelats, sols, som capaços de créixer junts, perquè hem decidit ajudar-nos entre nosaltres. Sobre aquestes trobades, hi ha un test que no falla mai: l’hora del cafè. Si quan sortim del centre social anem tots a fer un cafè, és que la cosa funciona. Si no hi ha cafè, malament. La vida és compartir. ¿I tu, amb qui has pres el cafè avui?

-L’estic prenent amb tu.

stats