Hallyu, l’onada coreana que inunda les pantalles

Q uan el 10 de febrer Bong Joon-ho i la resta de l’equip de Paràsits pujaven a l’escenari del Dolby Theatre de Los Angeles per recollir l’Oscar a millor pel·lícula de l’any, Corea del Sud entrava -per associació- als llibres de la història del cinema. El film coreà és la primera pel·lícula estrangera a guanyar la màxima distinció de l’Acadèmia de Hollywood. Lluny de ser un bolet aïllat, Paràsits és el punt àlgid d’una onada coreana que ja fa una dècada que inunda pantalles i reclama el seu espai en el panorama cultural mundial, tradicionalment dominat pel món anglosaxó.

No es tracta només del cinema. La música, la televisió, la literatura, els videojocs i fins i tot la cosmètica coreana fa temps que han fet el salt més enllà de les fronteres asiàtiques i han començat a escolar-se en el dia a dia del món occidental, especialment entre les generacions més joves, com la zeta. L’exemple més clar és el fenomen BTS, el grup de K-pop amb més impacte arreu del món: en dos anys han encadenat quatre números 1 a la llista Billboard, l’últim aconseguit aquest març amb el seu últim àlbum, Map of the soul: 7. I si el coronavirus no ho hagués impedit, aquest estiu haurien posat en marxa la seva gira europea més important fins ara, amb parada a Barcelona prevista per al 17 i el 18 de juliol, amb dos concerts a l’Estadi Olímpic de Barcelona, amb capacitat per a més de 50.000 persones. El K-pop és transversal i viral: ho va demostrar el cantant PSY l’any 2012 amb Gangnam style, cantat, ballat i versionat arreu del món. Actualment el seu videoclip acumula gairebé 4.000 milions de visites a YouTube. Fins i tot grans estrelles anglosaxones de la música es volen associar amb el món del K-pop. En el seu últim disc, Chromatica, Lady Gaga ha inclòs una col·laboració amb el grup femení Blackpink. La cançó, Sour candy, s’ha convertit en el millor debut de l’any a Spotify i ha aconseguit una xifra record de streaming per a una col·laboració entre artistes femenines. A YouTube, encara sense videoclip oficial, supera els 50 milions de visites.

Poder geopolític i poder econòmic

Lluny de ser una anècdota, l’explosió cultural coreana és un moviment reconegut i impulsat pel mateix país. El fenomen rep el nom oficial de Hallyu i s’ha constituït com una forma tova de poder que ha permès a Corea del Sud guanyar pes geopolític i econòmic en l’ordre mundial. BTS o les sèries conegudes com a K-drames són actualment tan importants per a Corea del Sud com marques tan reconegudes com Samsung, LG o Hyundai. A l’edició d’aquest any de Fitur, que precisament va tenir Corea del Sud com a país soci, el ministre de Cultura, Esports i Turisme sud-coreà, Park Yang-woo, assegurava que la cultura és un mercat que mou 110.000 milions de dòlars l’any.

L’exportació de continguts culturals coreans de tota mena no deixa de créixer. Segons el ministeri, el 2018 les exportacions culturals van experimentar un increment respecte l’any anterior del 8,4% fins a arribar als 9.500 milions de dòlars, una xifra superior a l’aconseguida per l’exportació d’electrodomèstics, que se situava al voltant dels 6.000 milions de dòlars. L’augment no és puntual: respecte al 2014 el creixement ha sigut del 16%. La progressió encara és més espectacular si s’agafa com a referència l’any 2006, quan les exportacions de béns culturals se situaven al voltant dels 1.400 milions de dòlars, segons les estadístiques de l’agència coreana de continguts creatius.

Segons explica Gloria Fernández, fundadora de CineAsia, entitat dedicada a la difusió de la cinematografia asiàtica, l’onada coreana ha anat acompanyada “d’una posada en escena per part del govern per fer arribar aquest soft power a tot arreu”. La periodista remarca que els diferents àmbits de la cultura pop coreana es van començar a desenvolupar alhora, però que a Occident han anat arribant per etapes: primer el cinema, després el K-pop i, finalment, les seves sèries, conegudes com a K-drames. Tal com assenyala el professor de la Universitat d’Arkansas Park Jae-yoon al llibre The rise of K-dramas,l’exportació de productes culturals ha sigut fonamental per canviar la imatge que es té de Corea del Sud arreu del món. “Alguna cosa ha canviat en els últims anys. Com més viatjo pels Estats Units, més noto aquest canvi. Ser coreà sovint s’associa amb joventut, novetat i modernitat. Corea ara està de moda. Abans de la Hallyu s’associava amb cultura militar”, explica.

Els inicis de la Hallyu se solen situar a principis dels 90, quan Corea de Sud va establir relacions diplomàtiques amb la Xina i va començar a exportar-hi algunes de les seves sèries, els coneguts com a K-drames. El gran èxit va arribar l’any 1997 amb ¿Qué es el amor?, una sèrie que van seguir 150 milions de xinesos. Va ser també aquell any quan la música pop coreana va començar a guanyar popularitat entre els joves de la Xina. L’any 2000 el grup H.O.T., considerada la primera boy band del K-pop, debutava davant el públic xinès en un concert a Pequín que va aplegar 13.000 persones. Els mitjans coreans ja començaven a parlar de la Hallyu -un terme encunyat per la premsa xinesa- i la seva taca d’oli s’estenia cap a altres països asiàtics com el Japó.

També van ser els K-drames els que van aconseguir que Corea del Sud es fes un lloc en l’oferta cultural consumida pels nipons. La sèrie Sonata de invierno, emesa al canal NHK l’any 2004, va ser un autèntic èxit i va propiciar un augment del nombre de turistes japonesos a Corea del Sud, que arribaven buscant els escenaris trepitjats pel protagonista masculí del drama.

Per a Fernández, l’explosió de l’onada coreana és fruit de la conjuntura política i econòmica del país. “A finals dels 90 i principis de la dècada del 2000 comencem a parlar de Corea del Sud perquè ja porten 10 anys de democràcia. A principis dels 90 encara estaven en una incipient democràcia i tot el desenvolupament econòmic i potencial cultural d’aquells anys acaba transformant-se en aquesta onada”, explica la periodista, que recorda que després de la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea, el país no va parar d’encadenar dictadures i inestabilitat política. Fernández assenyala que l’èxit de Paràsits no és un fenomen aïllat sinó que és l’últim episodi d’un moviment que va començar durant la primera dècada del 2000, quan una nova fornada de cineastes, formats a finals dels 90, “van poder parlar del que volien i com volien i amb suport del govern”. Va ser en aquest context que Oldboy, la pel·lícula de Park Chan-wook, es va endur el gran premi del jurat del festival de Canes, presidit en aquella ocasió per Quentin Tarantino.

A Espanya i a Catalunya l’augment de la influència coreana s’ha fet evident amb la posada en marxa del Centro Cultural Coreano a Madrid o l’Institut Sejong, totes dues institucions dependents del ministeri de Cultura de Corea del Sud. Mihwa Jo, professora d’estudis de l’Àsia Oriental a la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura que l’interès per Corea del Sud ha crescut en els últims anys i que cada semestre l’Institut Sejong imparteix classes a un centenar d’alumnes d’entre 15 i 30 anys que volen aprendre el coreà. També assegura que ha crescut el nombre d’estudiants que volen fer intercanvis amb universitats coreanes.

L’efecte Netflix

L’auge de les plataformes ha possibilitat que l’onada coreana hagi arribat a Occident molt més ràpid del que ho hauria aconseguit fa trenta anys. Si als canals de televisió tradicionals les produccions coreanes són inexistents, en els serveis sota demanda com ara Netflix tenen una presència cada cop més gran. Els K-drames han traspassat Àsia i han aconseguit popularitzar-se als Estats Units, a Europa, a l’Amèrica Llatina i a l’Orient Mitjà. Tot i que les sèries coreanes se solen posar totes dins del sac de les telenovel·les romàntiques, el cert és que els K-drames tracten tot tipus de temàtiques, com emfatitzen tant des del Centro Cultural Coreano de Madrid com des de CineAsia.

“Evidentment, s’ha d’escollir. Hi ha produccions molts serioses que estan apuntant amb el dit problemàtiques socials com la discriminació de gènere, l’assetjament laboral, el bullying escolar, la discriminació de classe, la pressió dels estudiants. N’hi ha moltíssimes que són ensucrades, sí, perquè els hi encanten, però hi ha K-drames molt interessants, potents i seriosos”, assegura Gloria Fernández. La majoria dels K-drames tenen un element indispensable, segons assenyala la professora Youna Kim al llibre The Korean wave: Korean media go global: l’emocionalitat. “Les sèries coreanes són poderosament emocionals i autoreflexives. Tot i que els productors coreans no busquen una fórmula global que els garanteixi l’èxit, el component emocional ha acabat sent molt útil per connectar amb sensibilitats d’audiències molt dispars”, explica.

En la llista de les produccions que han aconseguit traspassar les fronteres coreanes hi ha Something in the rain, una sèrie romàntica que critica l’estricte sistema familiar coreà i denuncia l’assetjament sexual a la feina; Itaewon class, un drama estudiantil sobre les diferències de classes, o Sky castle, una sèrie satírica sobre les classes adinerades de Seül. Les tres sèries que menciona Fernández es van estrenar en televisions coreanes i després han fet el salt mundial gràcies a Netflix. La plataforma nord-americana ja fa un parell d’anys que es va adonar del potencial que tenien els K-drames per a la seva producció pròpia. El primer projecte propi d’arrel coreana que va anunciar la plataforma va ser Love alarm, però ha sigut amb Kingdom, estrenada el gener del 2019, amb la qual ha posat damunt la taula totes les seves credencials per destacar en la ficció televisiva del país asiàtic. Aquest drama històric, una superproducció amb un pressupost d’1,78 milions de dòlars per episodi, fusiona la dinastia Joseon (1392-1897) -s’ha rodat en escenaris com els palaus Changdeokgung i Changgyeonggung- amb una invasió zombi, i és un bon exemple de com a la ficció coreana li agrada jugar amb els gèneres.

La capacitat dels coreans per entrellaçar gèneres és, segons Gloria Fernández, un dels elements que desperta l’atenció dels ulls forans. “També la seva capacitat de sorprendre introduint moments terriblement escatològics”, explica Fernández. La fundadora de CineAsia confirma que hi ha una certa febre per la cinematografia coreana i destaca que l’últim curs de cinema online que han ofert va esgotar les places en un parell de dies i els va obligar a fer una llista d’espera. A més, enguany, CineAsia i el Centro Cultural Coreano de Madrid s’han aliat per dur a terme la tercera edició de l’Indie & Doc Fest de cinema coreà, que se celebra fins al 21 de juny a través de Filmin i que posarà en relleu la mirada femenina d’aquesta cinematografia.

Turisme, l’assignatura pendent

Amb tot, la Hallyu té un objectiu final que ningú amaga: convertir Corea del Sud en una destinació turística i desprendre’s del llast del conflicte amb el seu veí del nord. Des del Centro Cultural Coreano expliquen que les visites des d’Espanya a Corea del Sud van augmentant però a un ritme molt lent, i les xifres de turistes se situen a l’entorn dels 40.000 visitants. En canvi, el nombre de coreans que visiten Espanya és molt superior, 500.000 persones l’any passat. “La nostra missió és donar a conèixer la cultura coreana a Espanya i que els espanyols tinguin ganes de visitar Corea del Sud”, explica Mar Chamorro, del centre cultural. Actualment, Corea del Sud té 34 centres culturals repartits en 27 països per difondre les bondats del país i que la Hallyu generi un benefici en concepte de turisme que complementi les exportacions.

El principal obstacle per arribar al seu objectiu és aconseguir que els potencials visitants no triïn altres destinacions asiàtiques tradicionalment més atractives. “Encara ara quan la gent es planteja anar a l’Àsia no té Corea del Sud com a punt de destí, normalment se sol triar el Japó o el Sud-est Asiàtic”, reconeix Gloria Fernández.

En el món postcovid, queda per veure si l’onada coreana és prou poderosa per desbordar la por a viatjar i convertir Corea del Sud, que precisament ha destacat pel control ferri de la pandèmia, en un destí preferent del món asiàtic.