REPORTATGE

L’ocàs de les ballarines ‘Tamasha’

Les envolta una aura de misteri i sensualitat que la bruta realitat índia s’encarrega de fer miques, perquè la vida de la que probablement és l’última generació d’aquestes dansaires transcorre en tronats bordells maquillats de sales d’espectacles, lluny de la virtuositat i sofisticació dels contes que han forjat el seu mite

anita Jadhav (Jumpha, 1999) obre les portes del seu armari i tria amb delicadesa el nauvari o sari de nou metres amb què es vestirà durant l’espectacle. Fa lliscar les seves fines mans entre les sedes que, doblegades i apilades amb cura, dibuixen un exòtic arc de Sant Martí sobre el prestatge de fusta. “Els he comprat tots jo”, ens explica orgullosa, extraient-ne un de tons taronges i vermells brodat amb fil daurat. L’Anita comparteix habitació amb dues noies més amb qui forma una companyia o grup de ballarines de les denominades tamasha. Viuen on treballen, treballen on viuen. Les tres companyes dormen sobre catifes que estenen al mateix terra de pedra on s’ajupen per cuinar, s’agenollen per menjar i s’asseuen per resar. “Ho fem tot a deshora -diu l’Anita-, és una de les pitjors parts d’aquesta feina”. Es queixa perquè la majoria dels homes venen a veure-les ballar de matinada, així que acaben sopant gairebé a l’alba, i després dormen de dia, però no descansen.

L’origen de les ballarines tamasha es remunta almenys al segle XVI, i està estretament lligat a la comunitat Kolhati, classificada com a tribu nòmada pel govern de Maharashtra. Animadors i acròbates professionals, els Kolhati actuaven en públic i davant grans audiències en festes, mercats i fires de bestiar. Un costum ancestral establia que cada família havia de triar una de les seves filles adolescents que, exempta de contreure matrimoni, era venuda com a ballarina a una companyia habitualment gestionada per un home encarregat d’administrar els diners que generava. Ensinistrades per seduir, les tamasha eren admirades per l’elegància i sensualitat amb què es movien al so dels dholki (tambor de mà de dos caps) mentre recitaven cançons lavani. Les seves lletres eren romàntiques, picants i obscenes a parts iguals; elles evocaven l’erotisme, el desig i la luxúria. A diferència dels seus familiars, actuaven en entorns privats i exclusius, exhibint magnífiques joies, a fi d’entretenir selectes governants, nobles i rics mercaders, a més de reforçar, segons relaten els escrits, la moral de soldats i guerrers.

Entre pètals i brutícia

Encara que amb variacions, la tradició ha perdurat, i a la ciutat de Jamkhed, al centre-oest de l’Índia, hi ha registrats nou sangit-bar o teatres on venen el seu art més de 480 dones. Cadascun dels centres compta amb entre deu i quinze grups a triar pels clients, que paguen 4.000 rupies (50 euros) per una hora de funció -6.500 si el local té aire condicionat-. L’Anita fa tres anys, des dels 17, que treballa en aquest recinte anomenat Ghungru Kala Kendra, on les cinc cambres condicionades per als xous estan disposades just davant de les dotze habitacions on viuen les noies. Són dues fileres d’edificacions d’un sol pis, separades per un caminet de pedres que les ballarines es preocupen d’embellir: col·loquen les pedres en forma d’estrella, les acoloreixen amb pólvores aromatitzades, i escampen molts pètals de flors diferents. Però a l’Índia res s’acaba assemblant al que t’havies imatginat a partir del que t’havien explicat, i tampoc ha passat aquest cop. El concepte de luxe aquí és molt diferent del que qualsevol occidental podria esperar. Als espais que ens mostra l’Anita, on ella i les seves companyes ballen, no hi ha escenari ni cadires; les parets escrostonades estan plenes d’escopinades, les restes de menjar s’amunteguen a les cantonades, i el vellut vermell que recobreix l’única gran butaca habilitada per als espectadors, llardosa, acumula la porqueria absorbida durant anys. “Al darrere de tot, asseguts a terra, es col·loquen els músics. Just al costat, dreta, la cantant principal. I en primera línia, davant els clients, nosaltres”, explica.

L’Anita se’n va per tornar a la seva habitació i continuar arreglant-se. Ella i les altres dues noies ens regalaran una breu mostra del seu art. Mentre esperem pacientment assegudes a la ronyosa butaca, les dues treballadores socials que ens acompanyen i ens ajuden amb les traduccions, Sangita Som i Tanaya Ghosh, ho aprofiten per posar-nos en guàrdia: “Encara que les cançons que escoltareu són antiquíssimes, elles ja no es mouen com ho feien les seves antecessores”. La Sangita i la Tanaya diuen que les noves tamasha introdueixen cada vegada més coreografies pròpies de Bollywood, perquè és el que els seus clients demanen, i que el ball tradicional s’ha desvirtuat i acabarà per desaparèixer.

Les cançons que canten són antigues, però el ball ara ja té influències de Bollywood

Sentim un soroll metàl·lic que es repeteix i sona al compàs del pas lleuger que porta Pooja Pnomod (Jamkhed, 1995), la segona de les intèrprets. Travessa el llindar de la porta saludant riallera amb un cordial “ Namasté ”, i aclareix els nostres dubtes quan s’aixeca el preciós sari negre brodat amb fil daurat que l’embolica per deixar els turmells al descobert: “Porto set quilos de cascavells lligats a cada costat”. Ens explica que el tempo de la música que sonarà és ràpid, i que elles l’enforteixen marcant cada pas amb un cop de cascavells. “Al principi em feien molt mal les cames i tenia tota la zona plena de ferides”. La Pooja es refereix als sis mesos de formació que totes elles han de completar una vegada ingressen en un sangit-bar, abans de poder actuar en públic. “Però ara els meus turmells ja són forts!”, somriu.

De seguida s’hi uneix Surkha Jadhav (la tercera ballarina), i també es col·loquen al seu lloc els músics i la cantant, abillada amb un sari vermell espectacular. Quan arriba Anita Jadhav comencen a sonar els dholki. Assegudes a terra i cobrint-se el rostre amb el sari, les tres tamasha belluguen els peus enèrgicament fent xocar els cascavells. La melodia s’accelera, elles es treuren el vel i dibuixen amb els seus braços recargolats moviments circulars que adornen agitant també canells i dits. Aixecades, el so dels cascavells resulta encara més estrident i competeix amb els impressionants aguts de la dona de vermell. L’Anita, la Pooja i la Surkha s’hi esforcen més quan ens veuen treure les càmeres de fotos. Canten, miren i ballen per a nosaltres durant prop de 15 minuts, amb indubtable talent, encara que sense gaire disciplina ni sincronització.

Al final de la funció

Després de la demostració, de tornada a la seva habitació, mentre es deslliga les turmelleres, l’Anita accedeix a mirar enrere i compartir la seva història: “La meva mare em va donar només dues opcions: casar-me o això”. Recorda amb nostàlgia i gotes de tristesa que va créixer al costat de la seva àvia, perquè la seva mare també va ser tamasha. “Vaig poder estudiar fins que vaig fer 10 anys. Després vaig començar a treballar netejant altres cases per poder portar una mica de diners a la nostra”, ens explica. I segueix: “Sabia que la meva mare i la meva tia ballaven, veia els seus saris, les seves pintures i maquillatges… Em va seduir més el seu món que veure’m sotmesa a un marit per a la resta de la meva vida”. Però tampoc va resultar ser el que ella s’havia imaginat: “Al principi em va agradar. Em va agradar aprendre a moure’m i a posar-me maca, i després demostrar davant el públic el meu nivell. Ara, però, voldria poder tirar enrere i haver triat ser esposa, mare i mestressa de casa -fa una pausa-, perquè la majoria dels homes venen aquí borratxos i amb males intencions…”

Tabús i cert secretisme encobridor han alimentat la confusió que existeix entorn de la relació entre la professió de les tamasha i la prostitució. Malgrat que les mateixes ballarines sempre han negat -i encara avui dia ho continuen fent- de manera pública que els seus serveis incloguin activitats sexuals, nombrosos testimonis i casos documentats evidencien el contrari. En efecte, les famílies Kolhati venien i venen la virginitat de les seves filles, que, al mateix temps, és subhastada pel director de la companyia: l’home que més diners ofereix per la noia passa a posseir-la, i podrà ficar-se al llit amb ella, amb consentiment o sense, sempre que li plagui, sense pagar-li res a canvi. Costejarà, això sí, l’educació i altres despeses dels nens que neixin d’aquestes relacions, encara que mai els reconeixerà com a legítims ni els cedirà el seu cognom. “Tinc un company, un home que ve a veure’m de manera regular, una vegada a la setmana”. L’amant de l’Anita és metge, està casat i té fills. Diu que ella és “com la seva segona esposa, però sense matrimoni”. Tenen un nen i una nena plegats que viuen amb la família de l’Anita i van a escola “perquè el seu pare vol que siguin metges també”. Ajunta els palmells de les mans, pregant als déus que així sigui.

Els clients paguen per mirar mentre ballen, i trien la que els agrada”

La vida de les tamasha i la seva activitat transcorren en paral·lel a aquestes relacions permanents, i els xous que interpreten, semblants al que acabem de presenciar, són una cosa així com un aparador o catàleg vivent a través del qual s’ofereixen als seus clients, els que sí que paguen a canvi de sexe. Rahul Deshmukh és treballador social, delegat a Jamkhed del programa de salut implementat per l’ONG índia de nom Snehalaya, que opera a tot el districte. Des de fa deu anys, ofereixen informació pràctica, revisions mèdiques i preservatius al gairebé mig miler de dones que exerceixen aquesta variant de prostitució encoberta. “És una gran paradoxa -explica Rahul-, aquí hi venen empresaris, polítics, banquers… Són homes amb gran poder adquisitiu que mai, en la seva vida pública, es barregen ni comparteixen cap espai amb gent de castes inferiors. Però aquí es fiquen al llit de manera clandestina amb noies pertanyents a col·lectius marginats”. Certament, mantenint relacions sexuals és el moment que més a prop poden estar físicament dues persones, però per a aquesta fi les barreres de casta no semblen importar.

Els clients paguen per observar-les mentre ballen, trien la que més els agrada i, després, a través del director de la companyia, tornen a pagar per portar-les a habitacions contigües on tenen lloc les trobades sexuals. Rahul Deshmukh ens aclareix també que les tamasha lliuren el 50% de tot el que guanyen a l’amo (generalment un home) de l’habitació on viuen i de les cambres on treballen.

“Va ser la pobresa que em va portar aquí, i no li passarà a la meva filla”

En aquest sentit, Pooja Pnomod és una excepció: a més de ballarina, és propietària de la seva habitació i la cap de la companyia que integra. Ens convida a passar, vol que la retratem on viu. “Jo hi estic a gust aquí, no ho canviaria -ens explica-. El pare dels meus fills es fa càrrec dels seus estudis, i amb el que jo guanyo puc donar diners a la meva mare perquè els criï, a més de comprar or, saris, cosmètics i maquillatges per a mi”. Llueix ostentosos anells que, assegura, són d’or pur. Efectivament, la seva habitació està més equipada que les altres: té un jaç, fotografies ampliades, miralls, baguls… i moltes mantes. “Si no fos tamasha, hauria de treballar picant pedra i carregant sacs a l’obra, o passar deu hores al dia ajupida al camp a canvi d’un miserable jornal, perquè no tinc formació de cap mena”. La Pooja ens ha revelat que és filla del client que va comprar la virginitat de la seva mare, la qual també va ser ballarina des dels 12 anys, i que aquell home va pagar els estudis de la Pooja, fins que les va abandonar: “Va deixar de visitar-la, no vam saber res més d’ell. La meva àvia, que m’havia cuidat des que vaig tenir tres mesos, mai més va rebre diners de part del meu pare, així que vaig deixar d’anar a escola i em vaig dedicar a netejar cases fins als catorze anys. Després vaig ingressar aquí”. Recorda que li hauria agradat ser inspectora de policia i que era bona estudiant, encara que també se sent orgullosa de mostrar el seu art. Les paraules de la Pooja inspiren una determinació que la seva malenconiosa mirada no reflecteix.

L’última generació

“El govern de Maharashtra està fent grans esforços per acabar amb aquells que compren nenes i trafiquen amb la seva virginitat. De la mateixa manera, nombrosos programes tracten de fer entendre a les famílies més pobres que vendre les seves filles no està bé, que existeixen altres alternatives”, ens explica Rahul Deshmukh, membre de l’ONG Snehalaya. No és en va que cap de les noies que hem conegut en aquest recinte de Ghungru Kala Kendra vol el mateix per a les seves filles. “Jo ja soc dins i no puc emprendre una nova vida -diu Anita Jadhav-, perquè no confio en ningú, ni hi ha ningú que confiï en mi. Però va ser la pobresa la que em va portar aquí, i no li passarà el mateix a la meva filla”. Encara que les tamasha poden moure’s lliurement i sortir a la ciutat sempre que vulguin, tots a Jamkhed saben qui és qui i, si bé no les acusen, la Pooja ens confessa que les assenyalen i les compadeixen com a “pobres dones desgraciades que venen els seus cossos perquè són pobres”.

De moment s’ha aconseguit que no hi hagi una sola menor obligada per algú o per les seves circumstàncies a oferir-se en aquests teatres. I es treballa per garantir que, en un futur, no gaire llunyà, l’art de les tamasha se cenyeixi a l’elecció voluntària de ballar davant un públic desitjós de gaudir precisament d’això, del seu art lliure.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF