CARRETERES SECUNDÀRIES

Europa

Europa serà un espai de mobilitat de les persones o no serà.

I no només de mobilitat de tots aquells que venen dels països pobres, dels països en guerra. També dels mateixos europeus, especialment els del sud. Qualsevol discurs en contra de la mobilitat i d’un tracte just a la migració interna i externa és contrari a la realitat. Pitjor encara: és contrari als principis democràtics que converteixen Europa en un dels llocs del món més segurs i justos per viure, més humans malgrat les forces negres en contra, cada vegada més disposades a dinamitar la convivència des de dins de la UE.

El dia que els europeus considerem la migració, els moviments de població, com un bé, aquell dia obrirem un camí d’esperança per al nostre futur i la nostra posició al món. Començarem a parlar amb realisme sobre la identitat de ciutadans europeus, que avui sembla incapaç de construir-se amb una mica més de visió que la que ens ofereix el mercat, l’Europa econòmica incapaç de projectar-se com una Europa política, de cultures molt diferents que s’hauran de posar d’acord per conviure en un espai comú. I oferir a tothom els mateixos drets polítics.

El dia que anem a favor d’aquesta mobilitat -és un vent que només bufa en aquesta direcció-, acceptant-la i gestionant-la, aquell dia s’obrirà un camí d’esperança perquè ens permetrà actuar d’acord amb la realitat: la demografia així ho indica.

A l’Europa del nord, l’Europa rica -també a España, a Portugal i a Itàlia, però no a l’Europa balcànica-, l’equilibri entre els que moren i els que neixen es produeix -i cada vegada serà més d’aquesta manera- gràcies als que arriben de fora i als que s’hi desplacen des del sud per repoblar-la, fer-hi fills, treballar i alimentar la piràmide demogràfica que permet mantenir dreta l’Europa social.

Des de l’any 2015, a la UE hi mor més gent de la que hi neix. Els migrants omplen aquesta pèrdua aportant 1,3 milions de persones anuals. Però no n’hi ha prou. Es necessiten més migrants, més mobilitat. Només a Espanya, si segueix l’actual tendència obstructiva a la migració -no sembla probable que els espanyols es posin a parir com ho feien als anys cinquanta-, hi haurà vuit milions menys de treballadors per mantenir vuit milions més de jubilats dels que hi ha ara: en el cas que això no s’inverteixi no costa gaire imaginar com serà la conflictivitat política del futur, el sentiment de traïció i ràbia que viuran les classes mitjanes fatalment empobrides en contra de les classes dirigents.

Els discursos contra la migració a Europa es construeixen, curiosament, sobre una pàtina de realisme: la migració s’ha de gestionar, diuen els xenòfobs, d’una manera equilibrada. Però si ens fixem en el que aquests discursos amaguen, ens adonem que el que en realitat volen gestionar són els privilegis: un mercat de treballadors esclaus, sense drets democràtics, un sistema polític de propietàries, autòctons, sense espais de participació de les minories en moviment o acabades d’instal·lar, una Europa de primera categoria que segrega moltes Europes de tercera.

La primera línia d’irrealitat d’Europa la trobem al sud, als Balcans, fins i tot abans de creuar la línia de la gran vergonya de la Mediterrània -una vergonya cega, criminal, insensible a la realitat humana dels refugiats.

Només els migrants que es desplacen des dels Balcans fins a Alemanya sumen els últims anys 2,6 milions de persones. A Macedònia, la catàstrofe demogràfica deguda a la pobresa dona dades tan surrealistes com el fet que hi ha més naixements de macedonis fora del país, a la UE, que al mateix país. A Bòsnia i Hercegovina, els principals ingressos de les famílies provenen de la diàspora, moltes escoles tanquen, algunes es converteixen en centres per als jubilats, el país ha perdut un terç dels seus habitants. A Sèrbia el 34% dels joves volen emigrar...

Així doncs, els europeus només tenim dos camins: o fem de la necessitat virtut, afrontem la mobilitat, les migracions com una oportunitat, ho fem aprofitant els valors democràtics i una consciència social que encara ens col·loquen en la millor posició possible i enfortim la democràcia incorporant-hi les minories i els països més pobres, o ens decantem pel suïcidi catàrtic de la bronca i l’enemic expiatori que acabarà, sens dubte, a patacades. Són dos camins prou coneguts que ja hem transitat en el passat. 

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF