El Museu d’Art Nariwa

Arquitectura

Tadao Ando, desafiaments de formigó

El Pompidou dedica una gran retrospectiva a l’arquitecte, autor d’una obra que reinterpreta de manera original l’arquitectura moderna apropant-la a conceptes de la cultura japonesa tradicional i actual

El Museu d’Art Nariwa

Dels grans mestres de l’arquitectura dels últims 50 anys, Tadao Ando és potser el més constant a l’hora d’utilitzar el mateix vocabulari al llarg de tota la seva extensa carrera. Definit ja des de les seves primeres obres, aquest llenguatge s’ha enriquit contínuament fins a arribar al refinament i la complexitat que mostra ara, sempre dins les seves pautes inicials. Aquesta perseverança és molt singular en la galàxia d’arquitectes stars : exceptuant Richard Meier potser, els Foster, Nouvel, Piano, Rogers, Koolhaas o Gehry acostumen a canviar de llenguatge molt sovint.

Com a part de la temporada Japó que se celebra aquest any a França, el Centre Pompidou dedica ara una gran mostra retrospectiva a Tadao Ando, l’obra del qual -nova en aquell temps- ja s’hi havia presentat ara fa 25 anys. El 2019 també està prevista la inauguració d’un projecte important que Ando està realitzant a París: la Collection Pinault, que ocuparà l’interior de la venerable Bourse du Commerce, al costat del Louvre.

El 2015 el Pompidou va organitzar una mostra de magnitud semblant dedicada a Frank Gehry, coincidint amb la inauguració de la seva Fondation Vuitton al Bois de Boulogne. La pugna entre dos dels empresaris més rics del país -François Pinault i Bernard Arnault, l’amo de Vuitton- inclou la competició entre les seves col·leccions d’art, i -indirectament- entre les visions dels seus dos grans arquitectes, de personalitats radicalment oposades.

La intensitat emocional de l’obra d’Ando i la seva nova manera d’entendre l’ofici d’arquitecte han estat àmpliament reconegudes: en plena maduresa, als 54 anys, el 1995 li va arribar el premi Pritzker. A aquest guardó majúscul s’hi sumen moltes altres distincions al Japó, els Estats Units, França, el Regne Unit, Itàlia, Finlàndia, etc. El més sorprenent és que Ando va arribar a aquestes altures sent totalment autodidacte. Nascut el 1941 a Osaka, als 24 anys va abandonar una carrera de boxejador professional decidit a ser arquitecte. Entre el seu nivell escolar insuficient i les dificultats econòmiques que travessava la seva família, la possibilitat d’estudiar arquitectura a la universitat va ser descartada, però va arreplegar i estudiar tots els manuals que s’utilitzaven llavors, i alhora va treballar en diversos petits projectes, boutiques i estudis de disseny.

El 1965, aprofitant la possibilitat que acabaven d’aconseguir els japonesos d’anar a altres països, Ando va començar un gran viatge pels Estats Units, Europa i l’Àfrica. “Aquest viatge va ser el veritable punt de partida de la meva autoeducació”, va dir. En un text escrit el 2007 - Ando by Ando - i publicat ara juntament amb altres escrits seus al catàleg de la mostra, aquest període és detingudament analitzat. La seva condició d’autodidacte l’ha conduït a una gran llibertat de pensament, que ha pagat, però, amb una sensació d’aïllament constant: una angoixa de la solitud deguda a la falta de camarades amb qui poder contrastar les seves idees.

Dels llocs vistos en el seu gran viatge, els que el van fer reflexionar més van ser la Villa Savoye de Le Corbusier, al costat de París, i el Partenó de l’Acròpoli d’Atenes. D’entrada, tots dos casos li han semblat uns enigmes essencials: després de diverses visites, ha arribat a plasmar com a respostes unes intuïcions que -relacionades amb diversos conceptes propis de la cultura japonesa- han constituït la base de la seva concepció ulterior.

Pocs anys després de la seva tornada, el 1969, va fundar a Osaka l’estudi Tadao Ando Architects & Associates. La seva primera casa realitzada és del 1971, una caverna vertical, el pol oposat al modern living de moda. Anomenada Guerrilla House -un nom inspirat per Trotski i Che Guevara-, va ser una veritable declaració d’intencions: “Les cases petites, els habitatges modestos, també són arquitectura”, contràriament a la percepció que predominava llavors. Ando va acabar comprant-la per instal·lar-hi el seu estudi, que continua funcionant allà avui dia després d’una infinitat de transformacions.

La Casa Azuma, realitzada el 1976 a Osaka, ja seguia un protocol ben articulat, presentava amb una forma molt refinada el vocabulari d’Ando: elements que ofereix la geometria bàsica -el cercle, el quadrat i el triangle-, la percepció aconseguida per una particular relació entre les dimensions, l’altura, les superfícies i els volums tridimensionals, i el material -el formigó en brut, que a les seves mans adquireix una gran noblesa-. Sintetitzant-ho tot, Ando diu: “Seguir el material, la forma i la geometria. És una cosa bastant difícil”.

Si en la seva manera d’entendre la geometria i el material s’hi perceben influències de la cultura occidental, el seu concepte de l’espai -que es converteix en experiència espacial- té l’origen en la tradició japonesa: les parets de formigó allisat, reduïdes a la seva extrema simplicitat, s’animen amb la llum, i això produeix una sensació de buit. L’espai condueix a una experiència física i sensible de l’arquitectura, que es percep pel cos i per l’esperit ( shintai ). La llum i l’aigua són percebudes com a materials indispensables de l’arquitectura.

Un dels seus projectes més cèlebres, l’Església de la Llum, del 1989, també a Osaka, es planteja revelar justament les qualitats espirituals d’aquest material. En algunes esglésies romàniques que havia visitat, recordava haver sentit que “només la llum era esperança”. En concebre la seva església, va voler crear un símbol per a la comunitat. A partir d’aquesta experiència, la importància dels llocs per a la comunitat ha començat a tenir un paper cada vegada més rellevant en la seva manera de pensar.

A partir del 1988, Tadao Ando s’ha vist involucrat en un projecte de llarga durada: la transformació d’una illa -Naoshima- en un territori exclusivament dedicat a una experiència estètica i espiritual, un recorregut que redefineixi els vincles entre natura i arquitectura. Un veritable desafiament que va suposar ampliar i adaptar de manera significativa un vocabulari ja molt fluid incloent-hi unes insercions molt subtils en el terreny. I d’aquest desafiament en van sortir grans èxits com la Benesse House Museum, del 1995, i el Chichu Museum, del 2004.

El programa d’arquitectura naturalment emmotllat al protocol Ando -que ressalta tant l’experiència espacial com l’espiritual-és el museu, i els seus assoliments en aquest àmbit són molts, tant al Japó com als Estats Units, a Itàlia o a França. Entre ells hi ha l’espectacular Centre d’Art Contemporani (Fondation Pinault) a la Punta della Dogana, de Venècia ( 2007), i l’espai que es plasma ara a la Bourse de Commerce, per acollir la Collection Pinault.

L’arquitectura d’Ando no es deixa definir fàcilment: requereix una accepció més àmplia de la noció de context i tenir en compte aspectes com el moviment, el temps, el so, la llum i la relació amb la natura. I ofereix una paradoxa: que un material rígid i neutral com el formigó -“que qualsevol pot aconseguir”- sembli sensible al més mínim moviment, sigui d’aigua, de llum o de la gent que passa. És el seu gran art. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF