Misc 06/09/2020

Els Estats Units o la Xina: qui governarà el món després de la pandèmia del covid-19?

Enmig d’una pandèmia que ha provocat una crisi econòmica també letal, el món assisteix astorat al xoc frontal entre els Estats Units de Trump i la Xina de Xi Jinping. El responsable d’Internacional del 'Financial Times' analitza en un article, que publica l’últim número de la revista 'La Maleta de Portbou', com aquest conflicte canviarà el món que coneixem

David Gardner
14 min
Els Estats Units o la Xina.  Qui governarà el món després 
 De la pandèmia del covid-19?

La meva resposta curta a aquesta pregunta és: cap dels dos. Aquesta és l’explicació més ponderada. Els Estats Units i la Xina ja han entrat definitivament en una nova guerra freda. En un món on difícilment hi haurà una direcció clara o una coordinació global. I on la desglobalització, queja havia avançat -sobretot per la guerra comercial que ha iniciat Donald Trump contra la Xina, per no parlar de l’assalt general de Trump a tot el que fa olor de multilateralisme-, s’accelerarà moltíssim a conseqüència de la relocalització ( reshoring ) industrial de les cadenes de subministrament globals, moltes de les quals ens condueixen a la Xina. Tant per qüestions de xenofòbia (o per la sinofòbia alimentada pel president Trump com a part essencial de la seva campanya de reelecció) com per un temor molt més generalitzat de dependència de la Xina que ha posat en relleu una vulnerabilitat terrible enmig d’una pandèmia (en matèria de dependència farmacèutica és dramàtica), s’està acabant el model actual de globalització.

El model que el reemplaci -de manera gradual, si hi ha sort- dependrà no només de la geografia o la proximitat del subministrador, sinó de la confiança mútua.La confiança mútua és una altra manera de parlar del poder tou (soft power), que, al meu parer, va ser el factor decisiu en el resultat de l’última guerra freda.

Sí, ja ho sé. En una competència que té de fons una carrera d’armaments ruïnosa guanya l’economia més robusta. És evident. Però cal fer-se a la idea que la Unió Soviètica no podia aguantar la pressió i va haver d’obrir-se no només a la reestructuració econòmica o perestroika sinó també a la glàsnost, la liberalització política, i que amb el seu enfonsament la major part del seu imperi va optar per aliar-se amb Occident, sigui amb la Unió Europea o l’OTAN, o amb totes dues alhora.

Això és el poder d’atracció, que, com va dir qui es va inventar el concepte de soft power -Joseph Nye-, consisteix en el fet que uns altres volen ser com tu. I això té molt a veure amb el futur incert que ens espera. Però vegem quina és la situació actual i present.

Narcisisme i frivolitats

Repassem, en primer lloc, les respostes respectives dels Estats Units i la Xina al coronavirus. L’espectacle que ha ofert Donald Trump al món i als seus ciutadans ha estat una vergonya… Fa vergonya aliena, tot i que ell, amb el seu narcisisme, és incapaç de sentir-la.

Siguem clars. No ha estat l’únic a menysprear i fins i tot frivolitzar -almenys al principi- la magnitud del perill per a la salut pública. Aquí tenim els exemples de Boris Johnson i els seus intents inicials d’humor de pallasso i solucions darwinianes (fins que va contreure ell la malaltia, esclar), o el masclisme i celebració de la ignorància del president Bolsonaro al Brasil, o el president Lukaixenko de Bielorússia, que va recomanar als seus conciutadans beure vodka i anar molt a la sauna.

L’anomenada coalició estruç del coronavirus (o anomenada així al meu diari, el Financial Times, però que igualment podria anomenar-se xerraires i potiners ) és àmplia. Però ningú, absolutament ningú ha mentit tant, ningú ha fantasiat de manera tan al·lucinant com Trump, i a ningú se li ha ocorregut erigir-se en una espècie d’apotecari alquímic que recomana ingerir lleixiu per combatre el virus (i després desmentir-ho, esclar). Trump representa nítidament una secció minoritària però important de la població dels Estats Units que sempre estarà en peu de guerra contra la ciència, en acció de rereguarda contra la mateixa il·luminació. El seu ídol, Donald Trump, els alimenta amb falsedats i fake news.

Segons un observatori de factcheckers o monitoritzadors establerts a principis de la seva administració pel Washington Post, el president Trump ha mentit clarament, o si més no ha tergiversat els fets, fins a 18.000 vegades durant el seu mandat (el càlcul correspon a mitjans d’abril). No hi ha paral·lelisme en la història, i ell habita un món paral·lel, impenetrable per a la realitat -excepte per a la realitat cada vegada més precària de la seva campanya de reelecció.

D’altra banda, Trump ho ha subordinat tot a la seva campanya de reelecció, i va reobrir de manera clarament prematura i irresponsable l’economia dels Estats Units -a un cost en vides que pot acabar per ser altíssim- perquè la seva campanya no pot admetre la realitat d’una forta recessió.

Bé, els Estats Units continuen sent el país més poderós del món. Tot i així, amb només el 5% de la població mundial, té un terç de tots els casos de covid-19 i bastant més de la quarta part dels morts mundials -i continuem comptant...

“Estem en transició a la grandesa”, ha declarat Trump recentment. Realment té un problema amb la realitat. La pèrdua de prestigi i respecte, accelerada en l’època de Trump, va encara més ràpid. Però segons Trump, la manipulació xinesa d’una pandèmia letal creada per ells prova que la seva única intenció és la de fer-li perdre les eleccions al novembre. Les eleccions (si s’arriben a celebrar) ja giren entorn del tema xinès i el coronavirus -fins al punt que Trump intenta menysprear al seu oponent demòcrata, Joe Biden, amb el sobrenom maliciós de “Pequín Biden”-. Un anunci pro Trump ja ho diu: “Un vot per a Joe Biden és un vot per a la Xina”. Encara que l’hostilitat del Partit Demòcrata cap a la Xina també és palesa... però potser no tan insultant -o tan basada en la mentida.

Kevin Rudd, l’ex primer ministre d’Austràlia, ha argumentat que Trump, amb l’ajuda del baró mediàtic Rupert Murdoch, ha fabricat una història -atribuïda a una suposada filtració d’intel·ligència de la xarxa de cooperació Five Eyes (Cinc Ulls), mantinguda pels Estats Units, el Regne Unit, Austràlia, el Canadà i Nova Zelanda- que afirma que el virus emana no d’un mercat d’animals salvatges a Wuhan sinó d’un laboratori de l’estat xinès, l’Institut Virològic de Wuhan, on presumptament va ser inventat.

Siguem clars: cap servei d’intel·ligència ho confirma, començant pels disset serveis dels Estats Units -el màxim dirigent dels quals ho va negar- i no hi ha cap dada fiable o total que avali aquesta història -amb el seu vernís espuri d’espionatge “multilateral”, és al cap i a la fi un cultiu de les clavegueres de Rupert Murdoch. La xenofòbia antixinesa, destil·lada a base de la sinofòbica propaganda diària no només del president sinó també del seu cap de l’antidiplomàcia, Mike Pompeo, s’està convertint en tema candent a escala global. Un exemple: preguntat sobre quins serien els principals tres temes de la campanya electoral de Trump, Steve Bannon, el seu exestrateg i eminència grisa, va dir al Financial Times : “La Xina, la Xina i la Xina”.

Un autèntic cataclisme mundial

Ara bé, ¿com ha portat la pandèmia la Xina sota el seu gairebé omnipotent president i cap del Partit Comunista Xinès (PCC), Xi Jinping? Doncs encara que aparentment millor que els Estats Units, no gaire més que regular, al meu entendre. En un sistema tan opac és difícil estar-ne segurs. Però sí que sembla que van tractar d’encobrir i amagar lamagnitud i la mortalitat del nou virus. Va haver-hi, aparentment, una falta d’acció de gairebé dues setmanes ja al gener -que va obrir pas al contagi letal fora de les fronteres xineses (desconec fins a quin punt l’OMS pot haver estat còmplice en això, com al·leguen Trump i Pompeo)-. Però em sembla clar que l’hàbit del Partit Comunista Xinès, autòcrata i automàtic, de silenciar qualsevol dada dissonant o qualsevol informació dissident, està darrere del que és un autèntic cataclisme mundial -no només en l’emergència sanitària, sinó també en la depressió econòmica consegüent que ens involucra i, esclar, en la destrucció de qualsevol mobilitat normal i, amb ella, la nostra convivència social.

Després, utilitzant els seus poders sense límits, la direcció xinesa no només ha aplanat la corba, sinò que gairebé l’ha aixafat. Però el mal ja està fet. I a més és obvi per a tothom que les democràcies del Sud-est Asiàtic, com Corea del Sud o Taiwan (incloent-hi Hong Kong), ho van fer bastant millor.

De seguida examinarem les conseqüències de tot això per a la Xina. Però diguem d’entrada que el model de globalització del qual tant ella com el món s’han nodrit s’està acabant.

En els més de quaranta anys que han passat des que Deng Xiaoping va obrir l’economia al món i al capital estranger -declarant que “ser ric és gloriós, la pobresa no és el socialisme”-, la Xina s’ha convertit en la fàbrica del món. Té competidors, esclar, però la majoria de les cadenes de subministrament condueixen a la Xina -i aquest és un dels canvis fonamentals que venen-. Aquestes cadenes ara estan interrompudes per la pandèmia, el tancament econòmic global i la pràctica inexistència de mobilitat comercial. Però quan arribi una cosa més semblant a la normalitat hi haurà, certament, una relocalització ( reshoring ) d’aquestes línies de subministrament. Els motius poden ser diversos; el resultat serà el mateix.

Sempre ha format part del programa de Trump (“ Make America great again ”). Ja hem vist les tarifes comercials contra productes xinesos i les mesures punitives creixents contra empreses de tecnologia 5G com Huawei (sancionada el maig passat i també aquest maig), que anuncien una autèntica guerra tecnològica. Però fins ara han estat meres escaramusses.

El govern Trump està reunint grans fons -i prometent retallades importants de pressupost- per a totes les corporacions que relocalitzin la seva producció i les seves fonts de components als Estats Units, per crear treball local. És la versió nacionalista o més aviat nativista de la qüestió. El president Trump pot perdre les eleccions.

Però l’altre motiu que impulsarà la relocalització és la vulnerabilitat posada en relleu per la pandèmia -i de la qual se n’han ressentit sobretot Europa i el Japó-. Vegem-ne dos exemples. Gairebé el 80% dels ingredients actius en els antibiòtics provenen de la Xina. N’hi ha que minimitzen aquesta situació argumentant que gran part del món se subministra amb productes farmacèutics genèrics (i no de marca i patent, molt més cars), i que gran part dels genèrics provenen de l’Índia. Però resulta que l’Índia depèn de la Xina per a més de dos terços dels seus ingredients actius.

Aquesta situació es mira amb lupa en aquests moments. Això ens fa vulnerables. En temps de pandèmia és insostenible, però fins i tot en temps normals éssummament desaconsellable. Fins i tot el govern de Boris Johnson, que s’ha arriscat a obrir una bretxa amb el seu amic Donald Trump incloent Huawei en els plans britànics per a les xarxes 5G, ha decidit corregir-ho amb una cosa que ha anomenat Operació Defensa. Ostentós com sempre. Però aquesta vegada es dirigeix a un problema real. La Unió Europea, i diversos dels seus estats membres, també han cridat l’atenció sobre aquest tema -i sobre altres vulnerabilitats exposades per la pandèmia.

Thierry Breton, el comissari per al mercat intern, ha dit que hem de buscar altres fonts de provisió per a matèries bàsiques -com per a bateries elèctriques- si la Unió Europea arriba a les metes climàtiques del 2050. Les xifres que dona inclouen la necessitat de seixanta vegades més de liti, quinze vegades més de cobalt i deu vegades més d’elements de terres rares ( rare earths ). El gran proveïdor de tot això (amb l’excepció parcial de Xile) és la Xina. Recordem una altra frase de Deng Xiaoping: “Els àrabs potser tenen el petroli, però nosaltres tenim les terres rares”.

En conclusió, el model econòmic xinès està en joc. També l’aspecte més ambiciós de la seva estratègia moderna -la part realment visionària de la seva conducta internacional-. La Xina, com a part de la seva estratègia geopolítica Belt & Road Initiative (BRI: Iniciativa de la Franja i la Ruta, o Nova Ruta de la Seda) ha prestat des del 2013 una mica més de 460.000 milions de dòlars. A això cal afegir-hi sumes importants prestades a països africans abans del BRI. Tant és així que els crèdits bancaris de la Xina als mercats emergents al món ja sobrepassen la suma dels préstecs totals del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Però aquesta agenda, el programa internacional de desenvolupament més gran del món, comporta problemes molt seriosos en temps de coronavirus.

El sistema estatal bancari xinès té com els seus deu principals deutors del BRI els països amb més risc en la classificació de risc utilitzada per l’OCDE. Són Rússia, Indonèsia, l’Iran, el Pakistan, Nigèria, Veneçuela, l’Equador, Egipte, Sud-àfrica i el Kazakhstan. Molts d’ells ja estan demanant almenys una pausa en els pagaments. Diversos són insolvents. Veureu també, immediatament, que hi ha intencions ideològiques per part de la Xina en alguns d’aquests préstecs: Veneçuela i l’Equador, per exemple, dos estats llatins pràcticament en suspensió de pagaments, de Ruta de la Seda no en tenen res...

Amb tot això, repeteixo, el model xinès està en joc. L’estat xinès té pràcticament el control total: no només el partit, l’exèrcit i els serveis de seguretat, sinó també un ventall de tecnorepressió sense parangó. Així i tot, està en joc el seu contracte social. És a dir, s’està esfilagarsant el contracte que ofereix una prosperitat creixent, a més de seguretat i ordre, sobretot a la classe mitjana urbana nodrida pel partit, basada en una economia exportadora -a canvi de nul·les llibertats polítiques i d’expressió-. La globalització en què es va basar, com ja he argumentat, s’està esfilagarsant. Vegem breument el balanç d’aquesta globalització.

La globalització té un historial de resultats mixtos: a l’est (sobretot a la Xina i l’Índia) ha tret centenars de milions de persones de la pobresa més absoluta -més que en qualsevol altre període de la història-; a l’oest, a canvi de productes de consum barats, ha contribuït a una situació en què el capital s’ha quedat amb gairebé tota la riquesa nova mentre molts treballadors han hagut de conformar-se amb feines mal remunerades, si és que en tenen.

La situació s’agreuja quan les grans corporacions, que a vegades són corporacions gegants, sobretot les tecnològiques, habitualment evadeixen els impostos que podrien contribuir més decisivament al bé comú, en àrees com l’educació i la formació tècnica -una formació dirigida a noves i millors activitats, de més valor afegit, que reemplacen els llocs de treball de menys valor que han estat exportats o deslocalitzats.

Ara bé, per al meu gust només cal mirar els enemics més acèrrims de la globalització (i de la nostra expressió local de la globalització, que és la Unió Europea) per a adonar-nos en quin costat estem. Preferim Donald Trump o Barack Obama? Viktor Orbán o Angela Merkel? Emmanuel Macron o Marine Le Pen? No segueixo.

Però cal ser conscients que la complaença amb què els països desenvolupats han vist créixer la falta d’equitat -un terme que seràcandent després del coronavirus, que l’ha exposat encara més- pot destrossar l’invent de la globalització totalment i donar un impuls fortíssim al nacionalpopulisme més reaccionari.

Per recopilar una mica: l’economista Arvind Subramanian ha fet que ens fixem en el fet que hem estat vivint en condició de desgovern mundial des de fa algun temps. En aquesta ocasió hi ha hagut poca resposta del G-20 i el G-7 (a diferència de la crisi financera mundial de fa més d’una dècada); tenim una Unió Europea que es juga el seu futur entre batzegades, i en comptes d’un G-2 dels Estats Units i la Xina hi ha, segons Subramanian, un G menys 2.

Fem memòria: la sortida de l’última crisi financera va deure molt a Pequín, que va mobilitzar el seu sistema bancari estatal per invertir quantitats enormes, sobretot en infraestructura, i que va ajudar molt a rellançar el creixement econòmic global. Dubto que ara veiem una cosa similar.

En condicions de la nova guerra freda crec que no hi haurà la cooperació necessària, i no només això, sinó que la situació de Hong Kong agreujarà l’enfrontament. Pequín, en l’anomenat Congrés Nacional del Poble, que acaba de concloure -una espècie de Parlament amb segell de cautxú -, per primera vegada no ha anunciat quant creixeria l’economia.

Es preveu que Pequín apliqui les lleis de l’anomenada seguretat nacional a Hong Kong -incloent-hi les que versen sobre traïció, subversió, sedició i secessió-. L’autonomia de Hong Kong, una precària supervivència que es titulava “un país però dos sistemes”, que garantia l’autonomia legal de Hong Kong -pulmó comercial i financer fins ara imprescindible per a Pequín-, sembla que s’ha acabat. Un altre motiu més de guerra freda.

L’annexionisme, un virus antic

Però no penso que això determini totalment la competència del poder tou. L’annexionisme també és un virus antic que s’ha fet modern recentment. En l’època postunipolar (que va ser molt breu després de l’última guerra freda), Vladímir Putin el comença, mossegant en antigues terres soviètiques com Geòrgia. Però quan s’annexiona Crimea i entra a Ucraïna el 2014, és sancionat fortament. Ara hi ha via lliure. La llum verda que ha donat Trump a Israel en els últims dos anys per annexionar-se els territoris ocupats palestins de Cisjordània (més el reconeixement del ja annexionat barri àrab de Jerusalem) no ha fet més que encoratjar els seus imitadors: Narendra Modi, el primer ministre de l’Índia i màxim incitador del supremacisme hindú, l’any passat va prendre el control de la terra disputada del Caixmir, va cancel·lar la seva autonomia de més de setanta anys i va empresonar els seus dirigents.

Per què no hauria de fer-ho Xi Jinping, enfortint el seu poder en un moment de relativa feblesa? Així i tot, el soft power hi jugarà un paper molt important, com sempre.

En el futur immediat la recerca d’una vacuna anticoronavirus s’assemblarà a la carrera d’armaments (o fins i tot al duel per qui acabava arribant primer a la Lluna) de l’antiga guerra Freda. Si és que n’hi ha, hi haurà, segons sembla, moltes vacunes. I el prestigi d’haver descobert la primera no durarà eternament, en absència d’altres coses atraients. I no serà només descobrir una vacuna. També tindrà pes, per exemple, qui és el pioner a convertir els préstecs de la pandèmia en accions de l’estat, i administrar-les en benefici de la societat (un exemple entre molts: l’estat alemany ha donat una injecció d’emergència a Lufthansa del voltant de 10.000 milions d’euros, a canvi del 20% de l’empresa, però també amb condicions i metes climàtiques ).

Els Estats Units o la Xina: qui governarà el món després de la pandèmia del covid-19?

El poder tou és, a més, producte de cada societat. Amèrica no és Trump. I si Biden guanya -com els sondejos de moment indiquen-, ell, per molta hostilitat que hi hagi als Estats Units contra la Xina, treballarà amb la Unió Europea per reconduir les relacions amb Pequín. A més, les ciutats, corporacions i científics europeus i americans continuen col·laborant amb les seves contraparts xineses.

En què pot pesar, això? Doncs, per exemple, el paper europeu a l’hora de regular l’economia digital pot donar-li molt pes, ja que els Estats Units no tenen resposta a Huawei en 5G, i la Xina no té una reputació de fiabilitat -però la Unió Europea sí-. Una Xina que no creix difícilment pot projectar poder (sobretot després d’intentar amagar el que ha estat la pitjor amenaça a la salut pública mundial en almenys un segle). Les temptatives de poder tou ja no convencen. Les ambicions del BRI, màxim intent de combinar poder tou amb realpolitik estratègica, ja difícilment poden quallar.

Als Estats Units hi ha hagut una dilapidació de capital socialestratègic que no és només obra i gràcia de Donald Trump. El moment unipolar de triomf occidental al final de l’última guerra freda va durar amb prou feines una dècada -un obrir i tancar d’ulls a escala històrica, i no La fi de la Història que va pregonar Francis Fukuyama-. Fins ara hi ha hagut l’11-S, la catastròfica invasió de l’Iraq, la crisi financera feta als Estats Units i ara el covid-19... Però és obvi, o ha de ser-ho, que els Estats Units tenen més capacitat -institucional (per reconstruir, en molts aspectes) i cultural- per comunicar millor que la Xina al món.

Han de tornar a estar atents a allò que atreu els seus ciutadans i els seus aliats: la fiabilitat (que Trump ha malbaratat a la seva manera). Fins ara els estats que més fiabilitat han suscitat durant la pandèmia són Corea del Sud i Taiwan a l’Àsia, i Alemanya, Finlàndia, Àustria, Noruega i Dinamarca a Europa. Són estats que van estar al capdavant en l’última guerra freda. I altament fiables a ulls dels seus ciutadans. Coses que cal tenir en compte, a parer meu.

Si estem entrant en una nova època de guerra freda, com en el conflicte anterior amb la Unió Soviètica, poden esclatar guerres calentes a les perifèries del món. Aquesta vegada amb la Xina i qualsevol estat considerat del seu seguici. Jo vaig ser testimoni d’alguns d’aquests conflictes -al Con Sud de l’Amèrica Llatina i a Centreamèrica (les guerres brutes de Ronald Reagan)- i fins i tot a Europa quan els Estats Units es van posar ultranerviosos pel fenomen de l’anomenat eurocomunisme, sobretot a Itàlia.

Altres coses que cal tenir en compte.

stats