Disseny a peu de carrer
AL PRINCIPI EM VA SORPRENDRE. QUÈ HI FEIA UN TÍPIC GUAL DE VIANANTS DELS CARRERS DE BARCELONA DINTRE DEL MUSEU DEL DISSENY? Què té d’especial?, pensava. És d’una lògica aclaparadora, només faltaria que els guals no fossin així! És el que passa a vegades amb els bons dissenys, que sembla que sempre hagin estat així. El Gual 120 és potser l’exemple més clar del que vol representar aquesta exposició que porta per títol Disseny per viure (99 projectes per al món real). Com bé explica el seu comissari, Óscar Guayabero, el gual en qüestió demostra que quan es dissenya per solucionar necessitats específiques de gent amb dificultats se n’acaba beneficiant tothom. I, també, que quan es treballa en equip i en col·laboració amb els afectats, les solucions són més riques i duradores.
És el que va passar amb aquest gual. Als anys vuitanta, a Barcelona i arreu, hi va haver un moviment reivindicatiu important de persones amb discapacitats que reclamaven que els carrers de la ciutat estiguessin adaptats a la gent que anava amb cadira de rodes o tenia mobilitat reduïda. En aquell moment generalment el que es trobaven era amb un escaló entre la vorera i la calçada que dificultava els moviments. L’Ajuntament de Barcelona, a través del servei d’elements urbans i en col·laboració amb els col·lectius, va trobar el 1991 una solució que per primer cop es va instal·lar a la reforma de la rambla de Catalunya i que després s’ha instal·lat en centenars de carrers de la ciutat: el Gual 120. Es veu que és conegut també com el Gual Barcelona i consisteix en un conjunt de peces de granit, amb un màxim de pendent del 12% a la part central, que facilita la transició entre la vorera i la calçada ja no sols per a la gent que va en cadira de rodes sinó també a les persones que porten cotxets de nens, carros de la compra o, senzillament, a qualsevol ciutadà. Màrius Quintana i Montserrat Periel, els autors del disseny, varen situar a banda i banda del gual dos elements definits: una paperera i un semàfor. És útil, senzill, fàcil d’adaptar a gairebé tot tipus de carrer i estèticament funciona perquè és quasi invisible. Ningú el mira, però segurament és un dels símbols més reeixits del denominat model Barcelona.
BO PER A UN, BO PER A TOTS
Queda clar que a l’exposició hi ha moltes altres propostes que no són tan quotidianes. Afortunadament, per exemple, no ens cal fer servir el Mine Kafon, dissenyat per dos germans d’origen afaganès que viuen a Holanda. Es tracta d’un detonador de mines en forma de pilota gegant feta amb múltiples braços que, en moure’s pel vent en zones planes, permet detectar i fer explotar les mines antipersona amagades. No s’ha fet servir gaire encara, explica Guayabero, però ara Massoud i Mahmud Hassani l’estan perfeccionant incorporant-hi un motoret que permetrà el control a distància. També per detectar les mines antipersona, un malson en molts països que han tingut conflictes bèl·lics recents, hi ha el Red Detect, consistent en unes plantes modificades genèticament perquè canviïn de color en funció dels minerals que hi hagi al subsòl, cosa que permet esbrinar des de l’aire les zones on hi ha metall a sota terra i, possiblement, mines.
A la mostra també hi ha construccions per als refugiats de catàstrofes sísmiques i airbags de disseny per a ciclistes urbans, pròtesis de mans per a impressores 3D i una senzilla peça de silicona que ajuda a obrir els pots amb tapa de rosca, endolls que funcionen amb energia solar i bolquers amb un xip que detecta la disfunció renal... Un conjunt variat de dissenys fets per solucionar problemes molt concrets que, en gran part, poden ser després molt útils per a tothom. És un disseny que, com diu Guayabero, no pertany a aquest 1% del disseny d’autor que omple les revistes i algunes, poques, cases, sinó que té voluntat de servir al 99% de la gent.
UN APUNT: EL MUNTATGE
Disseny per viure té un altre al·licient a més de l’interès de les propostes presentades: és la primera temporal que organitza el Museu del Disseny i, per tant, és també la primera vegada que s’ha fet servir per a una mostra de gran format la gran sala on, en el projecte original, hi havien d’anar totes les col·leccions. Tot i l’enginy de fer servir una mena de recorreguts lineals i entrellaçats, i de situar un petit auditori al centre, els objectes s’hi perden i s’empetiteixen. Com a sala d’exposicions sembla massa gran. Serà interessant veure els diferents intents que segur que hi haurà per domar-la.
