Esperit, sang, creació
E l 790, un any després de la Revolució Francesa, tres joves estudiants del seminari protestant de Tübingen, destinats a convertir-se amb el temps en grans noms de la cultura europea, van plantar un arbre per celebrar el procés revolucionari. Es tractava de Hegel, Schelling i Hölderlin. Només aquest últim es va mantenir, després, fidel a la Revolució, a la qual va submergir en el seu excepcional univers mític. Els seus dos companys se’n van desenganyar, com va succeir amb tants intel·lectuals europeus, amb el desencadenament del terror liderat per Robespierre. Es van convertir en dos prestigiosos filòsofs de trajectòria política conservadora, si bé en Hegel ressorgeix sovint l’enyorança revolucionària.
Amb el pas dels anys només rellegeixo contínuament Hölderlin, un dels poetes més importants de la història. Schelling em va interessar molt en el seu moment encara que ara no tornaria als seus textos. I Hegel implica una crònica veloç de les reaccions que em suscita. Em disgusta la seva obsessió per construir un sistema filosòfic perquè penso que els grans sistemes teòrics, intentant empresonar la vida entre els seus murs, han conduït a grans desastres. Hegel, i el seu deixeble Marx, titànics constructors de sistemes, poden ser vistos des de la nostra perspectiva actual com a portaveus de no menys titàniques destruccions. Naturalment això no impedeix apreciar la grandesa de Hegel quan es fa cas omís de la seva grandiloqüència conceptual i es retenen fragments d’una lucidesa enlluernadora. És el cas, per exemple, de les seves Lliçons sobre l’estètica, recopilades pòstumament pels seus alumnes, el més fecund camí per a la comprensió de l’art de la Modernitat.
Llegir Hegel sense fer cas de Hegel és un exercici apassionant. Per això jo recomanaria llegir Fenomenologia de l’esperit, la seva obra mestra i la pedra angular del seu sistema filosòfic, com una novel·la, és a dir, com una peça de ficció i no com l’exposició d’una veritat. Aquesta novel·la mostra el desplegament èpic de la Humanitat per retornar el món a la perfecció que va perdre. En altres paraules, i per a qui sap llegir, està plena de sang, suor i llàgrimes, i de les meravelloses creacions que l’ésser humà concep entre tanta sang, tanta suor i tantes llàgrimes.
