‘Els Invisibles’

Deepti Golani, de Beawar a Barcelona

La Deepti va arribar a Barcelona a principis dels noranta i és una de les protagonistes d’'Els invisibles. Les vides de 31 immigrants de Catalunya’, una publicació que ha arribat a les llibreries aquesta setmana i recull en primera persona les il·lusions, decepcions, alegries i infortunis d’una trentena de persones d’arreu del món. Us oferim una selecció de la seva història

E ls meus primers cinc anys a Barcelona els vaig dedicar a estudiar castellà. Vaig fer-ne cinc cursos. I també de català. En vaig cursar dos. Però això va ser més tard. De fet, al principi, no sabia que Catalunya tenia més d’una llengua oficial. Pensava: “Hi ha gent que parla l’espanyol amb un accent diferent. A vegades l’entenc; d’altres, no”. Fins que em van explicar que es tractava d’un altre idioma.

I en tinc anècdotes... Un dia, pel Montseny, vaig llegir un cartell on deia: “Àrea de caça”. Com que no coneixia la ce trencada, vaig llegir “àrea de caca”. La meva imaginació em va fer pensar que tenien una zona al bosc destinada als excrements. Però més endavant hi havia una altra “àrea de caca”. I uns quants passos més enllà, una “àrea privada de caca”. Quan vaig llegir “privada” vaig pensar que m’estava perdent alguna cosa. Fins que ja al final vaig llegir “espai controlat de caca”. No era normal. Havia de preguntar-ne el significat, tot i que em va costar perquè venia d’una cultura en què no es parlava ni de pipís ni de caques. I m’ho van explicar.

Però al carrer també em va passar una cosa semblant. Als balcons de les cases llegia “pis en venda”. I no entenia quina necessitat tenien de fer-ho, de vendre la seva orina! Fins al tercer mes no vaig acabar de saber-ne el sentit real... Però és que a la Fira de Reis, la de Sant Tomàs, a la Gran Via, vaig veure gent menjant caca! D’acord... És un dolç en forma de caca, però si algú no sap que és de sucre i comestible, impacta. Fins i tot hi ha qui en ven amb vàters.

I després es donen cops a un tronc perquè cagui regals; o es tenen caganers al saló de casa... Us imagineu si no m’hagués qüestionat allò que veia? Hauria arribat a l’Índia al cap d’uns quants mesos i què? Hauria explicat això! A vegades l’ésser humà tendeix a pensar que els estranys són els altres i que les cultures tenen les seves coses rares. Ara que dono classes de cultura índia sempre dic als meus alumnes: “Si percebeu alguna cosa diferent que no encaixa en la vostra culture box, pregunteu de seguida. No tragueu conclusions abans d’hora. Tots tenim coses; totes les cultures en tenen, i sempre hi ha una raó al darrere”.

Vinc del nord de l’Índia. Vaig néixer en un poble que es diu Beawar, a uns setanta quilòmetres de Pushkar, una ciutat força coneguda pels turistes. Més tard, em vaig traslladar a Jaipur, on vaig estudiar a la universitat i hi vaig treballar fins que em vaig casar, el 1991. Ho vaig fer de manera concertada pels pares, com es fa a l’Índia. El meu marit, indi també, de Jaipur, ja vivia a Barcelona abans de la boda. Uns quants mesos més tard del casament, el 3 d’octubre del 1991, vaig arribar a la ciutat.

Als inicis dels noranta, el canvi climàtic encara no havia arribat. Per això a l’octubre a Catalunya ja feia fred, mentre que a l’Índia feia calor. Quan vaig sortir de l’aeroport de Barcelona duia un jersei i unes sandàlies -el que una es posa a l’estiu-. I la primera sensació que recordo en arribar va ser la de tenir molt de fred. No recordo què vaig veure i què no. I després, a casa, a Barcelona, els primers dies em dolia la soledat perquè a l’Índia sempre havia viscut amb molta gent. La família sempre acostuma a viure junta. Soc la petita de quatre germans (tres noies i un noi), estava molt consentida. I de sobte, a Barcelona, sola. I aquí tampoc hi havia els meus amics, és clar...

Abans d’arribar aquí pensava que tothom sabria parlar anglès, però no va ser així. M’imaginava treballant l’endemà d’arribar. Tampoc va ser cert. D’acord, sí, vaig començar a treballar, però a casa. Feia les feines de casa, cosa que a l’Índia no havia fet mai. Som un país molt poblat i la mà d’obra és barata, per això moltes famílies tenen ajuda externa. En el meu cas, dues o tres persones venien cada dia a netejar i es cuidaven de la casa. Jo era directora d’una empresa tèxtil a l’Índia i tenia vint persones al meu càrrec. És clar que em vaig sentir perduda en arribar! Em fa riure, perquè la imatge que tenia del primer món va desaparèixer ràpidament.

Però els meus inicis a Barcelona també van tenir coses maques: tot era tan gran, tan net... I vaig veure el mar per primera vegada! A més, a les aixetes sempre hi havia aigua; i, si volies, calenta i tot.

La meva infància va ser molt feliç, em cuidaven molt, i teníem una bona situació econòmica. El meu pare treballava en un banc, n’era el director. I als funcionaris com ell els pagaven les vacances, així que, a l’estiu, al maig i al juny, que és quan fa molta calor, uns 48 ºC, anàvem a la muntanya. De petita, jugava a hoquei sobre herba; participava en tot tipus de competicions. Tinc alguns trofeus a casa. I també m’encantava estudiar; treia molt bones notes. Agraeixo moltíssim la vida que he tingut. Recordo que el meu pare sempre ens aconsellava: “Heu de viatjar soles i aprendre, perquè no se sap mai on anireu a parar ni què fareu; així que heu de saber fer de tot”. Si em va costar tant adaptar-me aquí és perquè els records que tenia de l’Índia eren molt bons: tot el que havia muntat allí de sobte em faltava.

“Si em va costar tant adaptar-me aquí és perquè els records que tenia"

Si vaig venir a Barcelona és perquè el noi amb qui em vaig casar hi tenia una empresa d’electrònica. Quan dirigia l’empresa tèxtil, jo ja tenia edat de casar-me i, aleshores, la meva mare va buscar un marit per a mi, i la mare del meu marit, una esposa per a ell. Així és com funciona a l’Índia: els casaments són concertats. Tenia vint-i-quatre anys quan el vaig conèixer i em vaig casar al cap d’un mes.

En els enllaços pactats, hi ha diversos passos: un cop se sap la parella que es vol formar, analitzen la seva compatibilitat. Ho fan a través de les cartes astrals de cadascú -a l’Índia, quan neixes, de les primeres coses que reps és la teva carta astral-. Després, es compara el nivell econòmic de les famílies i es busca que sigui el mateix o semblant. També cal que les dues famílies tinguin la mateixa llengua materna. I que siguin de la mateixa casta. Les dues mares van veure que tot encaixava i vam reunir-nos, totes dues famílies, per conèixer-nos abans del casament. El 30 de maig del 1991 en Raju Golani i jo ens casàvem. [...]

El primer Diwali casada

“Què faràs per Diwali, filla? Que és el teu primer any de casada!”, em va preguntar la meva mare tot just arribar a Barcelona. El Diwali, o festa de les llums, és una festivitat hindú que també és present en altres religions com el jainisme, el sikhisme o el budisme. Se celebra a finals d’octubre i dura cinc dies. Segons el calendari de Vikram, es festeja l’arribada de l’any nou. És molt semblant al Nadal d’aquí: hi ha regals, menjar, decoracions als carrers, etc. Però jo no pensava fer res aquell dia. Res. El meu marit treballava, la meva família era lluny, no hi havia ambient. Com podia ser que en aquelles dates a l’Índia sempre estrenéssim vestits -un cada dia- i ara, a Barcelona, no sabria ni on anar a celebrar-lo si em comprés una peça nova de roba? I, a més, la roba d’aquí no és com la d’allà: els vestits indis són de colors molt vius i fets de seda. Se’n diuen saris. Per a mi, és el més elegant que algú es pot posar; tothom (alt o baix, més prim o menys prim) fa goig.

No sé quin va ser el moment clau del meu procés d’adaptació. Recordo que vaig agafar asma. Només llevar-me, esternudava. Suposo que a causa dels canvis que vaig experimentar, el meu cos va reaccionar: em feia proves i tot em sortia vermell. És graciós perquè era com si tingués al·lèrgia a Barcelona... A la preciosa Barcelona.

Quan vaig tornar a l’Índia per visitar la família, m’hi vaig estar tres mesos, temps que em va permetre fer un curs de ioga sencer.

Després, en tornar a casa, vaig començar amb la meditació. I això és el que em va ensenyar el que és l’acceptació. Hi ha coses que pots canviar i d’altres que has de deixar que passin tal com venen. O si no al teu cos hi haurà frustració, que voldrà sortir d’alguna manera. Recordo una època en què vaig estar ingressada en tots els hospitals: vaig estar a la unitat de cures intensives de la Dexeus cinc o set dies per asma. Però des que tinc aquesta connexió espiritual amb el meu cos -me’l sento, me l’escolto- ja no he tornat a ingressar-hi més.

L’estat emocional i físic és molt important. És a partir del moment que estàs bé que pots pensar a fer coses.

Poc després em vaig quedar embarassada del meu únic fill. A l’agost farà vint-i-un anys que va néixer. És un noi fantàstic, molt educat. És amor. I no ho dic perquè sigui la seva mare...; a l’escola també ho deien i les seves amistats pensen que té molt bon cor. Des de sempre, jo he parlat al meu fill en anglès o en sindhi (la llengua materna del meu marit i meva), i el meu marit li parla en hindi. Després el vam dur a una escola catalana i els veïns li parlaven en castellà. Així que el meu fill és multilingüe, i m’encanta! A primer de batxillerat va obtenir el Proficiency (correspon al nivell C2) d’anglès, i sense anar a cap acadèmia.

Ara estudia direcció d’hotels en anglès en un centre vinculat a la Universitat de Barcelona, al costat de la Vall d’Hebron; és el seu tercer any. És tan gran, ja... Encara recordo el dilema d’escollir l’escola. Sí o sí volíem que es formés en un centre català i, després de recórrer tots els col·legis de Barcelona -en un em van dir que m’espavilés a saber català; a aquell no hi aniria, el meu fill-, ens vam decantar per Lestonnac. Tinc una escena a la ment que em fa molt riure perquè, és clar, jo anava a demanar informació per a un nen de tres anys però els vaig preguntar quin percentatge d’alumnes, després de fer la selectivitat, estaven cursant la carrera universitària que volien. Primer em van dir que què feia preguntant això a aquestes alçades i després em van assegurar: “El 90%”.

Penso que l’escola i la família són molt importants en el creixement personal d’un individu. Sempre s’han de complementar. A casa, per exemple, tenim unes normes: el meu mòbil i el del meu marit sempre estan al saló i no ens l’enduem a l’habitació, i demanem al nostre fill que faci el mateix. Perquè, per poder exigir, jo he de complir abans. Crec que és lògic. [...]

Les aparences enganyen, i enceguen

M’he sentit discriminada per ser de fora. Els éssers humans, a vegades, no tenim consciència. Un dels primers cops que caminava sola per Barcelona, no recordava on quedava la Gran Via i ho vaig preguntar a una parella. Com que volia ser amable amb ells i no molestar-los, els vaig dir primer: “ Por favor ”. Em van mirar i de seguida em van respondre: “No!”. Es pensaven que els demanava diners! Em va marcar tant, això... Vaig arribar a casa amb llàgrimes als ulls i no em vaig atrevir a sortir al carrer durant uns quants dies. Va ser molt dur que em confonguessin amb una dona pobra, amb tota la història que dúiem la meva família i jo al darrere.

“Ho he après tot en català, treballo en català, pago els mateixos impostos que vosaltres... Per què aquest tracte?”

En tinc alguna altra. Fa gairebé un any, un dia vaig voler comprar coses per a la meva família per portar-les-hi quan anés de visita a l’Índia. Duia una bossa petita per guardar el mòbil i poca cosa més, unes vambes còmodes per caminar, uns pantalons i una samarreta normals. Tan bon punt vaig entrar a la botiga, l’home de seguretat em va començar a seguir. Caminava pels passadissos plens de roba i ell, allà, a darrere meu. Canviava de planta i ell, allà, darrere meu. Vaig sortir sense comprar res, és clar! En una altra botiga em va passar el mateix. Potser és perquè els indis ens assemblem molt a una ètnia força nombrosa aquí, la dels romanesos gitanos.

Les aparences són el que compta en aquesta societat en què vivim. És ben trist, però és així. Després de vint-i-set anys a Barcelona, què més necessiteu perquè sembli que estic integrada? Ho he après tot en català, treballo en català, pago els mateixos impostos que vosaltres... Per què aquest tracte?

Ser de fora és delicat. El que entenc per integració és que se’m valori com a índia que soc i com a catalana -vaig obtenir la nacionalitat fa uns quants anys, però d’això ja en parlarem més endavant-. Penso que, en venir aquí, el meu deure era aprendre català i follow all the rules [complir totes les normes]. Però el que no se’m pot demanar és que m’oblidi de les arrels. Aquest és el primer error que es comet amb l’immigrant. Per què hem de ser d’un lloc concret? Per què no podem ser de l’univers?

A més, què significa allò d’“Escolta, oi que ets més feliç aquí que no pas al teu lloc d’origen?”. Per què he de ser més feliç? Per què aquest més? Si la família la tinc allà! Que potser a la vida només compten les coses materials? No! Però, bé, ves a saber! Jo a l’Índia vivia molt millor que aquí, la casa era molt més gran.

Es dona per fet que els immigrants venen per millorar i que aquí han de viure de puta mare. És al·lucinant. Què en sabem de la situació de cadascun o de les seves emocions? Doncs bé, seguint els meus ideals, quan vaig arribar a Barcelona vaig estudiar l’idioma -en aquest cas, dos: el català i el castellà-. Ja us he explicat a l’inici que els primers cinc anys em vaig dedicar a assistir a cursos.

El meu marit treballava. I jo, de fet, tenia l’opció d’estar amb ell a la botiga d’electrònica. Però aquella idea no em feia el pes. Jo volia fer alguna cosa que tingués a veure amb mi! Com que passava tant de temps a casa, cuinava. I, rumiant a què podia dedicar-me que m’agradés, se’m va ocórrer oferir tallers de cuina índia, que van acabar en cursos de cultura d’allà.

Més tard, parlant amb gent, vaig arribar a la conclusió que la manera de fer negocis dels indis era diferent de la dels espanyols, i que els empresaris d’aquí en sabien ben poc, de cultura índia. Els vaig fer una proposta de formació en protocol de negocis indis i així és com vaig començar a donar conferències i cursos.

Si haguéssim de comparar l’Índia, Espanya i Alemanya, l’Índia i Alemanya estarien en dos extrems, i Espanya quedaria enmig. És a dir, hi ha una diferència cultural en el camp dels negocis entre indis i espanyols, que encara s’accentua més amb els alemanys. Per exemple, tant a l’Índia com a Espanya, si arribes deu minuts tard no passa res; en canvi, a Alemanya, s’ha de ser puntual.

En les reunions, aquí es mira l’agenda i s’intenta seguir els punts del dia. A l’Índia, el primer que fan és preguntar-te com t’ha anat el viatge, quina és la teva situació familiar, et pregunten pels fills (què tal els van els estudis, etc.)... I no és que vulguin envair l’esfera de la intimitat, sinó que tracten de conèixer la persona amb qui faran els negocis. A Espanya, el temps de la sobretaula pot ser important per fer negocis. A l’Índia, tot s’ha d’haver enllestit abans de dinar. Són petits detalls que va bé de saber. I això és al que em dedico ara, a formar els empresaris en aquestes qüestions.

A més, des de fa molts anys, col·laboro amb Casa Àsia en un munt de projectes. Faig workshops [tallers] per a nens i adults sobre cultura índia; ensenyo l’hindi en aules; ofereixo petites formacions per viatjar a l’Índia, i també faig algun curs de protocol de negocis. Com que soc freelance, hi ha coses que les faig amb Casa Àsia i d’altres que les faig pel meu compte, com per exemple donar conferències a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Pompeu Fabra com a guest speaker. [...]

Ser dona a l’Índia

La meva situació, els meus estudis, el fet d’haver sigut directora d’una empresa i estar al càrrec de vint persones, no és gaire freqüent. Tot i haver tingut una infància molt bona, i que el meu pare sempre va voler que tots estudiéssim i viatgéssim, m’he sentit invisible en molts casos pel fet de ser dona. Tant a l’Índia com aquí, tant per a la societat com per a la família. Sovint, quan m’he plantejat dur a terme alguna cosa, he decidit no fer-la perquè he pensat primer en la meva família i en les conseqüències que se’n derivarien.

Com a dona índia, un cop et cases s’imposa la idea de “dedicar-se a la família”. Tant se val quines siguin les teves aspiracions. I tu, tu mateixa, acabes sent l’última perquè primer ets “la dona de...”, després ets “la mare de...”, o “la filla de...” o “la germana de...”. Això és el que passa normalment. A més, en el moment en què et cases, canvies de nom i de cognom, cosa que es fa davant del sacerdot i les famílies. Per sort, cada cop és menys habitual i em sembla genial perquè es perd totalment la identitat. Neixes, estudies i ho fas tot amb un nom, i després de casar-te en tens un altre. És com si tinguessis una vida nova, com si comencessis de zero. En el meu cas, no ho vaig qüestionar mai perquè tothom ho feia, així que jo també.

De fet, per venir a Barcelona vaig tenir dificultats amb això del nom. Només aquí em diuen Deepti, a l’Índia ningú em coneix com a Deepti. Per a ells soc Sunita -fins i tot per a la família del meu marit-. I és que els certificats i tota la paperassa estan a nom de Sunita. És per això que vaig tenir molts problemes burocràtics quan vaig voler obtenir la nacionalitat.

Una de les qüestions que no podem passar per alt si parlem de ser dona a l’Índia és la de la menstruació. Hi ha una pel·lícula que es diu Pad Man -és a Netflix, us la recomano-. Pad és la compresa que porten les noies índies i el film tracta de la vida d’una activista que proporciona compreses de baix cost a les dones de les zones rurals.

A l’Índia hi ha moltes comunitats i, depenent de les regions, la regla és un tema tabú. Als pobles (no a tots els llocs, per descomptat), durant el període s’aparta la dona de casa. Ni a les meves germanes, Asha i Neelam, ni a mi ens va passar mai, això. Sempre hem viscut a casa. Això sí, la meva mare sempre ens recomanava que, per respecte, els dies que teníem la regla no anéssim al temple.

La situació està canviant, encara que no al ritme que ens agradaria. Tot i això, he de dir que les dones índies cada cop se senten més fortes. Per posar un exemple, ara s’han creat pàgines de Facebook de noies viatgeres provinents de l’Índia, on expliquen les seves aventures i que volten per aquí i per allà... Això abans era impensable.

Els tres rius més importants d’Espanya

Fa dos anys vaig aconseguir la nacionalitat; és a dir, quan ja feia vint-i-cinc anys que era a Barcelona. Abans no la volia, fins que em van recomanar tenir-la per si de cas. És un procés molt llarg. La vaig demanar el 2013 i la vaig aconseguir al cap de quatre anys.

Vaig haver de fer un examen oral davant d’un tribunal que anava fent preguntes, una darrere l’altra. Has de tenir un nivell fluid de castellà perquè van molt ràpid i has de saber tres rius importants d’Espanya, festivitats destacades de l’Estat, en què consisteix el poder legislatiu, qui és el cap d’Estat... L’única que vaig fallar va ser la de si Espanya és un estat laic. Vaig dir que no. Em vaig preparar l’examen consultant internet. Res més. Penso que si llegeixes les notícies, els diaris i escoltes les ràdios i veus la televisió, més o menys saps el que cal saber. No em vaig posar nerviosa el dia de l’examen, no ho sé, potser estic acostumada a fer tantes xerrades i tants exàmens...

[...]

El millor i el pitjor de ser aquí

El millor de ser aquí són les oportunitats d’estudiar que he tingut. He après molt. I el pitjor és estar lluny de la família, perdre’s les festes, les celebracions, el dia a dia... La soledat, sentir-se sol tot i estar envoltat de gent, és el pitjor.

Per a mi, la meva mare és el més important que tinc. La mare va aprendre a escriure per poder-me enviar cartes. Només de pensar quant temps li deu haver calgut per escriure-me-les... Sovint estan tacades d’espècies. Triga tant a escriure-les que potser escriu unes quantes línies, cuina, i després segueix amb la carta. I fan olor. Fan olor de l’Índia. 

Història recollida per Andrea Vargas Torrentó

“Per què van venir a viure a Catalunya? Què desitjaven quan van venir? Què van pensar una vegada van ser aquí?”. Aquestes i moltes altres preguntes són les que es plantejava el periodista Andreu Farràs quan cada dia llegia i tractava notícies relacionades amb el fenomen de la immigració. “Els immigrants només són visibles quan són víctimes d’alguna notícia tràgica”, assegura. Amb l’ajuda de quatre periodistes -Pau Farràs, Immaculada Santos, Gemma Varela i Andrea Vargas-, va decidir entrevistar 31 persones d’arreu del món per recollir el relat en primera persona de les seves vides, amb les seves il·lusions, decepcions, alegries i infortunis, per recollir-los en format llibre. “Va ser complicat trobar perfils variats. Però finalment ho vam aconseguir i ens van explicar la seva història. L’única condició va ser que ells veurien l’esborrany i donarien el seu vistiplau”, explica Farràs.

Les històries personals d’ Els invisibles, publicat per Edicions 62, van acompanyades de reflexions d’experts qualificats i pensadors de referència, així com de peces de documentació i estadístiques sobre les migracions. “Es tracta de reflexions que acompanyen el relat per entendre de què parlem quan parlem d’immigració. La meta d’aquest llibre és reflectir i visibilitzar, mitjançant 31 històries de dones i homes molt diferents, la riquesa d’un fenomen que ha vingut per quedar-se i que entre tots -començant pels representants polítics- hauríem de saber canalitzar, gestionar i aprofitar”.

A causa del coronavirus, la presentació oficial de la publicació es va ajornar i els exemplars enllestits d’ Els invisibles van estar confinats durant dos mesos als magatzems d’Edicions 62. Però a partir d’aquesta setmana el llibre ja es pot trobar a les llibreries. “És probable que la presentació sigui virtual”, assegura Farràs, que no desisteix a fer-ne una de presencial. “La presentació d’un llibre és una festa, i tard o d’hora ens tornarem a reunir”. 

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF