Escriptors davant del foc

Ala Galeria Tretiakov de Moscou hi ha un quadre pertorbador d’Ilià Repin titulat Nikolai Gógol cremant el manuscrit de la segona part de ‘Les ànimes mortes’. És una pintura entre realista i expressionista que ens mostra un Gógol embogit mentre destrueix el que havia de ser la continuació i rèplica de la seva obra mestra. Malgrat tot, en van quedar alguns fragments, prou per comprendre fins a quin punt l’escriptor rus estava turmentat pel dubte i el penediment respecte a la gran novel·la que havia escrit. Les ànimes mortes, en efecte, havia tingut grans detractors en els cercles del poder i en els mitjans religiosos. S’acusava Gógol de subvertir la tradició i corrompre les creences. Tenien raó, afortunadament per a la literatura.

Nikolai Gógol, seguidor en molts aspectes de Puixkin, a qui considerava el seu mestre, combina amb perícia extraordinària el lirisme i el sarcasme, dos components difícils de barrejar. Com a poeta, comparteix amb Puixkin una lucidesa singular per penetrar amb delicadesa, tot i que també sense contemplacions, en els racons de l’ànima humana. Paral·lelament, la seva capacitat per a una ironia dura i descarnada és excel·lent en la majoria dels seus relats, amb joies com El nas o El capot. Gógol, precedent en cert sentit de Kafka, inaugura la fecunda inclinació de la literatura russa per abordar els secrets de la burocràcia i els engranatges més notablement absurds de l’administració política. És un dels pioners del relat modern.

Per la seva banda, Les ànimes mortes és una de les grans novel·les del segle XIX, i el seu protagonista, Txítxikov, un dels caràcters més originals. El peculiar trànsit de Les ànimes mortes dona l’oportunitat a Gógol de fer una crítica despietada de la societat russa, especialment de la cruel desigualtat imperant en el medi rural. No obstant això, des del punt de vista del ritme narratiu, el que crida més l’atenció de la novel·la és l’equilibri entre el marc general i els personatges que el poblen: Gógol demostra el mateix mestratge per descriure els mecanismes socials que per analitzar psicològicament cadascun dels seus habitants. El resultat és d’una cruesa corrosiva. Nikolai Gógol, posseït per turments religiosos, va voler rectificar amb una segona part que, pel que sembla, s’hauria dit Les ànimes blanques. Finalment tot va acabar en foc.