CARRETERES SECUNDÀRIES

Del camell a la piragua

BRU ROVIRA
BRU ROVIRA

Fa tres dies que els pescadors no es fan a la mar.

-Quan plou -diu Sidi Mohamed- el mar s’omple d’aigua dolça. Fins que les onades no l’han escopida tota sobre la platja, que l’absorbeix, ficar-se a l’aigua resultaria una imprudència molt poc recomanable.

No sabem d’on ha tret, Sidi Mohamed, aquesta història de la pluja i les onades, aquesta fantasia de l’aigua salada espolsant-se de sobre la pluja com si fos un animal mullat sacsejant el llom.

De fet, Sidi Mohamed no en té cap idea del mar. És un home del desert, dels camells, les vaques, les cabres i les dunes. La carn i la llet. El peix el troba insípid, sense interès, i el mar li produeix una sensació de por inenarrable, de misteri absolut, d’enigmes que més val no desentrellar, no donar-hi gaires voltes, ves a saber quina mena de desordre hi ha en les profunditats de l’aigua o, encara pitjor, més enllà de la línia de l’horitzó.

Abans de la caiguda del sol, ens hem banyat amb les onades per treure’ns la calor de sobre, una calor insuportable que ha vorejat els 40 graus durant tota la jornada. Sidi Mohamed, amb el sabó a la mà, no s’ha endinsat més enllà d’on l’aigua li cobria els genolls, i quan s’ha arrupit per esbandir-se ho ha fet amb una gran concentració i molta pressa.

Ara, després de refrescar-nos, deixem que el vent ens assequi la pell, i gaudim de la brisa humida i d’una posta de sol entelada per la calitja i les restes de la tempesta. El capità Hassan Nard, un pescador retirat que treballa ensenyant l’ofici de la pesca als joves, ens ve a trobar amb ganes de conversa.

-Les onades -diu- arriben a aquesta platja de tres en tres. La primera onada no presenta cap problema, la segona té una certa força, la tercera, ¡molta atenció!, la tercera és traïdora i us pot arrossegar endins i deixar-vos a mercè dels corrents. Si no sabeu nedar, malament. Hi podeu deixar perfectament la vida.

Sidi Mohamed l’escolta amb una gran atenció.

-¿Vol dir -li pregunto al capità- que això de passar del camell a la piragua pot tenir cap èxit?

A Mauritània, no fa encara ni mig segle, la majoria de la població era completament nòmada. Gent del desert. El canvi climàtic i la mala gestió dels recursos del desert, el sedentarisme depredador, el creixement de les ciutats, han fet que avui el nomadisme hagi quedat completament reduït, i que només el practiqui menys d’un quinze per cent de la població.

El mar, en canvi, era fins ara una activitat marginada, de petites comunitats de pescadors artesanals repartits en assentaments miserables a la platja. Només els vaixells estrangers -molts dels quals espanyols- feien i fan l’agost amb les enormes fàbriques flotants que naveguen per aquestes aigües farcides d’una gran varietat i abundància de peix.

Semblava raonable, doncs, que els mateixos mauritans comencessin la conquesta de les seves costes, del seu mar. I és aquesta voluntat de canvi el que jo he volgut copsar aquests dies, convidat per l’OIT (Organització Internacional del Treball), que té el projecte de millorar la vida dels pescadors artesanals i fer el que, d’una manera resumida però prou clara, significa passar del desert a l’aigua, del camell a la piragua.

-Hi tinc molta confiança -diu el capità Hassan Nard-. Només cal despertar la vocació, l’amor pel mar. Quan els nostres nens del desert comencin a jugar amb les onades com ho fan amb els camells, aquest amor no tindrà aturador.

El capità és un moro blanc, un home del desert reconvertit en pescador. Li pregunto com ha viscut ell mateix aquesta reconversió.

-Em van convèncer els diners -diu sense dubtar-ho.

-Caram!

-Vull dir que el dia que vaig veure que podia ajudar el pare, cec, amb el peix que pescava, em vaig fer pescador. Després va venir l’amor.

-I aquest amor persisteix?

-Ara no puc estar un sol dia sense anar a visitar el mar. Hi vaig dues vegades al dia. M’hi quedo un parell d’hores contemplant-lo.

Parlem dels peixos, de les tempestes, dels accidents, de les estrelles. Aprofito l’avinentesa per preguntar-li si, com expliquen alguns pescadors, ha vist algun monstre marí. O una sirena.

-¿Una sirena? L’he vista amb els meus propis ulls. Una sola vegada. Però això va ser quan encara vivia terra endins, al costat del riu Senegal. Jo era un adolescent. Un pescador l’havia atrapat a la xarxa. La sirena plorava, gemegava. El pescador va agafar un ganivet i la va alliberar tallant la xarxa. La sirena es va submergir al riu i va desaparèixer.

-¿Ens la pot descriure?

-I tant! El cos és com el d’una dona.

-De pell blanca?

-Vermellosa.

-Els pits?

-Petits, bonics...

-La cua?

-Com de cocodril. Un color fosc que brillava amb reflexos daurats.

-La cara?

-La cara no l’hi sé dir, se la va tapar amb les mans. Plorava i es tapava la cara. ¿Sap què diuen al riu Senegal, a prop de Bogué, de les sirenes?

-L’escolto.

-La sirena és una dona jove que un dia va anar a rentar la roba al riu. Estava despullada dins l’aigua quan va aparèixer el pare del seu marit. Ella estava nua i la roba l’havia deixat lluny. Per vergonya no s’atrevia a sortir i es va submergir al riu, on encara continua. Fa molta pena -conclou el capità.

-Molta -coincideixo amb el Mohamed. 

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF