ASSAIG

La política de Weimar o la fragilitat de la democràcia

La historiadora Marició Janué i Miret analitza el desenllaç de la República de Weimar i desgrana la contribució d’aquest període a la política contemporània. L’article obre el dossier sobre el centenari d’aquest període cabdal de la història alemanya a la revista La Maleta de Portbou, que inclou també diverses anàlisis sobre l’esclat cultural i la crisi social d’aquell moment convuls d’entreguerres que va desembocar, tanmateix, en el triomf del nazisme.

TEXT: MARICIÓ JANUÉ I MIRET / LA MALETA DE PORTBOU / IL·LUSTRACIONS: JORDI OLIVÉ

E l primer títol que se’m va ocórrer quan vaig rebre la proposta d’escriure un assaig a propòsit del centenari de la fundació de la República de Weimar (1918-1933) i de l’aprovació de la seva Constitució el 1919 va ser “La tràgica història de la República de Weimar”. El caràcter desgraciat d’aquella primera democràcia alemanya, que només va aconseguir subsistir catorze anys i va desembocar en una dictadura extremadament criminal, sempre m’havia fascinat. M’ho explico perquè segurament, emotivament, em suscitava paral·lelismes amb les nostres repúbliques, la Segona (1931-1936), més propera en la cronologia i el context sociopolític en general, però fins i tot també amb l’anterior, la Primera (1873-1874), a la qual jo havia dedicat una etapa fonamental de la meva carrera com a investigadora. En els tres casos, es tractava d’intents, des de la meva òptica, admirables i fins i tot heroics, de democratitzar societats amb tics autoritaris molt tenaços. Aquests projectes, desgraciadament, es van frustrar aviat, en el cas de les nostres repúbliques fins i tot bastant més ràpid que en la de Weimar.

Però després de reflexionar vaig desistir d’aquell primer títol perquè la qualificació tràgica tenia una connotació anacrònica, a saber, interpretava la república en funció del seu final, relegant les seves aportacions genuïnes. També subratllava una visió fatalista i victimitzadora que ofuscava l’anàlisi de les lliçons d’aquella experiència històrica. Per apreciar-les era necessari focalitzar l’interès en els aspectes en què, tot i les fatalitats, s’advertien opcions d’haver pogut actuar d’una altra manera. Aquesta idea me la va reforçar un repàs a les diverses activitats commemoratives de la república i la seva Constitució que es van dur a terme a Alemanya en el transcurs del passat any 2019. Vaig observar que s’hi convidava repetidament la ciutadania a no interpretar només les contribucions històriques de l’etapa en termes del seu infaust final, sinó, en lloc d’això, a valorar la pervivència de la seva empremta democràtica en l’actual República Federal d’Alemanya. En efecte, l’experiència de Weimar, tant en els seus aspectes valorats positivament com en les seves considerades debilitats per la consolidació democràtica, va estar molt present en l’elaboració de la Llei Fonamental de Bonn del 1949, que és la Constitució de l’actual Alemanya des de la (re)unificació del 1990.

De totes maneres, l’eco públic a Alemanya dels debats de l’any passat sobre la República de Weimar ha estat molt més discret que no el dels dedicats cinc anys enrere al centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Potser ho explica la molt menor repercussió internacional del centenari de la república, però segurament també el regust ambivalent que aquesta ha deixat en la consciència històrica del país, pel fet de constituir la primera democràcia parlamentària de la història d’Alemanya, però, a la vegada, haver-se trencat com ho va fer.

La República de Weimar va arribar com a conseqüència de l’exorbitant derrota militar a la Primera Guerra Mundial del Kaiserreich -l’Imperi alemany sorgit de la unificació del 1871-. El Kaiserreich s’interpretava oficialment com la culminació de l’estat-nació alemany sota la direcció de la monarquia de Prússia, el rei de la qual ostentava el càrrec d’emperador. Representava una sort de modernització triomfant caracteritzada per una combinació específica del manteniment d’un poder polític autoritari controlat per l’aristocràcia agrària i militar prussiana, juntament amb una burocràcia estatal altament desenvolupada i una incipient seguretat social avançada en el context europeu, a les quals es va sumar una molt exitosa segona revolució industrial.

A la qualificació del Kaiserreich com a autoritari podria objectar-se que els diputats del Reichstag - el Parlament de l’imperi- eren escollits per sufragi universal masculí, però a aquest argument podem contraposar diverses consideracions. En primer lloc, les competències del Reichstag eren limitades en comparació amb les dels estats que integraven l’imperi, molts dels quals tenien governs que no eren escollits democràticament. En el cas de Prússia, l’estat més extens i poblat, la seva cambra baixa s’escollia amb un dret electoral censatari de tres classes. Prússia també era l’estat amb més nombre de representants al Bundesrat -la cambra alta de representació territorial-, els integrants del qual eren delegats dels governs dels respectius estats. Més significatiu encara és que la designació del canceller -president del govern- constituïa un atribut de l’emperador i que ni el canceller ni el seu govern eren responsables davant el Reichstag. Una conseqüència d’això va ser que, si bé des del 1893 el Partit Socialdemòcrata (SPD) va ser la força més votada a les eleccions al Reichstag, amb una progressió clarament ascendent -en les eleccions del 1912 va aconseguir el 34,8% dels sufragis, més del doble que el partit que el seguia, el catòlic Zentrum, que va aconseguir el 16,3%-, la socialdemocràcia mai va estar present als governs del Kaiserreich. És fàcil comprendre que aquesta situació provoqués creixents tensions sociopolítiques. A això s’hi ha d’afegir l’ascendent bel·licositat de la política exterior de l’imperi, una Weltpolitik que sovint s’ha interpretat com a compensatòria de les tensions interiors i que conduiria el Kaiserreich a un progressiu aïllament internacional. A les portes de la Primera Guerra Mundial, l’emperador Guillem II va posar de manifest la seva poca consideració pel sistema parlamentari declarant: “Ja no reconec més cap partit, només reconec els alemanys”.

La visió de la República de Weimar està marcada pel seu tràgic final amb Hitler

Els historiadors de la Sozialgeschichte o història social alemanya van fer, des de finals dels anys setanta del segle passat, una relectura crítica del Sonderweg, la via específica alemanya a la modernitat encarnada pel Kaiserreich, reinterpretant l’etapa com la de la forja de les precondicions del nazisme. L’historiador Hans-Ulrich Wehler va sintetitzar aquesta versió del Sonderweg com la “característica i persistent preponderància de les elits tradicionals, com l’aristocràcia agrària a Prússia, els militars, la burocràcia i també la debilitat de la burgesia al nivell de la política imperial. D’aquesta manera [...] és [...] com millor pot esclarir-se, i aquest és el vèrtex de la interpretació que només a Alemanya s’arribés al «1933»”.

L’experiència de la Primera Guerra Mundial va reforçar alguns dels trets de la cultura política autoritària de l’imperi que, més tard, trobarien translació a la vida política de la República de Weimar: la percepció de l’ús de la força i la violència com a instruments legítims per aconseguir finalitats polítiques, la visió de la disputa política com a lluita contra l’enemic, la instrumentalització positiva de l’obediència cega a l’estat, la mobilització de la població per la seva banda amb propòsits bèl·lics, la idea de l’autoafirmació de la nació com a llei suprema, la consideració de la guerra com a mecanisme de renovació nacional, la imatge de l’exèrcit com a escola de la nació, l’accentuació, juntament amb el militarisme i el nacionalisme exacerbat, de l’antisemitisme. El mite de l’experiència al front, vinculat a l’esperit de sacrifici nacional i la vivència de la camaraderia de les trinxeres, va constituir la base sobre la qual en la postguerra es van crear les formacions paramilitars en les quals es van incorporar soldats desmobilitzats retornats del front amb moltes dificultats de reintegració en una societat devastada. Un d’aquests soldats era Hitler, que més tard va reivindicar com a motivació per a la seva implicació política l’impacte que li havia causat la seva experiència com a ferit de guerra.

La tardor del 1918, l’estat major de l’exèrcit del Kaiserreich, encapçalat pels generals Hindenburg i Ludendorff, convençut de la indefugible derrota, va demanar l’armistici. Tot i això, aquesta no va ser la versió que va difondre l’opinió pública, sinó la que deia que s’hi havia vist forçat pels traïdors que li havien infligit el Dolchstoss, la punyalada per l’esquena. En paraules de Hindenburg: “Tot i la superioritat de l’enemic [...], podríem haver portat la lluita a un final favorable [...]. Però, mentre l’enemic mostrava un gran desig de victòria, els interessos de partit ens van llançar als seus braços”. La llegenda del Dolchstoss l’assumiria després Hilter, que va amplificar la responsabilitat de la traïció fins al mateix emperador afirmant que “Guillem II va ser el primer a oferir la mà de l’amistat als líders marxistes, sense sospitar que eren escurçons sense cap classe d’honor. Mentre ell els sostenia una mà, amb l’altra preparaven la daga”. També van fer seva la llegenda dels múltiples grupuscles völkisch dispersos pel país, la ideologia dels quals es caracteritzava per un nacionalisme idealista i romàntic extrem fonamentat en la creença en una sang mística comuna, la superioritat ària i la defensa de la puresa racial i l’eugenèsia, així com la crítica del materialisme, l’antimarxisme i l’antisemitisme, l’exaltació de l’antiindividualisme i la comunitat nacional, el suport al militarisme i el pangermanisme, la glorificació de la guerra com a element generador i, també, l’aspiració a un Tercer Reich dirigit per un líder carismàtic.

Els defensors de la llegenda del Dolchstoss van fonamentar la seva argumentació en la Revolució del 1918, que va esclatar poc abans de la petició d’armistici, quan les forces navals es van amotinar a Wilhelmshaven per forçar el final de la guerra, estenent-se l’alçament a altres ports. Els motins van desembocar en rebel·lions a les ciutats més destacades del país, on, seguint el model de la Revolució russa, es van formar consells de treballadors i soldats. I a Munic es va proclamar una república socialista. Paral·lelament, després de la fugida de l’emperador a Holanda, el 9 de novembre es va proclamar la república i es va nomenar una Assemblea Constituent integrada per membres de l’SPD i de l’USPD -aquest últim una escissió de l’esquerra del primer que s’havia oposat a la participació en la guerra-. L’Assemblea la va encapçalar Friedrich Ebert, líder de l’SPD, el partit més votat del Reichstag. La prioritat d’Ebert, un socialdemòcrata moderat que fins i tot s’havia manifestat partidari del manteniment de la monarquia, era la consolidació d’una democràcia parlamentària, cosa que, a parer seu, requeria una sufocació accelerada del moviment revolucionari. Per aconseguir-ho va pactar amb les forces armades, antagonistes de la república, que actuarien en cooperació amb les formacions paramilitars. El gener del 1919 les dues van col·laborar en el brutal aixafament de l’aixecament espartaquista de Berlín, després del qual es va radicalitzar l’oposició comunista a la república, que va passar a estar representada pel KPD.

En els 14 anys de república hi va haver 21 governs de coalició, tots inestables

Una vegada desarticulada la revolució, l’estiu del 1919 es va aprovar la Constitució de Weimar, de caràcter democràtic-parlamentari i una de les més modernes de l’Europa del seu temps, que assumia la defensa dels drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans. La Constitució també fixava la igualtat de sufragi per a les dones, dret que havien exercit per primera vegada a Alemanya en les eleccions a l’Assemblea Nacional del gener d’aquell any -bastant abans que en la majoria de països europeus-. Les conteses electorals de la república van mantenir en el seu conjunt nivells alts de participació, les del Reichstag sempre per sobre del 75%. Amb la nova Constitució, els Parlaments dels estats que integraven la república -a la vegada anomenats Länder - es van democratitzar i van perdre poders, de manera que el Reich -aquesta denominació es va mantenir- es va tornar més unitari i centralitzat. Així i tot, hi va haver aspectes de la constitució que van contribuir a unes molt manifestes inestabilitats governamentals i a la debilitat del Parlament. El dret electoral marcadament proporcional va portar governs de coalició múltiple successius de curta vida, vint-i-un en els catorze anys de subsistència de la república. A més, el president de la república -càrrec que es va atorgar d’entrada a Ebert però que la Constitució preveia que fos elegit directament pel cos electoral- concentrava poders excessius, que el convertien en una espècie d’ Ersatzkaiser o emperador substitutori. L’aspecte més revelador en aquest sentit el trobem en l’article 48 de la Constitució, que preveia que el president pogués servir-se d’un estat d’excepció per governar via decrets passant per sobre del Parlament. També van contribuir a la fragilitat del Parlament alguns elements de democràcia directa, com el sotmetiment de propostes de llei a plebiscit o la convocatòria de referèndums si el cos electoral aconseguia sumar suficients adhesions a la iniciativa. Després de la Segona Guerra Mundial es va tenir molta cura de limitar aquests elements desestabilitzadors en la Llei Fonamental del 1949.

També hi va haver altres aspectes difícilment controlables que van repercutir negativament en la solidesa de la república. El Tractat de Pau de Versalles, els acords del qual es van comunicar a Alemanya a mitjans del 1919, van implicar per al país la pèrdua del 20% del seu territori i el 10% de la seva població continental, a més de la totalitat de les seves colònies. També va comportar una notable reducció dels seus recursos agrícoles i miners, així com el pagament de reparacions ingents en condicions inassolibles. Va resultar especialment feridor que el tractat atorgués a Alemanya la culpa exclusiva del conflicte. Tot això va alimentar el victimisme völkisch en els moments de forta crisi econòmica tant o més que l’ocupació francesa i belga de la conca minera del Ruhr el 1923 o la desbordada hiperinflació. La hiperinflació va perjudicar en particular les expectatives de les classes mitjanes estalviadores, a les quals va arruïnar, mentre que altres grups més rics van poder fer operacions especulatives amb les quals enriquir-se.

La nova Constitució permetia al president governar a cop de inestables

Per altra banda, els governs de la república, potser condicionats per com s’havia posat fi a la Revolució del 1918, van exhibir sempre una desmesurada indulgència amb els enemics de la democràcia. Això també s’explica per la subsistència del mateix poder jurídic i funcionariat que en l’etapa anterior. La primavera del 1920 va tenir lloc a Berlín el primer cop d’estat contra la república encapçalat pel funcionari prussià d’ideologia völkisch Wolfgang Kapp, a qui van donar suport membres de l’exèrcit i de les forces paramilitars. Gràcies a la vaga general declarada pels sindicats, els colpistes van acabar rendint-se després de quatre dies. Però, tot i el seu fracàs, només 48 dels 412 oficials implicats en el cop van ser rellevats dels seus càrrecs i únicament un d’ells va ser condemnat a presó.

A més, el govern havia fugit de la capital després del cop abandonant la ciutadania a la seva sort i posteriorment havia reprimit durament els treballadors que pretenien portar la vaga més enllà. La seva covardia va acabar passant-li factura electoral: en les eleccions parlamentàries celebrades pocs mesos després, l’SPD va disminuir espectacularment el percentatge de vots obtinguts i, tot i continuar sent la força política més votada, ja no va tornar a encapçalar cap coalició de govern fins al 1928.

La indulgència amb la ultradreta

L’historiador Peter Gay ha il·lustrat la condescendència de la república amb el terror blanc assenyalant que entre 1918 i 1922 la dreta va perpetrar en la república 354 assassinats polítics davant de vint-i-dos de l’esquerra, però d’aquests últims, disset van ser castigats amb la pena de mort, mentre que cap dels primers va rebre aquest càstig. A finals del 1923 Hitler va protagonitzar a Munic un segon cop d’estat contra la república, sota el lema: “Ara duré a terme el que em vaig jurar a mi mateix fa cinc anys quan jeia a l’hospital ferit, no descansar ni dormir fins que l’actual penós present d’Alemanya s’hagi convertit en una Alemanya de poder i grandesa, de llibertat i glòria”. La república també va superar aquest cop i Hitler va ser detingut i jutjat. Però durant el judici li van permetre perfilar-se com un llibertador nacional, aspecte que van utilitzar els jutges per atenuar-li la pena, afegint a això que, dels quatre anys i mig de presó als quals va ser condemnat, només va acabar complint vuit mesos.

Entre el 1918 i el 1922 hi va haver 354 assassinats de la dreta, però pena capital

La primavera del 1924 els aliats van aprovar el Pla Dawes de reconfiguració del pagament del deute d’Alemanya en concepte de reparacions. L’aplicació d’aquest pla va permetre al país, si bé via endeutament per crèdits, entrar en els bons anys de restabliment de l’economia, que es van allargar fins a la crisi del 1929. La millora econòmica va repercutir en l’àmbit polític i es va produir una notable recuperació del vot de l’SPD, que entre l’estiu del 1928 i la primavera del 1930 va tornar a presidir la coalició de govern. Coincidint amb això, es va produir una pèrdua de suport electoral als partits völkisch, com també un estancament en nivells molt baixos del vot al NSDAP, que havia optat per presentar-se a les conteses electorals.

Tanmateix, el crac de la borsa de Nova York de la tardor del 1929 i el fi del Pla Dawes a finals del mateix any van posar fi a aquesta etapa de prosperitat prestada. En un context de caiguda de la producció, multiplicació de fallides empresarials i creixement espectacular i accelerat de l’atur, Hitler va protagonitzar la campanya per a l’organització d’un referèndum sobre el Pla Young -el nou pla de reconfiguració del pagament del deute-, sobre el qual es va preguntar: “Per què castigar generacions que encara no han nascut amb els deutes dels seus avantpassats?” El referèndum no va aconseguir la participació suficient per ser considerat efectiu, però va servir a Hitler per reafirmar-se com a líder de la nova dreta. És cridaner el simultani creixement en aquests anys del nombre d’aturats, el nombre de vots al NSDAP i el nombre d’afiliats al partit, procedents aquests, majoritàriament i per sobre de la seva representació social, de classe mitjana.

La crisi del 1929 també marca el moment en què, en el pretext de la situació d’emergència nacional, la república va entrar en una etapa d’ús abusiu de l’article 48, amb cancellers per nomenament presidencial i la definitiva substitució de la política parlamentària per la política per decret. El partit polític que va resultar més beneficiat electoralment d’aquesta decisió va ser el NSDAP, que va iniciar una ascensió espectacular, de manera que des del 1930 ja se’l podia considerar un potencial soci de govern. A la vegada es va produir una evolució cap a posicionaments cada vegada més dretans per part del Zentrum i el DDP, els partits que, juntament amb l’SPD, havien donat suport més decididament a la república en els seus inicis integrant la Coalició de Weimar.

El partit comunista titllava l’SPD de feixista i es manifestava al carrer amb el partit nazi

Aquest gir cap a la dreta del sistema de partits de Weimar es posa en evidència comparant les dues eleccions presidencials que es van celebrar en el transcurs del període, les del 1925 i les de la primavera del 1932. En les dues el vencedor va ser Hindenburg, però en les primeres aquest era el candidat de la dreta amb el suport dels partits völkisch i el NSDAP i enfrontant-se a l’aspirant de l’SPD sostingut pel Zentrum i el DDP. En les últimes, en canvi, Hindenburg va enfrontar-se amb la candidatura de Hitler i va rebre el suport dels partits de la Coalició de Weimar, inclòs l’SPD. La república tampoc va incrementar els seus suports des dels partits d’esquerra més enllà de l’SPD. L’USPD va desaparèixer aviat de l’escena política i, en el seu lloc, el KPD -que sobretot en les etapes de crisi va mostrar una evolució moderadament ascendent del vot- va passar a titllar de “social feixista” l’SPD i fins i tot va arribar a manifestar-se als carrers amb el NSDAP. La revista Simplicissimus va ironitzar sobre el desmembrament de l’esquerra posant en boca d’un dels fundadors de l’SPD, “des del més enllà”, la paràfrasi: “Ja no conec més cap partit socialista, només conec partits escindits”.

La política per decret va derivar en una competició d’intrigues i confabulacions que, després que el NSDAP es convertís des de l’estiu del 1932 en la força més votada, van acabar desembocant en el nomenament de Hitler com a canceller per part de Hindenburg a principis del 1933. Franz von Papen, previ canceller presidencial provinent del Zentrum que va col·laborar activament a favor del nomenament de Hitler i va ser vicecanceller en el seu primer govern, es va justificar en els judicis de Nuremberg després de la Segona Guerra Mundial així: “Ens crèiem Hitler quan deia que quan estigués en una posició de poder conduiria el seu moviment cap a canals més disciplinats”. Sabem ara amb certesa que el de la disciplina no hauria d’haver estat el criteri fonamental per decidir donar suport o no a Hitler.

En síntesi, si alguna cosa va posar Weimar en evidència és que la democràcia no pot subsistir sense demòcrates que li donin suport, que necessita tota la seva vigilància i esforç permanents, perquè no és ni infal·lible, ni irreversible, ni immutable. ¿Mantenim viva aquesta lliçó? Algunes evolucions del present susciten dubtes. 

Què podem aprendre del fracàs de la República de Weimar els anys 30?

La derrota d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial va comportar l’esfondra- ment del Segon Imperi Alemany (1871- 1918), les estructures polítiques i socials del qual s’havien caracteritzat per trets autoritaris. De les convulsions revolucio- nàries de la immediata postguerra en va sorgir la primera democràcia parlamentà- ria de la història d’Alemanya, la República de Weimar (1918-1933), que es va distingir per la modernitat en els àmbits polític, social, científic i artístic. En menys d’una dècada i mitja, tanmateix, el sistema democràtic es va esberlar i va deixar pas a la dictadura més terrible i criminal. Quines van ser les causes i conseqüències d’aquest tràgic desenllaç? Els lectors i subscriptors de l’ARA tenen l’opció de conèixer i preguntar més detalls d’aquest període de la història de la mà de l’autora d’aquest article, Marició Janué, en un acte online que se celebrarà el 15 de juny des del Pavelló Mies van der Rohe. Presentada i moderada per Josep Ramoneda, perio- dista, filòsof i director de La Maleta de Portbou, la taula també comptarà amb la presència de Pau Pedragosa, coordinador del dossier Weimar, la fi de les certeses, publicat al número 41 de la revista.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF