REPORTATGE

Existeixen les segones avantguardes?

La publicació del llibre ‘Pintura catalana, segones avantguardes’, amb articles de joves crítics d’art i la coordinació d’Àlex Mitrani, permet revisar un període poc conegut i reivindicat de l’art català

F a temps que un grup de joves crítics estan rellegint l’art català de postguerra prescindint dels tòpics i de les simplificacions que la crítica del segle passat va establir o oblidar pel que fa al segle XX, marcat devastadorament per la Guerra Civil i una posterior i llarga postguerra. Aquesta jove generació de crítics, liderats per Àlex Mitrani, Àlex Catasús i Bernat Puigdollers, entre d’altres, han estudiat atentament l’art i la cultura de la postguerra, particularment en el lapse 1939-1962, així com les dècades dels anys 70 i 80, que van aportar personalitats molt significatives en la pintura i l’escultura, però que van quedar circumscrites en els àmbits locals sense tenir opció de passar a la gran crònica del nostre art.

Acaba d’aparèixer un gran llibre que s’inclou dins les publicacions d’Enciclopèdia Catalana de 41 x 13 cm amb un llom de 4 cm enfundat dins d’una capsa que el situa entre el llibre de bibliòfil i les grans monografies: Pintura catalana, segones avantguardes. El títol ja explicita la voluntat d’establir una denominació específica, una àrea de creació artística diferenciada de les primeres avantguardes que va molt més enllà de la simplificació establerta que passa del Noucentisme a una avantguarda liderada pel Dau al Set i el Grup R, a excepció d’alguns altres corrents o protagonistes. També estudia, més detingudament, el que va passar en el nostre país a través de 150 obres de 86 artistes, tant els que van excel·lir i trobar un reconeixement nacional o internacional com aquells a qui la història, els historiadors o la crítica no van atorgar prou atenció tot i fer aportacions personals molt significatives.

Àlex Mitrani, coordinador del llibre, parla d’aquell art que va “fer possible una manera d’entendre l’art que haurà de reprendre, actualitzar i, si cal, multiplicar l’esforç d’unes primeres avantguardes, les interrompudes per la guerra”. Realment l’art que es crea a Catalunya amb “esperit modern” després de la Guerra Civil ha estat definit i simplificat pels historiadors com “l’art de postguerra”, i el propòsit del llibre és la necessitat de revisar, recuperar o rellegir l’obra dels artistes que van actuar en aquest període. Podríem dir que el que es vol és recuperar el cicle que va de l’informalisme i el Dau al Set al retorn de la figuració i el triomf de l’art conceptual. Com diu Mitrani, el trànsit de la figuració-abstracció a l’informalisme-realisme fins a la pintura conceptual són moments importants que han fet història i/o històries.

És en aquest sentit que Mitrani i els molts col·laboradors que comenten les obres reproduïdes a gran format i amb molta definició en aquest volum intenten, entre tots, codificar que la denominació segones avantguardes passi a ser un moment definitori de la pintura catalana encara que el llibre es limiti exclusivament a la pintura.

L’extensa introducció d’Àlex Mitrani tracta d’anar definint per davant i per darrere les segones avantguardes i ho aprofita per fer un repàs general de tot el que s’esdevé a partir del 1940: l’art del franquisme; el happy few dels 60; figures com ara Mercader o Aulèstia; moments exponencials com ara Aleu, Guinovart, Todó, Curós o Alcoy, i artistes no prou valorats com ara Rogent, Llovet, Brotat i un Brossa incipient.

Els anys 50 propiciaran un cert optimisme a causa de l’èxit de la pintura moderna a Europa i Amèrica. Gràcies al progrés social i material d’aquelles dècades es produeixen esdeveniments com ara l’Exposició Universal de Brussel·les, amb el cèlebre Atomium; la gran exposició de la ciutat universitària de Caracas (1959) en l’aportació de Calder, Léger i Vasarely, o la inauguració de Brasília que integra l’obra de Neimeyer, Costa i Le Corbusier.

El Maig del 68 canvia el panorama d’Europa i això incideix en la nostra creació artística, apareixen grups que soterradament critiquen el sistema imperant, presentant interrogacions genèriques sobre la lluita pels drets civils i el triomf del model nord-americà, amb pintors tan punyents com ara Carles Mensa.

És aquí on situen l’aparició de la segona avantguarda, o, més ben dit, de les segones avantguardes, que, malgrat els entrebancs històrics i socials, inclouen artistes que busquen la modernitat, artistes tradicionalistes amb voluntat de regeneració i altres vies diverses.

Essencialment serà la labor del Cercle Maillol de l’Institut Francès el que permetrà posar en contacte els artistes catalans amb el bullici parisenc en un moment en què aconseguir passaports era gairebé impossible.

L’altra plataforma de foment de les avantguardes van ser els Salons d’Octubre de Barcelona i petits grups com ara Els Vuit, Lais, Taüll, Indica, Silex, Gallot i Cògol, però indubtablement el que tindrà més impacte serà Dau el Set, que és el més conegut i que aplega figures cimeres com ara Tàpies, Cuixart, Pons, Brossa i Arnau Puig, que aporta una lectura existencialista, magicista i esotèrica.

L’any 1955, amb la III Bienal Hispanoamericana de Arte a Barcelona, esclatarà l’abstracció, particularment la d’arrel americana, que influirà en figures com ara Ràfols-Casamada, Joan Vilacasas, Enric Planasdurà, Claret i molts altres.

L’informalisme serà un llenguatge cobejat per molts artistes. L’èxit de Tàpies el 1952 a Nova York i a París i el de Cuixart a la Biennal de São Paulo donen un nou impuls i reconeixement a tot tipus d’informalisme. L’avantguarda ha estat normalitzada i reconeguda. Però el món de la cultura segueix rebutjant la vigència del franquisme i apareixeran grups decididament crítics contra la situació com ara Estampa Popular i l’Equip Crònica.

Als anys 60 naixerà un pop irònic i crític que recuperarà la pintura provinent de l’Escola de Belles Arts i que dominarà les galeries d’aquell moment amb Arranz-Bravo, Àngel Jové, Bartolozzi, Llimós, Gerard Sala i Artigau, impulsat per Rafael Santos Torroella. Una pintura entre el somni i la revolució.

El Grup de Treball (1973) defensa una conceptualització radical, un art de reflexió, d’anàlisi, de crítica als principis de l’avantguarda renunciant a tota utopia. L’exposició Miró otro a la seu del Col·legi d’Arquitectes serà un retrobament amb l’avantguarda, amb l’esperit del GATPAC i l’ADLAN i els artistes de l’agrupació MAN (Mostra d’Art Nou), que mantindran viva la flama d’un art d’innovació i de reflexió clarament contemporani que integrarà molts artistes.

I el llibre tanca aquestes avantguardes amb artistes que conreen un art de reflexió com ara Llimós, Chancho, Hernández Pijuan o el Grup Trama, lligat a la pintura.

Segons Mitrani, aquestes són les segones avantguardes, “no un epígon, sinó la realització de l’avantguarda abans de la postmodernitat, abans de la desfeta dels grans ideals”. Quins van ser els objectius dels protagonistes de les segones avantguardes? “Arrencar el vel del conformisme i la derrota”, en paraules de Brossa.

Evidentment un llibre que situa en primer lloc Salvador Dalí amb El rostre de la guerra (1940) i que es tanca amb el colossal tríptic de Joan Miró L’esperança del condemnat a mort I, II, III (1974) no deixa de ser deliberadament apropiacionista. Les fronteres són difuses però el procés històric està ben explicat, perquè l’obra es veu afavorida per la incorporació de noves generacions de crítics que glossen les 150 obres reproduïdes de 86 pintors seguint un rigorós ordre cronològic. En general, són crítics que no havien viscut aquell moment històric, sinó que l’han estudiat seriosament, i ens donen la seva lectura i intenten definir un cànon que possiblement veurem reflectit en el MNAC, perquè actualment Àlex Mitrani és conservador del museu.

Cal dir que és un llibre inclusiu que recupera molts artistes silenciats i que marcarà la història de l’art a Catalunya, com va fer Joan Merli el 1937 amb el seu 33 pintors catalans. 

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF