Cada cop que l’actor Jep Barceló recita un vers, una dona que seu al meu costat el xiuxiueja amb cara d’emoció. Se’ls sap de memòria! Soc a l’espectacle Maragall a casa, un esplèndid monòleg teixit a partir d’articles, poemes i correspondència del poeta, que té lloc al que va ser el seu menjador, on cada tarda a les cinc, puntualment, el matrimoni prenia el te (la dona de Joan Maragall, Clara Noble, era d’origen anglès per part de pare). L’attrezzo és mínim: uns quants diaris estesos damunt la taula i diversos barrets, que Joan Maragall es posa en funció d’allà on va. Té el barret de fer excursions, el d’anar a la llotja del Liceu -des d’on va presenciar l’horror que van causar les bombes que hi van esclatar l’any 1893- i el d’anar a l’Ateneu -va ser-ne secretari, amb Àngel Guimerà de president; Guimerà va fer el seu primer discurs en català, cosa que va generar una sonada protesta per part d’uns quants membres-. Hi ha també els mobles de l’època, piano inclòs. Quan naixia una nova criatura, els germans grans esperaven que la mare baixés amb el nounat i els hi presentava en aquest menjador, mentre el pare, en Joan Maragall, tocava el piano.
Maragall a casa revela les vivències, els somnis i l’ideari de qui ha estat una les veus més escoltades de la Catalunya del tombant del segle passat. Té l’al·licient afegit que, en acabat, els assistents fem un recorregut per les sales de la planta baixa de can Maragall. Aquesta era una casa d’estiueig del barri de Sant Gervasi que el pare del poeta, coincidint amb la seva jubilació, va comprar per al quart fill, en Joan -els tres primers fills eren... filles-. Joan Maragall i Clara Noble s’hi van instal·lar el 1899. Encara no havia arribat l’electricitat, aleshores. Per a Maragall, viure en aquesta llar suposava una millora més que notable, ell que havia viscut d’infant en un pis menut (“Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre. El mar hi era humit, però el sol hi era alegre”). Tot ho poetitzava, des d’un paisatge fins a un estat d’ànim, fins i tot un enamorament (imaginari?) d’una noia -que va batejar amb un nom fictici, Haidé- que va conèixer a Cauterets, on passava alguns estius a “prendre les aigües” -era de salut feble- (“Jo porto el teu pensament com al front una corona que m’ombreja bellament”). Treballant a l’empresa tèxtil del pare -sent l’únic noi, estava destinat a continuar el negoci familiar- omplia de versos els llibres de comptabilitat!
“La casa enganya...”, em diu en Josep Maria Jaumà, autor del guió de l’espectacle, casat amb una neta del poeta, germana de Pasqual Maragall. “Què vols dir?” “Vivien austerament. Menjaven cada dia el mateix: escudella i carn d’olla”, em diu quan som davant d’un conjunt de fotografies de monuments italians. “Són del seu viatge de noces, l’únic viatge que van fer en tota la seva vida. No van anar ni a Andalusia, d’on procedia la mare d’ella”. Esclar que ho tenien difícil per viatjar, amb tants fills... 13! (el petit quasi no el va conèixer -tenia onze mesos quan va morir el seu pare-). De tota manera, cal dir que els Maragall-Noble tenien quatre persones de servei: una cuinera, dues cambreres i una cosidora.
De cop, desconnecto de les explicacions i m’imagino una munió de criatures d’edats força similars empaitant-se, saltironant pel saló -de “mobles funeraris”, en paraules de l’escriptor Josep Maria de Sagarra- i descobrint “zones prohibides” de la casa -i per això més atractives-, com el dormitori dels pares, que s’ha mantingut quasi intacte -es conserven els llits on va néixer i va morir Joan Maragall, i el bressol, fet a Viena, ben amortitzat amb tanta canalla-, mentre van circulant intel·lectuals: joves poetes demanant consell, escriptors com Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Francesc Pujols, un Carles Riba molt jove, Miguel de Unamuno... Maragall no tancava mai la porta a ningú. I això que uns quants hi acudien amb molt “interès”: “Em faria tan feliç si em fes quatre ratlles... el pròleg del llibre que estic acabant!”, “Hem pensat en vostè per presidir el jurat d’un nou certamen literari”, “Voldríem que ens fes una al·locució per recollir diners per la nostra causa”...
Al despatx on Maragall rebia les visites em crida l’atenció una pintura força gran, d’una noia nua en primer pla, tot i que el paisatge té també molt protagonisme. “És un Sunyer”, em diu en Josep Maria. “Maragall va fer una crítica elogiosa d’una exposició d’aquest pintor noucentista”, m’explica. Els noucentistes consideraven Maragall una antigalla, com tot el que tingués a veure amb el Modernisme. “De Catalunya hi ha dues coses que no m’agraden: la Sagrada Família i Joan Maragall”, va sentenciar Eugeni d’Ors, una de les figures del Noucentisme. “I això que havia estat el seu padrí de noces!”, remarca. Un dels fills de Maragall, en Joan Anton, va voler reconciliar Modernisme i Noucentisme i va adquirir aquesta pintura de Joaquim Sunyer, Pastoral. Ara bé, la major part de pintures de la Casa Maragall són de pintors modernistes. Hi trobareu uns quants Rusiñol i Casas -entre els quals un retrat de Joan Maragall fet per Casas.
Sota el quadre de Sunyer hi ha una llibreria. “És un moble fet a mida”, em diu l’Esther Vilar, directora de l’Arxiu Maragall. “Quan Maragall va morir, la Clara i els fills grans van treballar molt per editar les seves obres completes, i van fer fer aquest moble per desar-hi la seva obra publicada, els seus manuscrits i cartes”, m’explica l’Esther. “Nosaltres diem que és l’origen de l’Arxiu”, afegeix. “Quan van entrar les tropes franquistes a Barcelona, un comandant i el seu equip es van instal·lar a la casa uns quants dies, i aleshores la Clara va posar un catre -un llit lleuger- davant d’aquest moble. Així, cada nit, mentre hi dormia, evitava que requisessin els documents del seu marit”. Qui sap si això els va salvar.
“La ciutat del perdó”, l’article que Prat de la Riba va rebutjar
“Maragall era sobretot conegut com a articulista”, remarca Josep Maria Jaumà. “¿Saps que no hi ha cap antologia de la poesia de Maragall fins després de la guerra?” Els seus articles permeten conèixer els grans esdeveniments de la història de Catalunya de finals del XIX i principis del XX. Quan van condemnar a mort Ferrer i Guàrdia, com a cap de turc pels fets de la Setmana Tràgica, Maragall va escriure un article per a La Veu de Catalunya titulat “La ciutat del perdó”, en què recordava que no hi havia cap prova contra ell.
“¿Com vos podeu estar axís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuich, treuràn del castell un home lligat y [...] allí, quan toqui l’hora [...] s’ajenollarà de cara al mur, y li ficaràn quatre bales al cap, y ell farà un salt y caurà mort com un conill?”.
“Prat de la Riba, que n’era el director, va decidir no publicar-lo. Maragall no va dir-li a ningú, ni probablement a la seva dona, aquest contratemps”, explica en Josep Maria Jaumà. “Era una persona discretíssima i molt conciliadora”, diu. “D’una gran humanitat i gens rancorosa”, subratlla. “Poc després, Prat de la Riba va demanar-li que fes la presentació de l’edició popular del seu llibre La nacionalitat catalana, i Maragall no va dubtar a dir-li que sí”, explica. Uns anys més tard, quan Maragall ja era mort, remenant documentació, es va trobar l’article que Prat de la Riba havia rebutjat. L’original de “La ciutat del perdó”, i tot l’arxiu de Joan Maragall, forma part de la Biblioteca de Catalunya i és a la Casa Museu Joan Maragall.
NOTA: Les representacions de l’espectacle ‘Maragall a casa’ es reprendran a l’octubre.
