CAPS I PUNTES

L’increïble home foca

"Artista vocacional, mite infantil. Fos qui fos, molta gent encara se’n recorda"

E n el món de les atraccions ambulants, un home foca és un malabarista capaç d’aguantar en equilibri grans pesos amb la barbeta, tal com fan les foques ensinistrades. A Barcelona, l’any 1928 n’hi va actuar un, anomenat el Gran Luso, acompanyat de la seva ajudant Miss Kellty, al Teatro Circo Barcelonés del carrer Montserrat. La premsa en recull un altre cas l’any 1940, quan un d’aquests artistes de nom Onopac va actuar al Teatre Olympia: tot i que era una altra mena de foca, perquè l’espectacle consistia a submergir-se en un tanc d’aigua, dins el qual era capaç de menjar, beure i fumar.

Fa uns dies va sortir a la conversa un d’aquests personatges. Va ser a Sant Feliu de Guíxols: xerràvem amb uns amics de la família quan de sobte, no recordo com, vam acabar parlant d’un home anomenat Barbacoa, una mena de captaire forçut que, quan tenia un rampell, agafava una tanca de l’Ajuntament o una bombona de butà i es posava a fer malabarismes. Vaig voler saber-ne més i va resultar que molta gent del poble el recordava. Havia sigut una presència habitual durant molts anys: deien que vivia al mig del bosc, que a vegades es guanyava unes monedes ajudant els venedors del mercat a descarregar la mercaderia, que actuava per als nens a canvi d’una moneda, o que era un mestre del io-io. Encara més intrigat, vaig buscar si hi havia cap informació sobre en Barbacoa a internet, i va resultar que havia portat una vida quasi llegendària, amb múltiples finals i personalitats.

Pel que vaig esbrinar, als anys cinquanta i seixanta aquest home havia actuat per l’Aragó, Castella i Lleó i Astúries, viatjant amb una furgoneta i apareixent a les festes majors dels pobles, o a les fires ramaderes, per presentar un espectacle basat totalment en la improvisació. Barbacoa, Barbaché o Barbachey mai duia cap mena de material propi, feia equilibris amb objectes que ja eren al carrer o que demanava als espectadors, com ara cadires, taules, escales, bigues de fusta, bidons, rodes de carro... El seu número estrella era aguantar una cadira per una sola pota, al damunt de la qual seia una persona. Apareix en un conte de Julio Llamazares, en què l’autor explica haver sigut un d’aquells espectadors bocabadats que va ser escollit pel nostre artista per seure a la cadira.

Si Barbacoa va deixar marca allà per on va passar, les seves morts mereixerien un capítol propi en qualsevol novel·la criminal. Llamazares explicava com, anys després, viatjant per Sòria va veure la seva furgoneta, amb la inscripció “Barbachey el Hombre Foca. Compañía de Espectáculos”, podrint-se abandonada en un prat. I que quan va preguntar pel conductor, van dir-li que s’havia suïcidat. Però, esclar, un personatge així no en té prou amb una mort. Sembla que a Burgos expliquen que va morir quan li va relliscar una arada de la barbeta i li va tallar el coll. I a Saragossa diuen que era d’allà, que va acabar recollint cartrons en companyia dels seus gossos i que quan va morir el 1976 el van devorar.

Altres el recorden a l’extraradi de Barcelona o a la Rambla, executant el xut més llarg del món. Diuen que va formar els vianants en dues fileres, per fer-li un passadís, i va començar a córrer, i a córrer, va passar de llarg la pilota i va continuar corrent, fins que el van perdre de vista. A Sant Feliu de Guíxols defensen que havia nascut al poble i que es deia Casimiro Pascual Cruañas, que va passar els últims anys de la seva vida allà, i que va morir pacíficament acollit de beneficència per les monges. Expliquen que ell mateix s’encoratjava cridant “Un altre número, un altre número!” Artista vocacional, mite infantil. Fos qui fos, molta gent encara se’n recorda. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF