Fotografiar la guerra

Esgarrifa mirar per primer cop les imatges del Ricard Garcia Vilanova a Líbia. No em costa posar-me en la seva pell i sentir la por d’imaginar que fos jo qui fotografiés la guerra. És el treball realitzat durant un mes a Sirte, una ciutat a la costa mediterrània (avui 34° i assolellat, segons Google). Agraeixo profundament a fotoperiodistes com el Ricard que facin aquesta feina, perquè és necessària, i perquè cobren poc en relació al que s’exposen, i a sobre han de sentir dir bestieses com que ho fan per l’adrenalina, que això és morbo per als lectors i altres perles. El seu testimoni -el de les seves fotos- ens ensenya la realitat més bèstia. Són allà per recordar-nos la hipocresia d’un Primer Món que fabrica armes i assassins. Per dignificar les víctimes i documentar la història. Són l’incòmode testimoni, submergit en la zona de conflicte, que retrata el dolor que infligeix. Les seves imatges de ferits a l’hospital, de soldats disparant, no són casuals; això és jugar-se la pell en un reportatge. Que l’hi diguin a ell, que va estar segrestat set mesos per l’Estat Islàmic a Síria el 2013. Les seves imatges li han valgut reconeixements com el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán i el 10è premi José Couso de llibertat de premsa. Però no ha deixat de fer el que millor sap fer. Una feina tan fàcil i tan difícil com fotografiar la guerra. I no és comercial. És periodisme.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF