Elogi del somnàmbul
La biografia de Heinrich von Kleist està il·luminada per la seva mort tan impactant, un suïcidi singular en una època, el Romanticisme, en què no escassejaven les morts voluntàries d’escriptors i artistes. Un cop llegida, és una història difícil d’oblidar. Kleist es fa acompanyar per una amiga greument malalta, Henriette Vogel, a un balneari. Passen dies feliços, d’una alegria encomanadissa, segons el testimoniatge d’altres hostes del balneari, i al final tots dos se suïciden. Kleist, en última instància, decideix comportar-se com alguns dels seus protagonistes literaris. Viu en el somni de passejar pel caire de l’abisme fins que finalment s’hi precipita.
Com en les seves obres, amb prou feines podem endevinar què hi ha de lliure i què hi ha de fatal en aquest acte. Kleist va escriure un admirable i inquietant assaig sobre la impossibilitat de separar el que correspon a la llibertat i el que correspon al destí. Sobre el teatre de marionetes és una introspecció en el clarobscur del comportament humà. Al seu autor l’estat somnambúlic li resulta el més apropiat i per això els herois i heroïnes dels seus relats i de les seves peces teatrals sempre se’ns apareixen amb l’halo del somnàmbul, com si es debatessin permanentment entre dues aigües, lliures però adormits, desperts però sotmesos a la fatalitat: Pentesilea, el príncep d’Hamburg, la marquesa d’O.
A Pentesilea, Kleist porta fins al desbordament la passió amorosa entre Aquil·les, l’heroi grec, i Pentesilea, reina de les amazones. Crec que és un dels textos més al·lucinants, i també més al·lucinats, que he llegit, i representar-lo a l’escenari implica una pressió gairebé insuportable. Aquil·les i Pentesilea són llançats l’un cap a l’altre, l’un contra l’altre, en una cerimònia somnambúlica en què es posen en joc totes les fronteres de l’amor fins a arribar a l’anihilació. No sabem si Pentesilea és lliure o està dominada per la bogeria quan devora el seu amant. Tampoc sabem si es tracta d’un somni convertit en malson. El somnàmbul escapa a aquestes paradoxes perquè ell mateix, despert i adormit simultàniament, ja és una paradoxa.
