Fills de la desmemòria

E nterraments solitaris, vetlles familiars a través de Zoom o soterranis plens de taüts. La pandèmia del covid-19 ha generat imatges i situacions que ja formen part de la nostra història col·lectiva. El virus ha provocat que milers de les 50.000 persones mortes a l’estat espanyol durant el 2020 hagin mort en solitud, sense la companyia dels seus pròxims. Milers de famílies s’han hagut d’enfrontar a la dolorosa situació de no poder acomiadar-se dels seus éssers estimats. No va ser fins que es van relaxar les mesures de confinament que molts ciutadans van poder celebrar algun ritual o homenatge de comiat, religiós o laic, per poder començar el dol necessari per intentar curar el dolor provocat. Així i tot, a molts sempre els quedarà l’angoixa i el dubte per no haver-hi pogut ser. Aquells records, encara molt frescos, són el millor exemple contemporani per entendre el reclam de fa dècades dels familiars de les desenes de milers de persones que van ser assassinades per la dictadura franquista. 80 anys després, els familiars dels desapareguts del règim de Franco exigeixen un comiat per donar una sepultura digna a aquells que no en van tenir cap.

Un cop acabada la Guerra Civil (1936-1939), i ja durant la dictadura franquista (1939-1975), l’Estat va assassinar milers de civils mitjançant la justícia militar per la seva postura contrària al nou règim totalitari del general Franco. Segons les dades de l’última instrucció penal feta per l’Audiència Nacional, més de 115.000 persones continuen avui en dia desaparegudes en més de 2.500 fosses comunes repartides per tot el territori espanyol. Aquestes dades només van comptabilitzar les persones desaparegudes fins al 1951, per la qual cosa els estudis posteriors creuen que la xifra final podria acostar-se a les 140.000 persones.

La magnitud d’aquesta realitat queda retratada als informes de Drets Humans de les Nacions Unides, en què s’assenyala Espanya com un dels països amb més casos de desaparicions forçoses sense resoldre al món. Jornalers, paletes, pagesos, artesans, professors o simples ciutadans afiliats a partits democràtics o a sindicats obrers, feministes, gitanos i homosexuals van ser objecte de la dura repressió de la dictadura. Els que es van quedar, els fills i filles de les persones assassinades, no només van haver de sofrir la pèrdua del seu familiar, sinó que van quedar marcats públicament durant dècades, i moltes van haver de fugir dels seus pobles o, fins i tot, d’exiliar-se a un altre país. Tot i que la majoria de les persones assassinades eren homes, les dones, les germanes, filles, esposes o companyes de les persones assassinades van haver de viure anys de violacions, tortures, humiliacions i espolis.

80 anys després, la generació que no va poder acomiadar ni homenatjar els seus éssers estimats assassinats va morint a poc a poc sense que se li hagi fet justícia, i veient com se’ls nega el consol de trobar els cossos dels seus parents assassinats. Molts moren amb el dubte de si el seu familiar va patir, pensant si van ser enterrats amb dignitat o si van ser llançats com animals. Molts fins i tot conserven l’esperança que van poder fugir dels seus botxins a l’últim instant. Amb ells mor l’única història viva que ens queda d’aquells crims que van marcar tota una societat. Si ells van ser la generació de la por i el silenci, els seus fills i filles, però també els seus nets i netes, són el relleu d’una lluita que va despertar a principis dels anys 2000 i va agafar força el 2007, amb l’aprovació de la primera llei de memòria històrica de la democràcia.

Durant aquestes dues últimes dècades han aparegut associacions de víctimes i familiars per tot l’Estat. Gràcies a la seva empenta, amb finançament propi i sense l’ajuda de gairebé cap administració pública, han aconseguit exhumar centenars de fosses comunes i recuperar els cossos de milers de persones assassinades. Malgrat tot, el moviment per la memòria continua exigint cada any que es duguin a terme polítiques públiques i lleis que vetllin per la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes de la dictadura franquista. Les seves peticions es basen, entre altres coses, en l’aprovació d’una nova llei de memòria que permeti anul·lar els judicis militars, investigar i reparar les expropiacions que va dur a terme el règim -i que van deixar en la misèria les famílies de les persones represaliades-, exhumar i identificar totes les víctimes sepultades en fosses comunes, crear un banc d’ADN a escala estatal i incloure aquest apartat de la història recent d’Espanya al currículum d’educació i als llibres de text d’escoles i instituts.

Malgrat les obertures i exhumacions ja fetes, el front judicial és un dels grans murs amb què es troben els que intenten investigar aquests assassinats. Cada dia que un familiar o un metge forense va a qualsevol jutjat per denunciar l’aparició d’una fossa comuna amb persones amb clars senyals de violència, els tribunals espanyols, basant-se en la Llei d’Amnistia, en comptes de considerar-ho l’escenari d’un crim, tanquen el cas i neguen qualsevol possibilitat d’investigar-ho o portar-ho a judici. A partir d’aleshores aquella fossa comuna passa a ser tractada com a restes arqueològiques, amb la mateixa catalogació que una calçada romana.

La Llei d’Amnistia, aprovada el 1977, perdona tots els crims comesos durant la dictadura i impedeix cap tipus de judici pels crims de vulneració de drets humans. Per aquest motiu el relator especial de les Nacions Unides per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició exigeix cada any al govern espanyol la derogació urgent d’aquesta llei i demana que aquests assassinats siguin catalogats com a crims de lesa humanitat, d’acord amb el que dicta el dret internacional.

A escassos deu quilòmetres del centre de València, a la localitat de Paterna, trobem un gran exemple que no només ens permet entendre el que va passar sinó també comprovar que la ferida que va deixar la repressió franquista continua oberta. Allà, més de 2.300 persones van ser assassinades entre 1939 i 1956. Les més de 100 fosses comunes que acull el seu cementiri converteixen la localitat valenciana en una de les fosses més grans de víctimes de la dictadura a Espanya.

L’antic mur d’afusellament, situat amb prou feines a 500 metres de la tanca del cementiri, va ser l’escenari de milers d’execucions dutes a terme, majoritàriament, per la Guàrdia Civil i l’exèrcit, tal com ha demostrat la munició trobada a les exhumacions dels últims anys. Al terrer, com l’anomenen els paterners, hi van ser executades persones procedents de diverses províncies espanyoles que van ser detingudes i empresonades en presons valencianes, perquè la capital del Túria va ser l’últim reducte del govern de la República. Tal com expressa l’arqueòleg valencià Miguel Mezquida, “Paterna va ser el resultat de la sistematització de la màquina de matar que Franco havia perfeccionat durant tota la guerra”.

Malgrat la tràgica història d’aquest lloc, símbol del trauma històric que arrossega la societat espanyola, avui en dia no és res més que un mur derruït que amb prou feines s’aixeca un metre de terra, envoltat d’algunes flors seques, restes de botellons i escombraries, i on els veïns porten els gossos a fer les seves necessitats.

Impacte emocional

De la mateixa manera que nombrosos estudis assenyalen que l’impacte dels crims de l’Holocaust nazi afecta encara ara l’autoestima i la identitat de la societat alemanya, alguns autors indiquen que la ferida de la repressió franquista travessa tota la societat espanyola, més enllà dels murs dels cementiris. El psicòleg i doctor en psicoanàlisi per la Universidad Complutense de Madrid Victor Korman conclou que “no hi ha ningú a l’estat espanyol que no porti la ferida d’aquells processos traumàtics, encara que la gent no ho sàpiga o no ho vulgui reconèixer”. En aquest sentit, l’escriptora Clara Valverde apunta que “no s’ha fet el dol dels crims del franquisme, ni dels morts o desapareguts, no sabem com ens afecta i ens impedeix lluitar pels nostres drets actualment”. Segons aquests estudis, la disciplina de la por va tenir una gran repercussió en els comportaments socials i privats de la societat espanyola. Per aquest motiu, encara avui es fa difícil valorar els danys que ha pogut provocar, psicològicament i emocionalment, el fet de viure 40 anys sota un règim dictatorial.

Igual que els homenatges postconfinament que ens ha deixat la pandèmia del covid-19, cada obertura d’una fossa comuna es converteix no només en un homenatge en diferit sinó també en una mena de teràpia col·lectiva en què es comparteixen, moltes vegades per primer cop, experiències, dolors i sentiments.

Les noves generacions de familiars que van cada dia a observar l’avenç de les tasques s’emocionen a mesura que es van descobrint les horribles imatges que la terra ha mantingut en secret tant de temps. Com a hereus d’una ferida que no es va tancar mai, la cerca d’aquells éssers estimats que no van arribar a conèixer sol anar acompanyada d’una investigació familiar que resol incògnites, tanca ferides i fa recorda el sofriment que durant anys van haver de suportar les seves mares, les seves àvies i tota la societat en conjunt.

Fosses

Després de dècades de lluita dels grups de familiars de víctimes, el 2017 la Diputació de València va començar a finançar l’obertura de diferents fosses comunes del cementiri de la localitat i l’exhumació i identificació de centenars de víctimes. Gràcies a aquest finançament, des de fa 4 anys l’associació científica ArqueoAntro ha exhumat al voltant de 700 persones, procedents de 13 fosses comunes del cementiri de Paterna. Només durant aquest període, a Paterna, s’han exhumat més persones que en tot el País Valencià durant els últims 40 anys de democràcia.

La major part de les fosses trobades a la localitat valenciana tenen una mida de 2 per 2 metres, algunes amb una profunditat de prop de 7 metres, i acullen fins a 200 persones en una mateixa fossa. Després d’haver sigut afusellades per un escamot, les persones assassinades hi eren llançades, una damunt de l’altra, i es cobrien amb quilos de calç. Gairebé totes presenten l’anomenat “tret de gràcia”, un impacte de bala de pistola al crani que servia per assegurar-se que eren mortes.

Objectes

En el moment de l’assassinat, les persones afusellades per la dictadura franquista duien objectes personals i peces de roba que actualment ens permeten individualitzar-les i conèixer més la història que hi ha darrere dels ossos trobats. Cada objecte trobat en una fossa comuna està associat a un individu exhumat, per la qual cosa el seu destí està unit a l’estudi genètic del cos. En el cas d’una identificació positiva, l’objecte és retornat als familiars. Algunes vegades els objectes trobats han permès identificar una persona gràcies a les inicials que duia a la camisa o a un document que duia a la butxaca. Aquestes peces són tractades per les forenses i restauradores com a proves d’un crim amb l’esperança que en un futur podran utilitzar-se com a proves davant d’un tribunal. Aquestes imatges són una selecció d’objectes trobats durant les exhumacions dutes a terme des del 2017 al cementiri de Paterna.

Cares

La Rosa té 93 anys. Recorda perfectament el dia que dos guàrdies civils van entrar a casa i es van endur el seu pare. Només el va poder veure una vegada més, a la presó, malferit i desnodrit després de les pallisses que li van clavar. La Rosa tenia 13 anys quan un veí la va avisar que al seu pare l’havien afusellat per pertànyer a un sindicat. 80 anys després, enmig de la pandèmia del covid-19, la Rosa intenta mantenir-se en vida per saber els resultats sobre l’ADN obtingut pels forenses a la fossa comuna on suposadament va ser enterrat el seu pare.

Igual que la Rosa, actualment centenars de familiars de desapareguts s’han agrupat en associacions per buscar els seus éssers desapareguts. És habitual que molta gent a Espanya desconegui que té un familiar que va ser assassinat pel règim de Franco. El silenci està present en moltes de les famílies que van patir vergonya i por, i que van voler protegir d’aquesta manera els seus descendents del passat dolorós. Molts dels familiars de les persones assassinades a Paterna conserven les fotografies dels seus éssers estimats com a únic record material que en tenen.