EL GRAN CARNAVAL

Hi ha pel·lícules perfectes?

Hi ha poques pel·lícules que siguin perfectes. 100% perfectes. Hem de partir de la base que la perfecció sempre és opinable, esclar. Un pot opinar que Tot sobre Eva, L’apartament, La quimera de l’or, Cantant sota la pluja i 2001: Una odissea de l’espai, per esmentar només cinc títols, són pel·lícules perfectes. Potser hi ha algú que no els hi troba. O que hi ha detectat alguna imperfecció. Tinc un bon amic, gran cinèfil i gran divulgador cinematogràfic, que no ha aconseguit mai veure 2001 sencera. Ho ha intentat quatre o cinc vegades i sempre s’ha avorrit o, directament, adormit. També inclouria El padrí en aquesta llista. L’altre dia vaig llegir un article sobre el film colossal de Coppola en què l’autor assegura que el passatge italià -Michael Corleone fuig a Sicília després de matar un policia i un membre del clan mafiós rival-és “horrorós”. També retreu a Coppola que no incidís més en el context polític del Nova York dels anys quaranta. Em va sorprendre descobrir aquest article. No hauria pensat mai que algú considerés defectuós aquest film que la immensa majoria considera una obra d’art. Són descobertes que potser t’incomoden però que també contribueixen a obrir-te una mica la ment.

També pot passar el mateix però a l’inrevés. Que una pel·lícula que agrada moltíssim a tothom, a tu et generi més indiferència que no pas adhesió incondicional. Ara se m’acut, per exemple, Mad Max: Fúria a la carretera. Entens la seva energia, la seva fonda convicció política, la seva immensa personalitat, però no t’emociona de la manera que veus que emociona tanta i tanta gent. Algunes de les obres més valorades de Wong Kar-wai em suggereixen una impressió més cosmètica i freda que no pas verdadera. En canvi, un dels seus films menys prestigiosos - My Blueberry Nights -és un dels que més m’agraden.

La perfecció i la imperfecció, quins conceptes tan poc mesurables, tan líquids, tan fascinants i alhora tan irritants. 

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF