Invitació a l’inconformisme

Una de les principals dificultats de la vida pública -tot i que també de la vida individual-és posar-se en el lloc de l’altre, intentar pensar com ell o esbrinar la causa de les seves opinions. La mandra i el dogmatisme porten a acomodar-se en el bàndol propi: els creients amb els creients, els ateus amb els ateus, la dreta amb la dreta, l’esquerra amb l’esquerra, i així successivament. La incapacitat de situar-se -encara que sigui provisionalment- en el mirador aliè porta al conformisme i a l’esterilitat. Lamentablement, això no només és molt freqüent en l’acció política sinó també en el món intel·lectual i artístic, on molts troben refugi en posicions similars, si no idèntiques, a les que ells mateixos defensen.

Ser sempre a la trinxera pròpia és d’una monotonia lamentable, mentre que atrevir-se a combatre a camp obert comporta, juntament amb els riscos, l’excitació d’enfrontar-se amb el que és advers i desconegut. Hi ha autors que faciliten una actitud conservadora, amb lectors fidelment cuirassats a la seva ombra. Però n’hi ha d’altres, una minoria, que criden a la desprotecció i a la recerca. Aquests últims acostumen a ser contradictoris, poc inclinats a ser assimilats en dogmes ben definits. Montaigne amb la seva elegància, Schopenhauer amb la seva altivesa o Nietzsche amb la seva apassionada provocació formen part d’aquest grup. Però potser el mestre d’aquests intel·lectuals que no conviden a l’acatament sinó a la incertesa és Blaise Pascal, un home de tarannà renaixentista que va acabar consumit pel foc diví.

Els Pensaments de Pascal són sempre, per a qui gosa llegir-los, una invitació a la paradoxa i a la ironia. Si algú no dona gens d’importància a la transcendència, no creu en Déu, no pensa que hi ha alguna cosa que s’escapa de la raó, aquest algú hauria d’enfrontar-se als Pensaments de manera obligatòria per posar en joc algunes de les seves certeses. I, per descomptat, no cal creure en el que creia Pascal. Creure-hi seria trair-lo.