FORA DE FOCUS

Anna Surinyach: “Hem repetit tantes vegades fotografies d’embarcacions amb gent morta a dins que la societat ha deixat de sentir-se interpel·lada”

La periodista Laura Rosel entrevista a l’editora gràfica de la revista '5W', Anna Surinyach

TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: RUTH MARIGOT

L’Anna Surinyach és l’editora gràfica de 5W, una revista anual especialitzada en cròniques de llarga distància, és a dir, en periodisme internacional. És un mitjà de comunicació únic: amb un disseny, una selecció de temes i un tractament acurats i exigents. L’estiu del 2017, en plena onada de naufragis al Mediterrani, els ulls d’una nena amb mitja cara cremada em van atrapar. Vaig ensopegar amb la foto d’aquella nena a Twitter: és un primer pla curt, tallat just per sota del nas. L’ull dret no el pot obrir del tot per culpa d’una ferida. L’esquerre no cal que l’obri més, perquè ja ho diu tot. Té una mirada que travessa el mar, que parla de por, de morts, de solitud i d’incertesa. Una mirada eixuta. Aquells ulls contenen un patiment desmesurat per a una vida tan curta. Està bloquejada i em desperta un impuls punyent de saber qui és, com està, qui se’n cuida, de desitjar que algú l’acaroni, li canti cançons i li arrenqui algun somriure. Tant la foto com la història de la nena són tan potents que el New York Times s’hi fixa i la fa arribar a milers de lectors d’arreu del planeta. El reportatge es titula L’òrfena del Mediterrani. El text, exquisit, el signa Agus Morales, i les fotos, Anna Surinyach. Qui són l’Anna i l’Agus? A què es dediquen? On els puc llegir? Quantes històries més com la de la Sara han tret a la llum? No em calen gaires clics per anar a parar a 5W.

Què, per què, qui, quan, on. Els cinc interrogants que el periodisme pretén resoldre. 5W és revista en paper, pàgina web, podcast, llibres de converses, exposicions, cursos i aviat també documentals. És periodisme valent. El somni que un grup de companys de professió perfilaven en converses i tertúlies, fins que un dia van decidir fer-lo realitat. 5W neix en plena crisi dels mitjans de comunicació tradicionals, quan el paper sembla sentenciat a mort, amb les redaccions en procés d’arronsar-se, en ple clímax dels 140 caràcters i les notícies de metxa curta. Un grup de periodistes joves que han fet carrera com a corresponsals ho aposten tot al paper i a la crònica internacional. Gairebé quatre anys després, el somni continua sent real. L’Agus ha après a dirigir una revista. L’Anna, a editar-la gràficament. Els lectors han après a consumir periodisme compromès i de qualitat, reposat. Quina sort, per a la professió i per als lectors, que a algú se li acudís un dia que el paper i el periodisme internacional tenien futur.

A qui se li acut fer una revista en paper, de tirada anual, especialitzada en periodisme internacional, en plena crisi dels mitjans de comunicació tradicionals?

A molts periodistes que ens dedicàvem al periodisme internacional ens unia la idea de muntar un mitjà de comunicació on poguéssim fer cròniques de llarga distància. Es respirava en l’ambient ja a la facultat, i qui va acabar prenent la iniciativa és l’Agus Morales, el director de 5W. És el resultat de la situació que viu el sector: més del 70% dels periodistes que cobreixen crisis humanitàries o zones en conflicte són professionals que decideixen viatjar pel seu compte i un cop sobre el terreny venen les cròniques als mitjans de referència.

Sembla una utopia: imaginar en quin mitjà vols treballar, crear-lo i fer que funcioni.

Ho sembla, però no ho és! Vam posar en marxa una campanya a Verkami demanant 25.000 euros i, per a sorpresa nostra, els vam aconseguir en només dos dies. Vam tancar-la amb 50.000 euros. Allò ens va servir de termòmetre per comprovar que hi havia interès pel tipus de periodisme que estàvem plantejant. Un cop en marxa, el fet de no tenir cap grup inversor al darrere i de no pertànyer a cap mitjà de comunicació més gran fa que depenguem del soci i del subscriptor. Ara funcionem comprant cròniques als periodistes que ens proposen temes des de diferents punts del planeta. El somni és tenir prou recursos per funcionar com el New York Times, que té capacitat per enviar el periodista o el fotògraf que vol a cobrir un tema en concret.

Quan penso en periodisme internacional, només em venen al cap desgràcies.

No només. Hi ha interès per altres aspectes més enllà de les guerres, les catàstrofes humanitàries o les tragèdies. En cada número de la revista ens forcem a trobar maneres diferents d’explicar què passa al món, sense deixar de ser crítics, però buscant fórmules més senzilles o agraïdes. El número 3 ( Diversión ) el vam dedicar a les maneres de passar-ho bé que tenen els homes i dones d’arreu del planeta. Una de les cròniques se centrava en la història d’un grup de noies transgènere que es reunien per jugar a voleibol en un cementiri de Manila. A través d’elles, es feia un retrat social de les Filipines. És una fórmula molt interessant per trencar estereotips.

Dius que feu periodisme reposat. Això què vol dir?

5W ofereix cròniques de llarga distància, periodisme fet més enllà de la voràgine informativa que implica l’actualitat. Si volguéssim competir en titulars d’última hora amb qualsevol dels mitjans que hi ha aquí, ens hauríem enfonsat el primer dia. Vam decidir fer un periodisme reposat, fet des del lloc on passen les coses, centrat en petites històries que permeten grans explicacions.

El pes que té la imatge a ‘5W’ és gairebé inèdit a la premsa espanyola.

Des del principi teníem clar que la revista no s’entenia sense narració i fotografia. De fet, jo mateixa els hi vaig advertir en el moment de començar: o s’apostava per la imatge d’una manera radical, igual que s’apostava pels textos, o per a mi no tenia sentit formar part de 5W. Hi ha molts fotoperiodistes de prestigi internacional que aquí no se senten prou reconeguts, i això va ser clau: quan van saber que naixia un mitjà on la fotografia tindria el mateix pes que el text, molts s’hi van abocar. Aquella aposta inicial és ara un dels trets fonamentals de 5W : no entenem el periodisme sense la fotografia. La imatge entesa no com l’acompanyament del text, sinó com a contingut. La meva obsessió, com a editora gràfica, és buscar fotògrafs que hagin treballat els mateixos temes que ens estan proposant en escrit i que la crònica visual tingui una segona lectura i interpel·li el lector. Totes les fotos han d’explicar alguna història, han de generar preguntes. Les respostes ja les trobaràs per unes altres vies.

“Des del principi vam tenir clar que calia apostar per la imatge d’una manera radical, igual que s’apostava pels textos. Quan el sector va saber que naixia un mitjà en què la fotografia tindria el mateix pes que el text, molts s’hi van abocar”

La majoria de fotògrafs que conec són homes. Al World Press Photo hi predominen els autors homes. És un sector masculinitzat?

Absolutament masculinitzat. Al World Press Photo, de mitjana només un 15% dels autors són dones. S’estan fent esforços per canviar-ho, però encara som als orígens del canvi. Les dones que ens dediquem a la fotografia tenim menys recursos, menys possibilitats i també menys referents (tots els autors que hem estudiat són homes). Després de dotze anys de carrera, tot just ara -després d’haver anat a buscar fotògrafes dones- començo a definir un llenguatge en què em trobo còmoda. Al principi imitava un llenguatge i una manera de veure el món que no són els meus. No vol dir que davant d’una fotografia puguis saber si l’autor és un home o una dona, però sí que hi ha una manera diferent d’acostar-se a les històries. El fet que el sector estigui masculinitzat implica que només una part ens està explicant com és el món. Com passa en la literatura, l’art, etc., en la fotografia les imatges s’estan fent des de l’òptica de la meitat de la població. Per tant, és impossible que expliquin com és el món en la seva plenitud, només tenim la visió del 50%.

Té límits, la fotografia?

Sempre s’ha de respectar les víctimes, sigui el conflicte que sigui, i s’ha d’evitar publicar escenes que només busquen l’impacte. Hem de ser conscients que hi ha un tipus d’imatges que ja no arriben, que han perdut la funció que buscava el fotògraf en el moment d’acostar-s’hi. Passa amb les arribades d’embarcacions carregades d’immigrants: veus una pastera amb gent morta a dins i et preguntes si s’ha de fer aquella foto. La resposta és que sí, evidentment que s’ha de fer, perquè això està passant, és història i s’ha de reflectir. El problema és que quan repeteixes moltes vegades aquella imatge l’efecte que té en la societat potser ja no és el que tu vols: la sobresaturació del mateix tipus d’escenes fa que la societat hagi deixat de preguntar-se coses, de sentir-se interpel·lada.

Tenim la sensibilitat atrofiada.

La importància de la fotografia ja no és només ser allà on passen les coses en el moment en què passen, perquè sempre hi haurà algú que hi haurà arribat abans que tu amb una càmera i que publicarà les imatges al primer mitjà que s’hi interessi o directament les pujarà a les xarxes socials. La responsabilitat del fotoperiodista és explorar noves maneres d’explicar les històries per seguir connectant amb l’empatia del lector. Hem de trobar la fórmula per mantenir el vincle, de fer que la societat es continuï preguntant coses.

“La fotografia és un sector masculinitzat: les imatges s’estan fent des de l’òptica del 50% de la població. Ens expliquen com és el món segons la visió d’una part”

Això com es fa?

L’estiu del 2017 l’Agus i jo el vam passar treballant al Mediterrani. Les imatges de pasteres amb gent morta a dins ja no es publicaven ni a la meitat de mitjans on s’haurien publicat dos anys abans. Ens hi havíem acostumat. Vam decidir buscar un altre enfocament a través dels familiars que havien sobreviscut al viatge i que esperaven l’arribada dels parents. Així és com vam trobar la Sara Traoré: una nena de dos anys que havia perdut la mare i el germà durant el trajecte. El cos de la mare era a l’embarcació d’on la va rescatar Proactiva Open Arms, però el del germà no, perquè els va caure a l’aigua quan intentaven mullar-li les cremades que la benzina li havia fet al cos. A través de la història de la Sara vam aconseguir explicar que en aquelles pasteres no hi viatgen només cadàvers, sinó mares, pares, tiets i germans. La Sara ens va permetre fer el vincle entre el lector i les persones que viatjaven en aquella embarcació. Ho vam poder publicar a 5W i al New York Times.

Recordo perfectament aquella imatge i com vaig quedar atrapada en els ulls de la Sara.

Podria haver fet una altra foto: la Sara tenia tot el cos cremat i potser si l’hagués retratat de cos sencer la imatge hauria cridat l’atenció a més gent. Però per a mi allò no era rellevant: tenia molta més força la mirada que no pas la resta del cos. Sovint el fotògraf es construeix la imatge que vol aconseguir d’una escena i dispara dues-centes fotos o espera hores fins a obtenir aquella captura que s’havia imaginat. En aquest cas no va ser així: la Sara tenia aquella mirada tota l’estona. Era molt petita però sabia que alguna cosa greu li estava passant i que les coses no anaven bé. No reia, no plorava. Semblava que ens estigués preguntant per què li estava passant allò a ella. Jo volia captar aquesta manera de la Sara d’interrogar els qui l’envoltàvem.

“És impossible que la societat vegi els immigrants d’una altra manera si jo mentre els estic fotografiant tampoc sé res d’ells. No sé si són cuiners, enginyers, metges o estudiants. ¿Com puc demanar a la gent que empatitzi amb ells?”

Fa mal.

Sí. Deixa marca. Una persona que havia viatjat en la mateixa embarcació assegurava que el pare de la Sara vivia a París. El procés per comprovar-ho pot trigar més de dos anys i mentrestant ella va anar a parar a una família d’acollida a Itàlia. Li hem perdut la pista i la recordo sovint. Hi ha qui recomana agafar distància, intentar relativitzar l’impacte del que veus, no implicar-t’hi. Però jo deixo que m’afecti, ho sento així, forma part de la meva professió, m’agrada i no sabria fer una altra cosa. Explicaré tantes vegades com calgui històries com la de la Sara, perquè cal que més gent hi empatitzi.

Quantes Sares hi deu haver?

He fotografiat moltes migracions, és un dels temes que més he treballat, i per primer cop em pregunto quin sentit té. ¿On ens porta el fet de retratar una vegada i una altra les persones que arriben per mar al sud d’Europa? Em temo que sense voler-ho estem contribuint a reforçar els missatges de partits xenòfobs que diuen que hi ha una invasió. Si l’única imatge que recollim és la de desenes de persones sense nom ni cognom, tapats amb mantes, a la nit, arribant per mar, estem donant arguments als discursos contra els quals se suposa que lluitem fent aquestes cobertures. L’últim estiu el vaig passar a la frontera sud d’Espanya i, després de reflexionar-hi molt, he arribat a la conclusió que és impossible que la societat vegi aquestes persones d’una altra manera si jo mentre els estic fotografiant l’únic que sé d’ells és que són migrants i que han arribat a territori espanyol. No sé si són cuiners, enginyers, metges o estudiants. ¿Com puc demanar a la gent que empatitzi amb ells? És impossible. Per això he començat a treballar temes social amb perspectiva internacional que em queden més a la vora i que em permeten fer un seguiment real de les històries.

Com quines?

No cal anar a Síria o al Sudan del Sud per trobar històries que expliquin grans temes. A Barcelona hi ha grups de nois que van arribar per la frontera sud i que ara -gràcies al col·lapse del sistema- són al carrer. Puc acompanyar-los cada dia i comprovar la seva lluita per accedir a la sanitat pública, per menjar, per sobreviure. Estic tenint una relació amb ells que no havia aconseguit fins ara amb cap de les persones que he conegut en altres països on he treballat.

En què es tradueix, aquesta proximitat?

Un dia anàvem pel carrer de Sants i davant nostre es va aturar un cotxe que havia punxat una roda i la conductora, una noia, no sabia ni per on començar. Un dels nois que acabaven d’arribar a Barcelona i estaven en situació de carrer es va aturar i va dir que l’havien d’ajudar. Jo mateixa el vaig intentar convèncer que ho deixés estar però va insistir i van començar a canviar la roda. Vaig fer una foto. I vaig tenir la sensació que era la millor de totes les que havia fet sobre el tema durant setmanes retratant les arribades d’immigrants a la frontera sud. Els dos que canviaven la roda són mecànics i en aquella foto els veus sent mecànics, no sent immigrants irregulars als carrers de Barcelona. La foto va sortir publicada a l’ARA i la faig servir sovint en xerrades. El primer cop que la vaig ensenyar, una dona em va confessar que la primera impressió que havia tingut era que els nois estaven robant la roda del cotxe. Ara la utilitzo per explicar la importància dels estereotips que es transmeten des del periodisme i de l’imaginari que la societat es construeix a partir d’aquests estereotips.

És una manera honesta de plantejar la professió, però em temo que el periodisme compromès no abunda.

Tot el periodisme hauria de ser compromès i, si no ho és, la culpa no és tant dels periodistes com de les dinàmiques que es generen. Necessites dedicar molt temps a un tema per trobar escenes com la del cotxe o per entendre les raons de la immigració. A 5W tenim la sort que hem trobat la via per treballar temes amb els quals ens podem comprometre.

“Tot el periodisme hauria de ser compromès, però les dinàmiques que es generen als mitjans ho fan difícil”

La utopia de què parlàvem abans.

Quan vam crear 5W em preguntava fins quan duraria l’aventura i aviat entrarem en el cinquè any. Ha sigut un aprenentatge des del primer dia. Els que fem la revista hem anat evolucionant amb ella i ens queda molt camp per córrer. 

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF