Godard i Varda, dues bombes atòmiques

Em van impressionar els últims minuts de Cares i llocs, la penúltima pel·lícula que ens va regalar la gran Agnès Varda. És aquell film en què la cineasta viatja acompanyada d’un fotògraf i plegats interactuen amb el paisatge, modifiquen l’entorn amb la seva mirada, socialitzen l’art, el democratitzen incrustant-lo en les façanes de les cases, els camins, les platges... Bé, a la part final, Varda viatja fins la casa del seu suposat amic Jean-Luc Godard perquè han quedat per veure’s, saludar-se i xerrar una estona. Quan veu que no hi és, ella l’espera, li dona temps, torna al cap d’una estona. Godard no compareix. Varda se’n va, decebuda. Desconec els graus d’autenticitat i de teatralització que té aquest fragment però, coneixent l’obra de la directora i la personalitat del seu amic, crec que hi ha molt d’allò primer i poc d’això segon. Quina escena tan colpidora!

Hi vaig pensar fa molt poc. Va ser el dia que Godard va fer vuitanta-nou anys. Ara, un parell d’anys després del rodatge del film, ella ja no és en aquest món. M’agradaria molt saber com va acabar la història d’aquell dia. M’agradaria saber si finalment van poder quedar per veure’s un altre dia. M’agradaria saber si ell es va disculpar i si ella li va trucar enfurismada.

El llegat dels dos artistes és una cosa molt seriosa. És bonic saber que es van conèixer quan eren molt joves. Quan van decidir que, a més d’escriure sobre cinema, volien dirigir cinema. Quan les seves pel·lícules van capgirar la història del cinema. És bonic saber que Godard continua en aquest món, continua donant guerra, continua sent un torracollons que ens busca les pessigolles amb cada nova pel·lícula que es treu de la màniga.

Està actiu des del 1960, quan Al final de l’escapada va ser una bomba atòmica comparable a molt poques coses. Les bombes atòmiques no són sempre destructives i nocives. També n’hi ha de revolucionàries.